Jacint
Verdaguer s’estigué al Mont,
aconsellat per amics de Banyoles, del 25
de juliol al 9 de setembre de 1884, treballant
en el poema Canigó, del qual diu
en una carta al seu amic Collell: “Veig
el Canigó cara a cara i faig amb
ell algunes enraonades”. Encara hi
va tornar tres o quatre dies d’agost
de 1885.
Poso a continuació la descripció
que va fer del panorama que es veu des del
Mont, que això no ha canviat gaire.
Com és normal en ell, aquest visió
té caires imaginatius i religiosos,
que li donen la seva personalitat.
“L’espectacle que es descobreix,
tant des del terrat de la casa com des del
Pedró, que està al cap de
la serra, darrere el santuari, és
meravellós. Des d’ací
es veu tota la serralada del Pirineu, des
de Puigmal fina a la mar, renglera d’enormes
muntanyes que des d’ací semblen
dominades per l’ample i alterós
Canigó. Aqueixa té a llevant
les de Maçanet de Cabrenys, que amb
els seus merlets recorden les de Montserrat;
les Salines; el coll de Panissars, dominat
pel castell de Bellaguarda; Requesens, tron
de la Verge d’aquest nom, a la qual
demanen els figuerencs la sanitosa tramuntana;
el coll de Banyoles, per on passaven fa
trenta anys, a rua feta, els contrabandistes;
les dues muntanyes de Sant Pere de Roda
i Paní, aquesta ficada de peus dintre
la mar de Roses. Davant eixa filera de gegants
n’hi ha una altra de menys important,
mes que no és pas de requetens: Bassegoda,
Montnegre, de França, les cingleres
de Sant Aniol, i altres que s’allunyen
cap a trobar el turó de Sant Antoni
i el Taga, formant l’antemural dels
Pirineus.
A ponent, més ençà
del formidable Pedraforca, es veu arrencar
d’aquesta gran cordillera la de Santa
Magdalena dins a les Osques de Cabrera;
aquí es torç cap a llevant
envers el santuari de la Salut, lligant-se
amb la serra de Santa Cecília, per
formar totes dues plegades el promontori
del Far, que sembla una nau de llarga proa
que surt d’entre les serres, sobre
l’estranya mar de verdor de les Guilleries.
La serra de Santa Cecíclia, allargant-se
cap a llevant, va a trobar la de Finestres,
que, trencada i oberta, és ben mereixedora
del nom que el poble li ha donat. Aqueixa
muntanya és una branca de Rocacorba,
que, encara més altra, sembla una
alzina superba que escampa a l’entorn
les amples arrels del Puigmal, Camós
i Puigsarroca. Damunt de totes i del Montnegre,
es veu, allà d’allà,
torrejar el Montseny, com si diguéssim
el cedre de les muntanyes de Catalunya.
Les altes i llargarudes Gavarres tanquen
al sud-oest el magnífic amfiteatre
de muntanyes al fons del qual es troba la
del Mont Begur, i les Escales d’Hanníbal
es veuen negrejar més a Orient, i
les dues viles que s’hi enfilen blanquegen
com dos tudons, quiscun en el seu arbre.
¡Quantes dotzenes de pobles i viles
es veuen des d’aqueix incomparable
mirador: des de Figueres, la reina del pla,
fins ala immortal Girona, que, recolzada
a la serra dels Àngels, sembla repassar
el compte de ses glòries, tot emmirallant-se
en el Ter, que corre a ses plantes! Més
ençà es veu Banyoles, amb
el seu hermós estany, flor d’aqueix
paisatge, que el perfuma amb la dolça
flaire de la seva fe i amb l’aroma
de les seves primitives tradicions. A l’altra
banda de la plana, travessant la cinta del
Fluvià, que la divideix, s’obira
un altre estany, i és el de Castelló,
on se sent el misteriós bruel del
parell de bous que s’enfonsaren amb
son amo, en càstig de la seva avarícia.
Part d’allà, un xic a ponent,
s’obira amb prou feines Empúries,
que en un costat del golf sembla mirar amb
enveja la seva germana Roses renéixer
de ses runes a l’altre costat.
Més ençà d’aqueixa
bella escampadissa de pobles, més
ençà de l’Empordà
i de sa Garrotxa, al peu del Mont, mostra
encara algun dels merlets de la seva corona,
Besalú, la pàtria del comte
Tallaferro, tan gran com oblidat de la mussa
catalana. Més cap al nord es veu
Argelaguer, la pàtria de Sant Dàmas;
Castellfollit, poble que se n’és
pujat, com una cabra, al cim d’una
roca, i, per damunt, Olot, més atrevida
encara, asseguda entre les boques de volcans
apagats, i a les plantes de la seva patrona,
la Verge del Tura.”
També
copio fragments del poema dedicat, des del
Mont, als amics de Banyoles.
|
