Em
plau, en terres del Solsonès,
tenir un breu record de J.V. Foix,
sarrianenc, però que conserva
els orígens de les terres dels
seus avis, a Lladurs. Dos breus poemes,
que s'adiuen a la muntanya, ens serviran.
Sol,
i de dol, i amb vetusta gonella
Sol,
i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munt de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I
dic: ¿On sóc? ¿Per
quina terra vella
-Per quin cel mort-, o pasturatges
muts,
Deleges foll? ¿Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos
retuts?
Sol,
sóc etern. M'és present
el paisatge
de
fa mil anys, l'estrany no m'és
estrany:
Jo m'hi sent nat; i, en desert sense
estany
O
en tuc de neu, jo retrob el paratge
On jo vaguí, i, de Déu,
el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.
A
sol eixit, en dia riallós
A
sol eixit, en dia riallós,
Tresc pels serrats fugint de vora
mar,
I en pures fonts o al toll que duu
l'atzar
Em faig tot clar, jo que nasquí
febrós.
I
veig, al lluny, mil pics entre clarors,
Les fresques valls al dons, un om,
la llar,
El molí nou, el pou de glaç
i, encar,
Entre els vinyars dos llampans caçadors.
¿Qui
era adés? ¿On sou, antres
obscurs
De l'urbs absent, bromalls i fums
i llurs
Caus fantasmals? ¿I les dures
fornals?
¿I
la sangassa i la fam entre murs?
Veig d'ací estant, presents,
els símbols purs:
L'Home i el Bou i l'Arada immortals.