L'endemà, a les sis del matí, emprenguérem la pujada d'eixa aguda i hermosa muntanya. Del contrafort de l'oest ne salta una cascada bellíssima en forma de cabellera, caient d'una altura considerable. A mitja serra es troba una font abundosa i fresca; no tant, però, com una altra que rega uns verds i hermosos pradells a la banda de migdia. La font i els pradells s'anomenen de la Regina.

Lo panorama és igual, si no millor, que el de Rubió. Lo Pirineu se deixa veure des del cim de la vall d' Aran fins a Soldeu, clapejat de congestes tot ell, i blancs de neu sos cims més elevats. Lo Pallars no es veu tant com des de Rubió, per quedar Salòria a un costat, mes, en canvi, se poden seguir totes les grans i petites serres d'Andorra

Fins a Meranges. A migdia es domina la serra de Bescaran, i a l'extrem del pelat i feréstec Cadí, com un punt final digne de tan enorme ratlla, se veu la muntanya de la Vansa. La serra de Fórnols li fa costat. Se veu Rubió a la vora. Boumort més lluny i Montsec a últim terme, i més a prop valls rientes i hermoses, aigües i fonts, pradells.i boscúries immenses.

A l'ésser un quart avall del cim de Salòria, nos girarem estranyats, sentint-hi uns grans crits d'alto. Era un carrabiner que ens encalçava amb la il·lusió de que portàvem frau, i a l'atrapar-nos s'enfadà de mala manera al veure que era un capellà aquell que de lluny havia pres per un paquetaire. Des de Salòria prenguí el camí de la Tor, i dues hores abans d'arribar-hi

contemplava los màrgens i boscúries,
i, darrera els pradells de la Regina,
una esmaragda en forma de petxina,
tota plena de perles i de flors:
és la vall delitosa de Satúria:
quan amb son bes primer l'alba la rosa,
sembla l'àurea conquilla en que flairosa
sortí del mar la reina dels amors.

Lo pla no és més gran que el de Núria; mes, sense veure s'hi gairebé cap roc, tot ell és enherbat. Lo fener o herbei, des de lo més alt de la serra que el volta per nord, llevant i migdia, baixa en línies corbes i suaus com les d'una gran petxina a reunir-se al sud-oest. Lo color verd és viu com d'herba regada sovint. SoIs algun escamot de blanques ovelles o de rosses vaques lo clapeja. No he vist en los Pirineus una vall més bonica de nom i de fet que la per mi encantada i inolvidable vall de Satúria.

Des d'allí baixí a la Tor, poble arraconat i de mala mort que deu lo nom a una torreta negra i vella que el domina per occident i sembla dur lo segell del temps de la Reconquesta.

Lo camí que treu d'aquells caus de món és dolent com lo camí que hi mena; en lo més alt i enasprat d'ell se troben dues creus gravades en la roca viva pel bisbe Voltas, castellà, qui, al sortir de la visita pastoral dels pobles d'Ós i Tor, se'n despedí per no tornar-hi, dient: Si puedo salir de aquí, no quiero más osos ni toros.

Al capdavall d'aquella serra es troba el poble de Nuris, dominat a migdia pel Salòria, que es veu des de l'arrel, encara amb algunes congestes de neu. Fins a mig cos, on li arriben les muntanyes veïnes, esta vestit de pinedes. Aquí el dia 11 de juliol, en que m'hi ensopego, comencen a segar los blats; en la Tor encara hi verdegen; de manera que la collita d'un any no serveix per ésser sembrada l'altre, tant temps esta el blat en la terra.

L'endemà arribí a Ainet. És lo poble on he vist la fe més fonda i arrelada, les costums més senzilles i patriarcals. Allí es presta (Déu l'hi pac) a acompanyar-me i ensenyar-me el Pallars lo doctor Domenjó, catedràtic del Seminari de la Seu, i conegut poeta i orador. Lo guia que prenem és un tal Ventura, de barretina musca, armilla de coll dret i calça curta. Té cinquanta-cinc anys i no en fa pas gaires que matà un ós en lo bosc de pins davant del poble.

La ribera avall és ben plantada de saules, pollancres, albes, freixes, arbres fruiters a hermoses fileres al costat de verdosos prats. A mitja hora d'Ainet se troba Araós, galanament asseguda vora el riu. Tota la vall té a cada banda muntanyes de ferro que li han donat lo nom de Vall Ferrera.

Lo riu de Vall Ferrera embranca més avall amb lo de la ribera de Cardós, sota el poble de Tírvia, lo més important d'aqueixes valls. Son nom ve de Ter via, per encontrar-s'hi els camins de Ferrera i lo de LlavorsÍ i lo de Cardós.

Per migdia el domina Montesclado, muntanya contrafort del Salòria, que té el poble d'aquell nom en la falda. L'església és moderna, com tot lo que hi ha en ella.

JACINT VERDAGUER, Excursions i viatges, dins "Obres completes", p. 1.085-1.086.

CANIGÓ

Atravessant lo Sícorís aurífer,
la carrossa es desvia vers Salòria;
la Seu d'Urgell, com pàgina de glòria,
llueix enmig d'un pla sedós i verd;
per fer-li de vinyetes argentines
lo Valira i lo Segre se junyeixen
i de verdor corones li teixeixen
amb lo cel i la terra de concert.

Contempla el jove feixes i boscatges
i, darrera els pradells de la Regina,
una esmaragda en forma de petxina,
tota plena de perles i de flors:
és la vall delitosa de Setúria;
quan amb son bes primer l'alba l'arrosa
sembla l'aurea conquilla en que flairosa
del mar isqué la reina dels amors.

JACINT VERDAGUER, fragment del cant IV

Podeu comparar les variacions introduïdes a Canigó respecte a la redacció d'Excursions i viatges.