Seguírem la carena de la frontera, cap el pla de Can Magre (altitud 2.400 metres), entre Espanya i França. Ens topàrem amb un ramat de bestiar de llana de 16.000 caps. Quan des de l'Empordà i el pla de Girona un es mira la serralada dels Pirineus des de Costabona fins a Puigmal, ningú no diria que al cim d'aquelles muntanyes, que semblen tan pelades i escabroses, es trobessin vertaderes planures de llarga extensió i cobertes de bona herba, com el pla de Can Magre i Pla Guillem, etc. A l'estiu tot verdeja. Aquests terrenys situats a l'extrem-frontera, pertanyen als comuns de Pi i de Mantet, els quals exigeixen per dret de pastura, des del 15 de juny al 15 de setembre, 50 cèntims per cap de bestiar de llana.
Els propietaris del Baix i de l'Alt Empordà, reuneixen els seus ramats, i el 15 de juny van a muntanya. El 15 de setembre baixen de muntanya grassos, valent algunes pessetes més del que valien.
El ramat de 16.000 caps que trobàrem, era guardat per 20 pastors i 15 cans. Tenien la seva jaça, al fons del pla; ens hi dirigírem. La jaça consisteix en un cercle rodejat de barraques, una per cada pastor. Acorralen el bestiar al mig durant la nit, els cans fan sentinella tot a l'entorn i el llop no hi pot res. Hi ha un ordre admirable. Els pastors tenen el seu cap, el majoral, al qual tots obeeixen. Porten gec de pell, cinta, sarró i batí de pell, barretina vermella i esclops ferrats de claus punxeguts. Els seus cans són vertaders cans de ramat dels Alts Pirineus; cadascun d'ells és tant o més gros que un llop; a més que porten un ample collar eriçat de claus de punta enfora.
Quin espectacle més imponent veure sortir el ramat de la jaça, amb la fressa de les esquelles, flanquejat per pastors i gossos!
Ens dirigírem cap al Puig de Coma Armada (altitud 2.600 metres), seguint sempre la línia divisòria, la qual dóna la vessant de les seves aigües al nord al riu Tet i, al sud, al riu Ter. [...]
Des del puig de Coma Armada, es domina tota la Conca del Ter, des del seu naixement fins a Camprodon. A Setcases comencen els boscos de pins i avets. És país molt trencat i escabrós. Teníem al davant les cingleres granítiques de Gra de Fajol; és un puig molt alt (2.700 metres) blanquíssim per la seva abundància de roques de quars; té la forma d'un gra de fajol. Més enllà, el coll de la Marrana, que divideix la Conca del Ter amb la del Freser. Al nord-oest, el grandiós puig de Bassibés [l'actual Bastiments] (altitud 2.850 metres). Aquestes muntanyes formen un semicercle que enclou la pintoresca vall de Morens i Ulldeter. El seu aspecte salvatge i grandiós, amb els seus pins torçuts per les tempestes, els seus cingles espantosos, les seves clapisses d'imponents penyes granítiques; les seves nombroses cascades, fonts del riu Ter, la seva verda vegetació de boixerica, fan de Morens una de les valls més admirables dels nostres Pirineus.
De Camprodon a la jaça de Morens, remuntant sempre el Ter, és cosa de 5 a 6 hores. De Camprodon es segueix el camí de Setcases i, d'aquest punt a la jaça, amb tres horetes s'hi va. Per tot es pot anar a cavall. Els aficionats a caceres i excursions que estiuegen a Camprodon, haurien de fer construir a prop de la jaça de Morens una barraca o xalet de fusta per a poder-hi passar alguns dies amb comoditat. Morens és el centre de caceres d'isards, llebres i perdius blanques, i centre d'excursions per a recórrer els Pirineus fins a Puigmal.

Després d'haver dinat, emprenguérem la baixada cap a la Jaça de Morens, el nostre quarter general.
