Imitació del foc és l'obra que li va donar més reconeixement. Inclou trenta poemes distribuïts en tres apartats: "Fira encesa", "Rosa secreta" i "Arbre de flames", i és la consolidació d'una poètica que es manifesta en la diversitat estilística i de models -que va de la cançó popular al barroquisme de Góngora o Vicenç Garcia, de l'avantguardisme de l'època de la Primera Guerra Mundial al postsimbolisme de Carner, Riba, Jorge Guillén, Valéry o Rilke.

Rosselló-Pòrcel és considerat un poeta postsimbolista que cultiva una poesia hermètica. No podem saber com hagués evolucionat en els corrents literaris que van venir després, i és llàstima, perquè era d'una enorme potència literària. Als anys 40 va ser un model important per a les joves generacions que buscaven guies en l'època més fosca del franquisme, tal com expressa Palau i Fabra: "De sobte, Imitació del foc, que era una obra diversa, esdevenia una afirmació que m'ajudava a afermar-me en mi mateix. Durant aquells anys -em refereixo, no cal dir, als anys quaranta-, no vaig trobar, per a la meva vocació, cap estímul equiparable al que em va procurar el gran llibre de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Imitació del foc era un llibre que al moment de la màxima pressió opressora de la nostra identitat personal i col·lectiva ens parlava de la llibertat i de l'expandiment del jo, d'un jo fruint de totes les seves possibilitats enlloc d'encotillar-les. En Imitació del foc jo trobava el que després, en una escala gegantinna, cercava i trobava en l'obra de Picasso: la diversitat essencial, que trobava també en Apollinaire, Stravinski, Lorca, i que em permetia ser del tot del meu temps. Benaurat Rosselló-Pòrcel."

En realitat el van convertir en un mite. Segons Maria Rosa Delor "el mite Rosselló abasta dos camps simbòlics diferents. D'una banda, la incorporació que Espriu fa de Rosselló dins la seva pròpia obra; d'altra, l'assumpció que d'ell fan les generacions universitàries a la immediata postguerra, necessitades d'un líder que les aglutini. Rosselló encarna l'heroi d'aquesta veritat, com ell mateix s'havia autoqualificat a El captiu". Aquest poema, El captiu, difícil, és el nucli de la seva poesia, on el poeta es defineix com a guia i salvador, perquè ha estat il·luminat per l'àngel, el missatger sobrenatural, que li ha ensenyat com sortir de la caverna, de la nit. També és el poema que el mateix Rosselló-Pòrcel més apreciava i el més llarg de la seva obra. No essent aquí lloc adequat per a comentar-lo, em limitaré a seleccionar uns poemes més curts que ens donin una breu visió de la seva poesia.

NU

És una dècima que té com a tema un estat anímic d'inspiració momentània i el seu acabament, descrit en una sola oració gramatical. Hi ha la inspiració intel·lectual i la seva brevetat (v. 1-4), seguit de la interrupció del plaer intel·lectual (v. 5-8), que té com a conseqüència l'alliberament final del cos (v. 9-10).

Una immòbil bellesa alaba
l'àgil fatiga resplendent
de l'assalt d'un profús argent
que, només presagi, ja acaba,
quan un poder avar, mirall
d'una llum passada i futura
i present, cisellada, atura
ales de prodigi i estrall
i allibera la carn trement
de les presons del pensament.


INDECISA, RARA, NOVA...

Fragment d'un curt poema escrit a Madrid el gener de 1936, quan Rosselló-Pòrcel està del tot sota l'encant de la generació del 27 castellana i quan, també, viu intensament les lluites polítiques entre dretes i esquerres.

Indecisa, rara, nova,
ara comença la rosa. (...)
Contra el matí que la volta
no troba l'aire, no gosa,
la rosa.

Poc temps després, a l'agost del mateix any, Salvador Espriu se serveix també de la rosa per expressar la seva violència davant la bàrbara destrucció de l'ordre social que ha suposat la rebel·lió militar i el desordre que es va viure a Barcelona els primers mesos de la guerra: "Mil llances fereixen la rosa única, mil ferides d'aigua en la carn de la rosa sola. Els cavalls de la pluja roseguen la rosa, trossegen la carn de la rosa única. Els guerrers dansen a l'entorn de la rosa, es disputen la carn de la rosa sola. Naixia sola, fora de temps, rosa assedegada, única rosa sota la pietat dels avets. La xafogor d'agost la marcia sense presses: ultratjava en ella tota la gràcia del jardí."

ESCOLTO LA SECRETA..."

És el penúltim poema del llibre i un dels últims que va escriure. Escrit el setembre del 1936, hi ha hagut la voluntat d'interpretar-lo com una referència a la guerra civil i, més concretament, a la situació i a l'enyor de la seva Mallorca, que es reflectirien en els últims quatre versos. Però això és molt problemàtic i, de fet, trobem el poeta situat abans de la sortida de l'alba, o sigui, encara durant la nit, en què escolta, però no posseeix.

Escolto la secreta
harmonia de l'aire
i l'ardor que tremola
d'unes grans aigües lliures.

Ales i dansa! Déus
que ara passen i canten
altes músiques! Llum
dels ulls sagrats i verges!

Estic sol en aquestes
ombres i sento caure
ones de sang, enmig
d'una alba trista i aspra.

EN LA MEVA MORT

Tanco la selecció amb el darrer poema del llibre, col·locat en aquest lloc pel valor significatiu del títol, però que no fa referència a cap pressentiment de la mort del poeta. En realitat és un poema escrit el març del 1936, després del triomf del Front Popular i quan Rosselló-Pòrcel no preveia de cap manera que pogués morir aviat. Tracta de l'estat de "mort" simbòlica que va significar la suspensió de l'Estatut i la condemna a mort del govern de la Generalitat. Per això el poema acaba amb esperança: L'alba s'acosta ja... i allunya les estrelles, o sigui, el domini fosc, la dreta que va governar durant l'anomenat "bienni negre".

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.

La mort del poeta la recull el seu amic Salvador Espriu en la Cançó del triomf de la nit, que també recull el tema de les aigües de la poesia anterior: "Escolta una remor / de moltes aigües: / amb el vent, contra tu, / cavalls salvatges. / Quan et sentis cridat / pel corns de caça, / ja per sempre seràs / del fosc reialme."