Sobre
Banyoles i la comarca del Pla de l'Estany
podeu consultar diverses webs. Aquí
només en poso dues:
Limnos, Interessant web de temes de natura,
referits sobretot al Pla de l'Estany.
Web
del Pla de l'Estany, amb informació
molt completa: http://www.plaestany.cat/
Qui
vulgui tenir més informació
sobre el Pla de l'Estany pot consultar el
llibret: Itineraris pel Pla de l'Estany.
11 rutes i 106 llocs d'interès,
Ed. Consell Comarcal del Pla de l'Estany,
Banyoles, 1992.
Sobre
aquesta ruta en diu alguna cosa el llibre
de Lluís Willaert i Garcia:
Rocacorba, PAM, 2001. Aquest llibre
té diversos itineraris per les
muntanyes de Rocacorba.
Falgons
Segons
Coromines el nom prové, com Fogars,
Falgars, Folgueroles..., del llatí
vulgar Filicares, derivat llati
clàssic Filex, 'falguera',
que ell considera adequat per l'abundància
que n'hi ha en tota l'obaga de les Serres
de Finestres i Portelles. El poble ja
és datat el 947 com a Villa
Fulgoso. Té una església
del segle XII, però molt modificada
al XVIII. El castell de Falgons,
que es troba a peu de carretera, poc abans
de començar l'itinerari, pertanyia
a la poderosa família feudal dels
Cartellà, procedent de Sant Gregori
(Gironès). És de planta
gairebé quadrada, amb pati central
i quatre torres als extrems. Construït
al segle XIII, va ser molt modificat al
XVII.
Podeu trobar més informació
a la web següent: http://www.xtec.es/crp-pladelestany/indret/pe5.htm
Gorgó,
gorgons
Gorgó. M'he
decidit per aquest diminutiu de 'gorg',
perquè les formacions de les quals
estic parlant té la forma d'un
gorg, però petit i no és
un clot pregon. Quina paraula feia servir
m'ha costat molt, perquè les definicions
no sempre són clares ni equivalents.
Un bon amic m'havia suggerit fer servir
el terme tècnic gour, però
vista la definició que en fa la
GEC, no és exactament el mateix
i com que, al cap i a la fi, 'gour', francès,
és el mateix que el català
'gorg', segons la definició de
més avall, m'ha semblat més
adequat fer servir una paraula catalana.
Tot això que dic es pot veure en
les difinicions de diccionaris que poso
a continuació.
Gorg Clot pregon en el llit d'un
corrent d'aigua, on aquesta s'entolla
o alenteix el seu curs. DIEC i GEC. Precedeix
del llatí vulgar gurgus,
alteració del llatí clàssic
gurges.
Gorga Remolí format en una
massa d'aigua. 2. Gorg.
gour* [fr] Geomorfologia Petit
embassament natural format a les coves
per precipitació de carbonat càlcic.
(GEC)
gour Flaque (toll, bassal) ou trou
(forat) d'eau dormante dans une rivière.
Patois (o sigui, occità!) gor,
du latin gurges, trou d'eau. Per
tant, és l'equivalent a gorg. Ara
bé, el Le Gour de Tazenat
és un llac format a la boca d'un
volcà, accepció que amplia
molt el significat de la paraula
gour Trou d'eau, mais ce terme
peut localement désigner un gouffre
(avenc). (Vocabulaire français
et dialectal des cavités et phénomènes
karstiques)
Montner:
Cim força interessant, sobretot
perquè té el seu origen
en un volcà (i d'aquí el
nom Mont Negre), on antigament
s'hi feien patates. La boca del volcà
encara és visible.
Església
de St. Cebrià de Pujarnol:
Situada a l'origen de la vall del Matamors
entre les serres de St. Patllari, al llogarret
anomenat Podio Arnulphi o Puigarnolf.
És d'una nau amb volta lleugerament
apuntada i absis semicircular. A l'exterior
de la nau i a l'interior de l'absis hi
ha una imposta. La portalada ha estat
totalment renovada imitant una porta d'arc
de mig punt adovellada, que conserva la
ferramenta de l'època, i un forrellat
de cap de serp. Tot i que resten elements
del segle XII (part del mur nord), l'obra
és una renovació del XIII.