Prenguérem possessió de la gran barraca del mig, bastant espaiosa per a cabre-hi tots. Totes les jaces d'alta muntanya contenen, a més de les barraques per a cada pastor, una barraca més gran on es reuneixen quan fa mal temps, consistint en quatre parets de pedra seca i gleva, un baix teulat de barres de pi cobert de rama i terra; un forat al cantó pel fum i un altre més gran que serveix de porta, pel qual s'ha d'entrar tot ajupit. Per jaç, bàlecs i rama de pi. A la nit no s'hi té fred, però el que impedeix d'aclucar l'ull són les puces; després, hom s'hi acostuma perquè un hom es troba tan rendit de fadiga que no se senten picar. He recorregut bastant els Pirineus i en totes les barraques de pastor hi he trobat les mateixes puces, puces petites i vermellenques, que claven una fiblada insuportable. A més d'això hi sol haver ratolins blancs que us corren per la cara i es fiquen per butxaques i sarrons, rosegant tot el que troben.
Després de descarregat el bagatge, anàrem per llenya i pel ranxo del vespre; puix els caçadors d'isards ens arribarien afamats. [...]
La jaça de Morens no té la importància de la del pla de Can Magre. El bestiar que hi ha pertany al riberal de Camprodon i Setcases. Cinc pastors amb el majoral menaven un ramat d'uns tres mil caps de bestiar de llana, amb algunes cabres. A més, més avall de Morens, hi ha la barraca de la vacada i de l'eugassada. A l'estiu, durant el juliol i l'agost, aquestes verdes i florides muntanyes són poblades per infinitat de ramats que animen el paisatge i donen alegria. Viuen en llibertat i, quan baixen, cap al 15 de setembre, tot el bestiar és gras i dóna gust veure'l.
Cap al vespre arribaren els nostres caçadors. També arribà el ramat amb els seus pastors i cans. Els convidàrem i sopàrem tots a l'entorn d'un gran foc, puix feia fred (3 graus sobre zero). Però, quina gana, tothom! Quin bon humor! Quina alegria! La botella passava de mà en mà i donava gust de veure xerricar. [...]
El majoral sospirava per la mort tràgica de la millor euga de l'eugassada...
-Com va ser? -li preguntàrem.
-No me'n parlin! Fou per culpa nostra; l'altra nit, vers les tres del matí, ens despertà la cridadissa dels cans; el bestiar s'arremolinava dintre la jaça; sentia la ferum del llop que rodava per allí prop. Sortírem, i amb els nostres crits fugí, seguit pels cans i tot esporuguit s'encinglà en els cingles de Gra de Fajol. Els cans lladraven al peu del cingle. El llop havia seguit un estret relleu i arribat al cap no podia anar més enllà. Un dels pastors, amb el seu bastó ferrat, pujà per un canal del cingle i seguí el mateix relleu que havia seguit el llop. Aquests relleus del cingle són impracticables; únicament els isards els recorren amb facilitat, puix és son país, i cap bèstia no els disputa l'herba que hi troben. El nostre pastor, calçat d'esclops, trobà al principi bon accés; però el relleu s'anava fent estret; s'arrapava amb el llistó de la penya i causava esglai veure'l a aquella altura de cent metres, al mig del cingle, quasi tallat a pic. En arribar, amb grans treballs, a prop del llop, agafat d'una mà amb el llistó i amb l'altra amenaçant el llop amb els seus crits i el bastó: "Oh, Oh! Traïdor! Mala bèstia! Oh! Oh! Uix... ", el qual, amb el pèl eriçat, el reganyava amb roncs espantosos. Llavors veiérem el gran perill que corria, puix acorralat el llop i volent passar, havia d'anar el pastor daltabaix, tant el pas era estret. A l'últim, el llop espantat pels nostres crits i per la cridadissa dels cans, féu un esforç; per a passar donant una gran sacsejada al pastor, el qual tingué la sort d'apartar-lo amb el bastó, i caigué el llop daltabaix, al peu del cingle. Tornà el pastor a seguir el relleu, arribà a nosaltres encara pàl·lid i tremolant. L'esglai es tornà alegria al veure estirat aquell lloparro, un masclàs dels grossos. El volguérem portar a Setcases per escorxar-lo i captar-lo pels pobles; veiérem una euga allí a prop que pasturava i, sense cap reflexió, el carregàrem a sobre. L'euga, al sentir-se el llop a sobre i la seva ferum, s'espantà, se'ns escapà i es tirà al mig de la clapissa, on es va colltrencar.

