Era fill d'un industrial.

Va estudiar el batxillerat i, un cop acabat, va entrar a treballar al despatx de la fàbrica del seu pare. A Maragall, però, no li agradava aquella feina, i finalment, va aconseguir que el deixessin estudiar Dret.

Va rebre una formació adequada a la seva condició social: va aprendre anglès i alemany, a part de francès i italià, i va cursar estudis de piano.

L'any 1888 es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona i el 1890 va entrar com a secretari de redacció al "Diario de Barcelona", on va treballar molt activament com a periodista.

L'any 1891 es va casar amb Clara Noble i va començar la seva col·laboració a la revista "L'Avenç" on va publicar alguns poemes i un article sobre Nietzsche. L'any següent, ja era citat per Josep Yxart com un dels poetes que trenca amb la poesia de certàmens i escriu de manera individual i moderna.

El 1894 va guanyar l'Englantina als Jocs Florals de Barcelona amb el poema La sardana.

Un dels poemes més coneguts de Maragall és La vaca cega i el seu poema El Cant de la Senyera es va convertir en un himne al ser musicat per Lluís Millet i interpretat en la benedicció a la senyera l'any 1896 a Vic.

L'any 1900 va viatjar a Madrid i a d'altres indrets de Castella, i així va iniciar una intensa relació epistolar amb alguns intel·lectuals castellans, sobretot amb Unamuno.

El 1903 va ser elegit President de l'Ateneu Barcelonès. En la sessió inaugural va llegir el seu discurs L'Elogi de la paraula, que va tenir una gran ressonància en els medis intel·lectuals.

L'any 1904 va ser proclamat Mestre en Gai Saber.

Arran de la Setmana Tràgica va publicar una sèrie d'articles a "La Veu de Catalunya" que van produir un gran impacte en la opinió pública.

L'any 1911 va ser nomenat membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Es va posar malalt el mes de novembre d'aquest mateix any i el 20 de desembre moria a Barcelona.