Al costat de l'església s'alça
la torre fortificada de Pujarnol, un edifici
amb pati central aixecat a partir d'una
torre circular del XII. (Notes extretes
del llibret :Itineraris pel Pla de l'Estany)
Les
Estunes
Bona part del subsòl de Banyoles
es caracteritza per la presència
de travertí, una roca calcària
d'origen lacustre formada en el fons de
l'antic estany de Banyoles, que havia
ocupat superfícies diferents a
l'actual. En el paratge de les Tunes o
Estunes es troba fracturat formant escletxes
i baumes que, en forma de llargs corredors,
es poden recórrer i alguns arriben
fins a 30m. Tot el paratge és molt
ombrívol, espesseït amb uns
magnífics exemplars d'alzines i
roures. Prop del mas Corralot hi destaca
un magnífic roure martinenc, anomenat
el Roure Gros, arbre monumental. El lloc
ha estat sovint font d'inspiració
de tot tipus de relats populars i llegendes,
i en particular la tradició popular
banyolina va situar-hi les Aloges o Goges,
unes fades pròpies de l'estany
de Banyoles que l'escriptor Mossèn
Jacint Verdaguer va immortalitzar al seu
poema Canigó. Antigament als anys
20, s'hi celebrava el Roser de les Estunes,
trobada popular que tenia lloc el diumenge
de Pasqua Florida. (Refosa del llibret
del Consell Comarcal)
Puig
Sesarques
Als mapes actuals de l'ICC el puig de
Comaestremer no hi és. Segons ens
havia dit un veí de la zona i tal
com ens han confirmat membres del Centre
Excursionista de Banyoles, també
sobre la base del testimoni de diversos
veïns de la zona, el punt que en
aquests mapes indica com a Puig Sesarques
en realitat és el de Comaestremer
(888) i el Puig Sesarques (872) es troba
una mica més a la dreta, en un
cim que en alguns mapes no té nom
i en altres consta com a Puigderric. En
realitat el vertader Puigderric es troba
al costat de l'ermita de Sant Nicolau
i és força més baix.
Al cim del Puig Sesarques hi ha una fita
que indica la separació dels termes
de Falgons i Biert, o sigui, de les actuals
comarques del Pla de l'Estany i del Gironès,
de manera que no estan ben fonamentades
les afirmacions que fa Jordi López
a Sostres comarcals de Catalunya
quan diu que la separació de comarques
no passa per aquest lloc. Ara bé,
el punt més alt de la comarca és
el puig de Comaestremer, però aquest
cim, cobert de vegetació per tots
costats, no té cap interès
excursionista, de manera que continuem
anant als Puig Sesarques. Entre aquest
i el Golany potser hi podria haver disputa
de quin dels dos és més
alt, problema que solucionem en el nostre
it. anant al dos. Ara bé, no és
correcte posar el Montner com a sostre
comarcal.
Ermita
i castanyer de Sant Nicolau:
L'ermita de Sant Nicolau de Pujarnol és
una petita construcció romànica,
segurament del segle XIII, però
amb bona part de l'edifici renovat. Té
una sola nau, molt curta, tallada per
un absis semicircular, i amb la volta
lleugerament apuntada.
El castanyer (Castanea Sativa),
per les seves dimensions, ha estat declarat
"arbre monumental" nacional.
Aquest exemplar fa 9,9 m de volta i té
una gran cavorca al mig del tronc, però
encara avui fa abundoses castanyes. Al
seu torn hi ha també altres castanyers
de mides considerables. (Llibret Consell
Comarcal)
Pedra
de la Mà de Déu:
És una pedra curiosa, que per un
costat presenta tres incisions, que amb
certa imaginació es pot veure que
tenen forma de creu. A la part del darrere
si pot arribar a veure la figura d'una
mà gravada. Tot plegat ha donat
lloc a una curiosa llegenda que expliquen
els pagesos d'aquestes rodalies (potser
relíquies d'una altra més
antiga cristianitzada) que diu que des
d'aquesta pedra la Mare de Déu
va agafar empenta per pujar-se'n al cel,
i que de la força hi va deixar
gravada la mà. Informació
donada per Joan Pontacq, del C.Excursionista
de Banyoles.