La lluna argentava els cims que ens rodejaven; no feia ni un alè d'aire; eren les nou del vespre. Tots estàvem rendits de fadiga i de son... Els pastors es dirigiren a les seves barraques i nosaltres també a la nostra. Hi cabíem tot just, de manera que quan fórem tots aplaçats i estirats, amb treballs ens podíem girar. De sobte hi hagué silenci, interromput solament pels ronxets i les puces. [...]

A les tres tothom estava dempeus. El termòmetre fora de la barraca marcava dos graus; estàvem dins d'una boira glacial. Prenguérem cadascú una escudellada de cafè bullent; s'ompliren els sarrons de provisions de boca i les botelles de vi per a tot el dia. Cadascú es dirigí a guardar els punts designats, passos predilectes dels isards. Aquests passos són les altes muntanyes que ens rodegen. Quan tothom està apostat, els intrèpids Borrat i Ballanosa es dirigeixen al punt on s'han vist els isards.
L'isard és l'animal més lleuger que tenim en els Pirineus. Dóna gust veure'ls córrer quan són escopetejats, saltant barrancs i precipicis; sembla que volen. És un poc més gros que una cabra. Esvelt, graciós, eixerit, amb les curtes banyes negres revinclades darrera el cap en forma de ganxo. El seu color és de pèl de vedell. Com les perdius blanques, es troben solament en les més altes regions, a prop de la neu, a punts escarpats i cingleres. En general, es reuneixen en escamot de vuit o dotze, i mentre el ramat pastura, hi ha sempre un mascle plantat al cim d'una penya que vigila. Tenen una vista i un olfacte molt fins; si senten un perill, el vigilant fa amb el nas un espècie de xiulet i tot l'escamot fuig cap als cims, ja no es veuen més. Això us donarà una idea del difícil que és matar un isard.
M. Mase i el doctor s'apostaren al coll de la Marrana. Don Josep i jo a la posta del Pi Tort, a prop dels cingles de Gra de Fajol, no lluny del punt on s'havia despenyat el llop. Travessàrem la immensa clapissa del peu de les altes cingleres.
És un espectacle grandiós i imponent veure aquell caos de grans rocs granítics, posats en desordre els uns sobre els altres, que cobreixen part de la vall. En tots els Alts Pirineus es troben aquestes clapisses més o menys extenses. [...]
Aquestes penyes que el gel destaca de les altes muntanyes i que les congestes porten al riu de la vall, són arrossegades pels aiguats, arrodonides pel ròssec fins al mar.
Les pedres granítiques que arrossega el Ter, en el curs superior del riu, són generalment del volum d'un i dos metres cúbics (de Camprodon a Sant Joan i Ripoll). A Vic, un metre; més avall, mig metre; a Girona, sota. el pont de Pedret, com el cap, i van disminuint pel ròssec, arrodonint-se i reduint-se en palets, grava i sorra. A la resclosa del molí de Jafre, ja no se'n veu cap; només sorra fins a mar, i fa mils i mils anys que aquest despreniment del terreny de les muntanyes arrossegat al mar es produeix!
Una gran part d'aquest desordenat enderroc està clapada per extenses i atapeïdes mates de boixerica clapejades de flors roses. A primers de juliol floreix la boixerica i llavors grans extensions de la verda muntanya es cobreixen d'aquesta formosa flor com si fos encatifada [...]

