Lied és un mot alemany (neutre; plural Lieder) que designa una curta peça vocal i pot ésser traduït per CANÇÓ, AIRE, MELODIA.

Cançó, però, té una accepció àmplia, mentre que la del Lied és molt més restringida: Cançó original, escrita per a ser cantada per una sola persona, composada amb intenció artística, però en un estil íntim, desprovista d'efectismes vocals, i en la qual poesia i música es fonen totalment. En el Lied, la música està al servei de la poesia i no pas a l'inrevés.

Les CANÇONS POPULARS són els Volkslieder, les MELODIES Kunstlieder, els CÀNTICS geistliche Lieder…

Encara que els lieder hagin adoptat les estructures més diverses, s'ha pres el costum d'anomenar FORMA LIED, en la música instrumental, la construcció ternària del tipus A-B-A.

Fins al segle XIV, el lied està representat per les cançons dels MINNESÄNGER, inspirades fins a cert punt per les cançons de TROBADORS i pels cants religiosos, alguns dels quals han estat transmesos fins avui dia (Christ ist erstanden, del segle XII).

A partir del segle XIV, i fins al segle XVII, el lied esdevé polifònic: molt diferent de la POLIFONIA francesa o italiana, almenys fins al segle XVI, es distingeix per un CANTUS FIRMUS manllevat al fons popular i posat sempre de base amb rares excepcions.

Els principals compositors de lieder polifònics (entre 1480 i 1600) són Isaak (gran músic flamenc que va passar una part de la seva vida a la Cort de Llorenç el Magnífic i va sentir la influència de la FROTTOLA italiana), Greiter, Senft (compositor suís que utilitza, com els autors de MOTETS dos segles abans, la pluralitat dels textos), Lechner, Hassler, Leonhard, Schroeter, i Roland de Lassus.

En el segle XVII neix, amb la MONODIA, el KUNSTLIED, el representant més remarcable del qual és Heinrich Albert, un nebot de Schütz. En els seus lieder a una sola veu i instrument d'acompanyament, als quals li plau d'atribuir funcions religioses o socials (edificació dels fidels o encoratjament al bon humor), Albert s'inspira molt sovint en la forma del coral protestant: dóna al lied alemany el seu caràcter nacional.

La major part dels compositors del segle següent cultivaran el gènere de la melodia.
Trobem a Keiser, Teleman, C.P.E. Bach, Gluck (odes i lieder de Klopstock), Reichardt (veritable romàntic, en les seves balades de Goethe anuncia Schubert) i Mozart, del qual, per exemple, les àries de 'Papageno' de "La Flauta Màgica", són també lieder.

Pel que fa al lied romàntic, gaudim d'una àmplia i variada gamma: de Schubert a Richard Strauss, passant per Beethoven, Mendelssohn, Schumann, Listz, Wagner, Brahms, Mahler, Wolf…

Entre aquesta abundància d'obres mestres de tots els gèneres (incloses les peces corals), ocupen un lloc destacat els lieder de Schubert.
La major part dels músics romàntics alemanys van ser intel·lectuals, barrejats amb el moviment literari contemporani. Schubert és una excepció, i és potser aquí on caldria cercar el secret del seu geni: és absolutament pur.

Si ha posat música, quan li han vingut a les mans, als poemes de Goethe, Schiller, Heine, la seva tria no va ser sempre massa encertada. Però la riquesa del verb l'interessa menys que el sentiment poètic, l'atmosfera general: el poema és un fil conductor, una mena de CANTUS FIRMUS psicològic, la música del qual, més lleugera, s'acosta o s'allunya a grat seu.

La inefable imaginació melòdica de Schubert no s'atura pas, segons costum, a subratllar els mots-clau (amor, mort, dolor, joia…): pertany a l'univers dels estats espontanis, és espontaneïtat, l'inexpressable, i segueix el seu veritable camí.

FONTs BIBLIOGRÀFIques
- CANDÉ, Roland de: Diccionari de la Música, edicions 62, Col. El Cangur nº68, Barcelona, 1982, pp.115-117

- ZAMACOIS, Joaquín: Curso de Formas Musicales, Ed. Labor, Barcelona, 1985, pp.238-239

Música: "Rast" (Repòs) Lied nº10 del Cicle de Lieder WINTERREISE d'en Franz Schubert

[HOME] [ÍNDEX]