L'itinerari d’avui va a un racó perdut, Liors (dit també Lliors), que va servir per donar el nom poètic de Jaume Bofill, Guerau de Liost. Recordem com Jaume Bofill va prendre el nom del casal de Liors (deformat en ‘Liost’), com ell mateix ens confessa:

En tes aigües pures m'he rebatejat
i de tes florides m'he volgut vestir.

Josep Carner, tal com explica als “Mots proemials” de La Muntanya d’Ametistes, li posà el nom:
“Vaig batejar-te, això sí. Tot just et sentires ben bé tu mateix –darrere dels inicis verdaguerívols- et decidires pel cognom, tret del repertori toponímic del Montseny, de Liost; i em demanares un nom de fonts, i jo te’l vaig escollir gòtic i catalenensc.”

Abans de començar posem-nos en l’esperit del caminador intel•ligent

Camins perduts
De la fageda en l’espessor
camins conviden, no fressats,
que per collades i engorjats
porten amb aire perdedor.
Ni la corrua dels ramats,
ni el gos d’atura, ni el pastor,
saben l’intent ordenadors
d’aquells revolts inesperats.
Només les fades i paitides
i algunes ànimes polides
de la natura en contacte,
sabran que porten, bosc endins,
a l’encanteri dels confins
on la beutat roman intacta.

Tribut a l’ermita de Sant Marçal
L’ermita s’aclofà de la nevada.
Les parets parpellegen d’humitat
sota el gruix hivernal de la teulada.
Pel carener miolaria un gat.
El caramell d’una canal, truncat,
a sol ixent incandescent degota,
i un munt de neu s’acaramulla a sota
fumejant com alè de l’enllosat.
Vibra, despert, d’una campana el toc
que les AAgudes Senyarà. S’espunta
la brasa del tió que aviva la foc.
Ullpresa, l’ermitana apar difunta.
I l’ermità que es lleva, li pregunta,
mig adormit, si queda neu enlloc.

Font Bona a Sant Marçal
"Déu te guard, vianant! Que t'imposi el Montseny
una mica d'amor i una mica de seny.
Ací tens un pedrís clapissat de falzia.
Ací tens una font que parlar-te podria.
La virtut del Montseny és aquest rajolí
que d'avets i de faigs la fullaca esbandí.
La virtut del Montseny es congria a l'altura.
Per ço té aquesta font una ullada tan pura
i la seva canal dóna l'eco planyent
de la fusta del bosc torturada pel vent

En arribar a la masia d’Arimells ho podem aprofitar per recordar com aquesta es converteix en un dels llocs mítics de Jaume Bofill. Així com Liost és el casal del poeta, Arimells ho és de la seva dona, Margarida Bofill. La segona esposa, Montserrat de Quadras, amagada amb el senyal d’Elionor, també hi és present.

Serà, potser, més dura ma planeta...
Serà, potser, més dura ma planeta
i sentirem en la nocturna cita
d’una parella ardent, massa erudita,
rememorar la vida d’un poeta?
–De Guerau de Liost decau el mite
–ella dirà–: no pas una sageta
llançà només; d’Apol•lon musageta
massa devot, dues amors concita.
Viciat el cor seu, de sa despulla
diu que en brollaren tanys de doble fulla,
Maria d’Arimells i Elionor.
I en la complicitat d’aquesta obaga
l’amic dirà, potser: –¿No t’afalaga
de perdonar-lo, si pecà d’amor?

Ofrena rural
Dona Maria d’Arimells,
única aimia
del Cavaller Guerau, sense castells
fora d’un casolà castell de poesia:
més fort que tres segells,
vostre llavi em segellaria.
De l'era estant de Liost
s'albiren dotze carenes.
Al capdavall d’un llargarut congost,
una cala s’adorm, jaç de sirenes...
Entre gatoses un camí s’esmuny,
arrecerat del sol a mitja tarda.
Mena al serrat on us trobí pel juny,
entre fonolls parada i olivarda.
...
La vostra casa presideix la vall.
...
El casal de Liost és un castell roquer
escamarlat sobre un penyal que s’esllavissa.
Cingla el penyal, com si fos un corser,
un alzinar, dura malla ferrissa.
Al front llueix com na divisa un esparver
que roquerols esplomissa.
La casa d'Arimells diu que s'esbalaí
flairosa de les herbes de la prada.
A l’ombra eixuta d’un pi
prospera la llocada.
La casa d’Arimells té la vida al molí,
que li manté l’anomenada.
Si el casal nostre és el castell del sol,
de vostra casa en dic el palau de la lluna.
L’un és la llum, el vent, l’estol
d’un alzinar sense vedruna.
L’altra és farina a casa i boira al corriol
i fullatge caduc a la llacuna.

Nova lletania de la petites herbes
A mig camí de l’alzinar
que dóna a casa vostra
inesperada us vaig trobar,
cobricelat el rostre.
Cobricelat d’alzines i de pins
i d’una ombrel•la experta,
per tal que el pogués heure més endins
en fer la descoberta.
Esvelta fóreu com un tany
d’herba menuda i forta.
De cada temps que es muda l’any
herbes, l’amic, us porta...

Elionor
No pas testacobert amb un capmall feixuc,
ans testa nu com pelegrí d’amor,
no pas al vostre encalç amb guerrejant ahuc,
sinó amb la rosa del parlar sonor,
devia ser un matí gebrat i assolellat
que en cerca vostra comencí camí.
Del castell de Liost prenia comiat;
la sentor del Montseny roman en mi.
Tot era a punt: el bosc sofert i el fi conjunt
dels prats i de les hortes i el paller.
Madona Elionor de Sant Llorenç del Munt:
tot era a punt; i el vostre cor, també.

Poc abans d’arribar a Lliors i poc després de sortir-ne és el moment de recordar l’aigua, la vegetació de ribera i l’alzinar.

A l’aigua, divina joia
Oh voluptat! De cara
al raig, fresc encenall,
em raja gola avall
el ritme que no para.
D’aquella festa clara
la cara em fa claror,...
Tinc la boca fresca
un degotís de bresca.
Oh l’aigua fugissera...
que nit i dia cantes
i, amb frèvol devessall,
cascadejant avall,
ocells i flors encantes...

Les albes
Vora els rierals,
les nítides albes,
en les postes malves
semblen irreals...

L’alzina
Quan el bosc camina
cap a la vellura,
en venir l’hivern,
serves, tu, l’alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern...
L’hivern és vingut:
plovisquegen glans
de ta fortitud...

Al retorn, quan passem el sot de Rigròs (o Ricròs), tenim ocasió de recordar el text que li va dedicar

Sot de Ricròs
Servant, com una escalinata indígena,
un fregadís ciclopi de petjades,
baixa del cim una riera eixuta,
cataracta de còdols.
Amfiteatre d'eternals pedreres,
els blocs sorgeixen cantelluts, prismàtics,
supervivents d'un extingit exèrcit
que, vacil•lants, perduren.
Ja la cuirassa d’aram verge entelen
fils de verdet, i del capmall degota
rovell sanguini, rosegant els polsos
bruns, cadavèrics.