L’art romànic
Les alteracions polítiques produïdes al segle XI amb la desvinculació gradual dels comtats catalans de la monarquia franca i la compartimentació dels territoris musulmans en regnes de taifa, són clarament perceptibles en l’arquitectura. Al principi del segon mil•lenni aparegueren dues tendències, que sovint trencaren amb les tradicions locals anteriors. Una és l’arquitectura de filiació llombarda, que es caracteritza per l’ús general d’un aparell de pedres allargades, que devia anar recobert per un arrebossat, i una decoració exterior de lesenes (pilars de secció rectangular) i arcuacions llombardes. Les finestres acostumen a ésser estretes però de doble esqueixada. Aquest estil abunda a banda i banda dels Pirineus i, pel Sud, arriba al Penedès. Els monuments més importants es divideixen en tres grans grups: oriental (catedrals de Girona i de Vic, monestirs de Cuixà, de Ripoll i de Breda), la majoria, de la primera meitat del segle XI; central (Sant Vicenç de Cardona i Sant Serni de Tavèrnoles); i occidental (esglésies d’Andorra, de l’Alt Urgell, del Pallars i de la Vall d’Aran). El castell més important d’aquest moment és el de Llordà, i també pertany al mateix estil el cos principal del palau dels comtes de Barcelona. L’altra tendència és la que es dóna al Rosselló i a l’Empordà en alguns edificis d’aparell de pedra ben tallada amb columnes i grans capitells (Sant Pere de Rodes, en la segona etapa de construcció, acabada vers el 1022; Sant Andreu de Sureda, Sant Genís de Fontanes, la catedral d’Elna, Sant Miquel de Fluvià) i, amb un caràcter diferent, Sant Pere d’Àger. En tota aquesta etapa no es pot parlar d’escultura típicament romànica, però la talla a bisell, així com la de tema vegetal o geomètric, en la decoració d’estuc d’alguns edificis és notable. A Catalunya, els exemples més arcaics d’escultura clarament romànica semblen aparèixer a Santa Maria de Besalú, amb capitells amb figures i d’altres de tradició clàssica amb fulles d’acant. La plenitud del romànic amb aparell de grossos carreus i decoració escultòrica té a les comarques occidentals un monument principal del segle XII, la catedral d’Urgell. Hi ha petits grups comarcals ben definits (a la Vall d’Aran i a la Cerdanya), i escoles més riques, al Conflent i al Rosselló; l’artista més important entre els qui treballaren en aquest sector fou l’anomenat Mestre de Cabestany. Les comarques gironines presenten exemples notables (Sant Joan de les Abadesses). El romànic tardà, entorn del 1200, semblava haver tingut el centre principal a Girona (claustre de la catedral) des d’on passà a Barcelona (claustre de Sant Cugat del Vallès), amb una altra derivació a Santa Maria de l’Estany (capitells de la vida de Jesús). A Solsona cal destacar la decoració aplicada a l’arquitectura de la catedral. A Tarragona hi ha bons exemples, sovint en marbre, especialment el claustre de la catedral. Una branca del darrer grup rossellonès confluí a Lleida amb altres tradicions i produí al llarg del segle XIII una esplèndida escola centrada en la catedral, amb exemples fins a València (porta del Palau, a la seu). Paral•lelament tingué molta importància l’escultura en fusta, els millors exemplars de la qual semblen pertànyer a la primera meitat del segle XII. Excel•liren les marededéus sedents, per tot el principat, els Crists en creu i grups del Davallament (Viella, Boí, Sant Joan de les Abadesses), els Crists vestits (La Garrotxa i la Cerdanya). Pel que fa a les tècniques pictòriques, la miniatura romànica prengué molta importància al segle XI a Ripoll (grans Bíblies, etc), d’on devien dependre altres centres com Vic, Cuixà, Arles, etc. La pintura mural, actualment sovint conservada en museus, és excepcional. Una primera etapa totalment romànica es troba a Boí (en relació amb les Bíblies catalanes) i un grup central oriental (Osormort, el Brull, Bellcaire) enllaçat amb l’art del Poitou. A la darreria del segle XI un gran artista, el Mestre de Pedret, centrà a la diòcesi d’Urgell els contactes amb l’art italià bizantinitzant. L’any 1123 treballaren a Taüll un grup d’artistes el més important dels quals decorà l’absis de l’església de Sant Climent, joia de la pintura romànica catalana. En ple segle XII abunden els frontals, baldaquins i altres elements de decoració d’altar. A la darreria de la centúria hi hagué un nou corrent d’enllaç amb el món italobizantí (Mestre de Baltarga, d’Avià i de Lluçà). Dins les arts decoratives sobresurten algunes peces tan importants com el brocat dit tapís de la Creació (Museu de la Catedral de Girona) del segle XI o XII, o l’estendard de Sant Ot (Museu d’Art de Catalunya), del segle XII, la tapa esmaltada del missal, del segle XII (a la seu de Tortosa), etc.
Monestir de Ripoll
Monestir de Sant Pere de Rodes
Claustre del Monestir de Sant Cugat del Vallès
Sant Climent de Taüll
|
