JOAN SANTAMARIA
El nom del Montseny té un ressò de glòria joiosa, un gust saborosíssim de festa, una llum de diumenge radiant, una tendra sensació de descans i de platxeri. Aquesta muntanya tan flairosa, tan guarnida i sucarrona que ara anem resseguint a poc a poc, amb passa sornuda i amb els ulls encisats, ha esta com si diguéssim el Montblanc, l’Himalaia, les Maleïdes o el Chimborazo d’una pila de generacions barcelonines. Pel Montseny, el barceloní ha après a estimar la natura i, de retruc, la terra pairal. La revifalla dels sentiments panteístics, tan fortament arrelats al cor de tots els fills de Barcelona, coincidí amb la renaixença espiritual de Catalunya.

AGUSTÍ BARTRA
Cançó de Soleia
Per què cantes tan alegre,
oh fada dels escorrims
i de vertical caiguda
on ja t’oblides dels cims?
Del teu cos has fet rialla,
del teu tumult bell estrall.
Malmesa per moltes roques
t’eixamples com un ventall.
No vull la vida irisada
ni l’alegria dels salt.
Quan els mot moren al ventre
els ulls cerquen pau cimal.
Jo meno Ahab a l’altura.
Massa ha viscut en l’abís.
Cal que arribi al Cim de l’Home
dolorosament submís.

El cim de l’Home
Feixugament Ahab i Soleia pujaven
com ascendeix el fum per agonies d’aire.
A la falda materna que obria la Muntanya
saltaven xaragalls i s’adormien roques.
...
La terra, tota oïda, escoltava els murmuris
de les fulles dels faigs i dels bedolls de plata,
confessions alades a pit trèmul de l’aire,
paraules i balbuços, despullaments d’escorça,
misteris de la saba, secrets de la florida...
Feixugament Ahab i Soleia pujaven.
Només quan s’aturaven l’au oculta cantava
des de dins la verneda on el sol es perdia,
el rossinyol de gola on l’amor es feia aigua,
molsa regalimant, foc de dolçor filada,
i fremien les gespes i les amples falgueres,
i els llebrers de l’atzur es bevien l’arc iris.

GUERAU DE LIOST

Els cimals
Clapes de cel com ullades serenes
del llim alçaren indrets germinals.
L’acostament congrià les carenes;
llavis amb besos de llum: els cimals.
Besos de foc o de boires en dansa,
són els cimals, amb esclats desiguals,
prades dormint i collades gronxant-se,
cingles sorruts i badalls de covals.
De tant en tant, el peuet d’una ermita,
de la collada trepitja la falç
o en el planell que ningú no sospita
un escampall fa de teules i calç.
Cada cimal é senyor de reialmes
i va nafrat de magnífics senyals
i per damunt dels estrèpits i calmes
parla lluny amb els altres cimals.

Les Agudes
La gran muntanya és blanca de neu tornassolada
de blau i rosa pàl•lids com despullat infant.
I joguineja sobre la neu, com una fada,
la llum qui és tota gèlida i és tota fulgurant.
I les Agudes tremen del fondre’s aparent
com una pell felina. I en llarga fumerola
s’enlaira de la neu l’alè fer aureola.
I és una escala blanca l’endormiscat torrent.
La gran muntanya és llisa. No té fondals ni grops.
Rasa de neu, s’exalta fins arribar al cimal.
Tallada en sec, hi afina, precisa i enquadrada
pel cel metàl•lic sort a l’udolar dels llops.
Només la taca negra i aguda, sempre igual,
dels gran avets sobrix, vetusta, resignada.

Avets i faigs
Gòtics semblant el faig, l’avet,
puja, segur, l’avet ombriu,
rígid de fulles, d’aire fred,
car és d’un gòtic primitiu.
Amb son fullatge trèmul, net,
ben altrament, el faig somriu,
més joguinós que massa dret,
car és d’un gòtic renadiu.
L’avet és gòtic com el faig.
Són les agulles del bagueny
on de la llum es trenca el raig.
Són les agulles sobiranes
que, en les altures del Montseny,
del vent concerten les campanes.

Comiat
Adéu, Montseny total, andrògina mixtura:
feminitat de boires, virilitat de grenys,
màgiques flors de llum i carn de sol madura!
Clar de Mallorca i núvol de Barcelona atenys.
el Pirineu espills, t’enfoca, de congesta;
escacs, –i no boix– t’oposa Montserrat.
Les veles mar endins són gallardets de festa;
les planes que et circumden són del treball esclat.
Adéu, Montseny; adéu, Muntanya d’Ametistes!
En tes virtuts copsí collites noucentistes.
Novíssima ventada cercles enllà m’empeny.
L’evasió de tu, farà que em senti pobre?
Ni que tornés, però, qui t’ha deixat recobra
la clara jovenesa poètica, Montseny.