Per aquells voltants dels punts de parada que guardàvem, vaig observar alguns ocells molt grossos que volatejaven al peu del cingle. Els pastors que trobàrem em digueren que s'havia despenyat un pollí i que els voltors estiragassaven la seva carcanada. Ens hi dirigírem i, en efecte, era veritat, però de voltor cap, tots havien fugit. Construírem tot seguit una barraca no lluny del carnús, amb branques i rames de pi per anar-hi a l'espera l'endemà.
Cap al vespre tots, uns darrera els altres, compareguérem a la jaça.
Faltava en Borrut. Tots havíem sopat; començava a fosquejar, i tant tardar ens donava inquietud. Tiràrem alguns trets i no responia. Els pastors es dirigiren cap als cingles de Gra de Fajol i prompte comparegué en Borrut amb un isard a l'esquena. Bravo...! Ja en tenim un...! Quina alegria tothom...!
-N'han passat quatre a la parada de Pi Tort -deia en Borrut-. Han hagut de passar per sobre dels que ocupaven el punt.
-Érem nosaltres -digué don Josep-, i...
Veient que s'anava a embolicar, vaig dir jo tot seguit:
-Joan, res no havem vist...
-Sembla impossible! -tornava en Joan.
La cara de don Josep s'havia tornat de tres colors. En Ballanosa deia:
-Jo n'he camatrencat un.
I a l'entorn del foc i traguejant, tots contàvem les peripècies de la cacera. Però en Joan era l'heroi; com a capità, ja li tocava. S'entestà a seguir-ne cinc que havien travessat la conca del Freser i s'havien encinglat cap a les altes serralades del puig del Toro i de la Fossa del Gegant, sobre els gorgs de Carançà. Els perseguia amb l'esperança de poder-los sorprendre. Caminà tot el dia; havia esgotat el vi de la seva botella; la set l'abrusava. Tot ajupit i arrossegant-se, amagat darrera de les penyes, pogué per fi sortir a tret d'una cabra amb el seu cabrit; tingué la sort de matar-la i fer-se passat la set.
-I de quina manera? -li preguntàrem.
-Amorrant-me a ses mamelles i xuclant sa llet...

L'endemà, dia 19, determinàrem anar a dormir a la jaça dels gorgs de Carançà.
El doctor, M. Mase, don Josep i jo, ens dirigírem a la barraca de branques i rama de pi que havíem construït el dia anterior a prop de la carcanada del pollí, per a posar-nos a l'espera dels voltors. Feia poca estona que hi érem, quan dos d'ells es posaren al cim del cingle, flairant, sens dubte, algun perill. Prompte es llançaren sobre el carnús. No tardaren a venir-ne quatre més. Donava gust veure'ls estireganyar la carcanada. M. Mase i don Josep tiraren enmig d'aquell esparpill i sortírem corrents de la barraca. En trobàrem un d'estirat i dos de ferits que acabàrem de matar a culatades.
El voltor dels Pirineus és una de les aus carnisseres més grosses. Igual, pel seu volum, a la gran àliga. El seu coll és enterament desplomat.
Donàrem els tres voltors als pastors, que digueren que els posarien a l'olla i en farien festa major. Bon profit els faci.

Seguírem riu amunt i a les deu arribàrem a les seves fonts, al peu del Bassibés, on dinàrem. Les fonts del Ter són abundantíssimes; la temperatura de les seves aigües és de 2.5 graus centígrads sobre zero; és l'aigua més freda de totes les fonts d'aquelles muntanyes fins a Puigmal. Després d'haver dinat emprenguérem l'ascensió al puig de Bassibés, que té 2.850 metres d'altitud. Travessàrem una gran congesta i a les dotze arribàvem al cim (un grau sota zero). Panorama admirable: el Rosselló, la Cerdanya, Conflent, el golf de Roses i el del Lleó, el Canigó, l'Empordà, Montseny, Montserrat, les muntanyes nevades del Capcir...