La prehistòria

Les primeres dades de la presència dels humans al Paratge Natural ens porten al neolític. Prop del Paratge es troben les pintures rupestres del barranc de la Vall de Montblanc (mas d'en Llort, mas d'en Ramon Bessó, mas d'en Carles.). També s'han trobat restes arqueològiques a la cova de la Font Major (l'Espluga de Francolí), i a la sepultura neolítica del comellar del mas de Baix (Vimbodí), amb restes de ceràmica, ganivets, punxons d'os i sílex.

Al propi Paratge, tant dins com fora de l'actual recinte del monestir, han aparegut tallers de sílex de superfície, dels quals destaquen els de la cova de Nerola o dels Eixeregats (o Xaragalls o Assedegats), a Vimbodí, on s'hi han trobat, entre altres, puntes de sageta, destrals i raspadors, que utilitzaren els antics pobladors de la zona per caçar cérvols, toros i cabres salvatges al Bosc de Poblet, com ho testimonien les pintures rupestres de la solana del barranc de la Vall de Montblanc. També s'han trobat restes neolítiques al voltant del tossal de les Forques (Vimbodí), situat a l'altra banda de la carretera T-700, prop del jaciment dels Eixeregats.

Les cultures ibera i romana

A la partida de Milmanda (Vimbodí), molt a prop del límit del Paratge, s'hi ha trobat una necròpolis d'incineració probablement de l'època paleoibèrica, de la qual s'han recuperat set urnes, algunes incompletes, amb restes d'un difunt, un aixovar més o menys ric, vasos de terrissa, un aríbal corinti, dents de collaret, fíbules, sivelles, penjolls...

Ja més recent és la vil·la iberoromana, de la qual hi ha indicis a menys d'un quilòmetre del monestir de Poblet, al peu de la carretera de Prades. Allí s'hi ha trobat un magnífic dolium, diverses figures de terrissa (entre les quals destaquen unes curioses antefixes), i molts fragments de ceràmica vulgar, amb quelcom de campaniana i sigil·lata. En aquest mateix indret, i durant l'època romana, s'hi va bastir l'anomenada granja Mitjana.

Al tossal Rodó, a la part mitjana-alta del barranc del Titllar, han aparegut restes de ceràmica ibèrica, fet que pot indicar la presència d'un poblat; mentre que a Riudabella, ha aparegut ceràmica sigillata, campaniana i vulgar, alhora que altres vestigis de poblament romà.

De l'època romana es coneix que pel terme de Vimbodí passava la Via Aurèlia, i s'han trobat restes de ceràmica campaniana a un turó de la carretera de les Masies. També hi ha restes o indicis de diferents granges amb sitges enterrades per a conservar-hi el gra o el vi, i de ceràmica i enterraments. Les més conegudes són la granja Mitjana, la de Milmanda i la del Tossal Rodó. També trobem topònims i noms de pobles probablement d'origen romà: el mot espluga, ve del llatí espelunca , que vol dir cova; font de Nerola, prové de font Areola (diminutiu d' Àren ), Poblet de Populetum , Milmanda d' Escurpianda , i barranc de l'Argentada, degut a la mina de plata o argent.

Els sarraïns

Els sarraïns, que des de començament del segle VIII fins a la meitat del XII, van ocupar la comarca, no van deixar masses indicis, potser pel fet conegut que els cristians acostumaven a derruir les construccions edificades pels musulmans quan aquestes eren conquerides. Al barranc de Castellfollit, una mica més avall del roc Ponent, s'aixeca la torre del Moro, en un cim estratègic des d'on es domina molt de terreny. També es coneix que una altra torre sarraïna s'aixecava prop de Milmanda, al límit del Paratge. Tanmateix, s'han trobat graners fets d'argamassa a terra i sepultures a la partida de les Planes, molt prop del límit del Paratge, al vessant del barranc del Titllar que queda fora del límit d'aquest, i al Serret dels Sagnés, situat entre Riudabella i Milmanda, també molt a prop del límit del Paratge.

L'època medieval

Al vessant SE del tossal de les Forques, s'han descobert dues tombes d'origen medieval, una de les quals encara conservava els ossos inhumats en el seu interior.

Durant més d'un segle, de la meitat del XI fins a la meitat del XII, Vimbodí va ser zona fronterera. Quan els sarraïns eren atacats pels cristians, s'arreplegaven cap a l'actual Bosc de Poblet i, fins i tot més enllà, ben endins de les Muntanyes de Prades (fins a Siurana). Quan creien que desapareixia el perill, baixaven una altra vegada a ocupar alguns camps de conreu del peu de muntanya, fins que a l'any 1148, Ponç de Cervera, alliberà definitivament del poder dels sarraïns els vessants de les Muntanyes de Prades.

El comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, va atorgar la carta de població de Vimbodí l'any 1151 a favor dels pobladors de la vila. D'aquesta manera, Vimbodí es constituí com a vila lliure amb dependència directa d'aquest comte, amb la propietat territorial lliure i exempta de tota càrrega. Només amb la condició que donessin a ell i als seus la novena part de la collita. A més, els va concedir entrada lliure al bosc, que més tard es diria de Poblet, per a tot el que convingués.

De fet, el Bosc de Poblet, deu el seu nom al monestir (fundat l'any 1150) i, més enllà, el nom de Poblet deriva d' hortus populeti (hort de la populeda), que era la denominació de les terres que Ramon Berenguer IV va cedir a l'orde del Cister per a bastir el monestir. D'altra banda, el comte de Barcelona va fer donació de les terres que considerà necessàries pel manteniment dels monjos de la comunitat. Es tractava en gran part d'unes terres boscoses que des de llavors s'han conegut com a Bosc de Poblet.

Des d'aquell moment la història del bosc va lligada a la història del monestir. De fet, durant aquells segles, i fins a primers del segle passat, els monjos de Poblet vetllaren de prop l'explotació del bosc, car aquest esdevenia una important i imprescindible font de riquesa i manteniment de la comunitat.

El Bosc de Poblet i, gairebé tota la Conca de Barberà, fou durant els dos segles abans de la conquesta cristiana terra de marca, és a dir, terra fronterera. Això volia dir que l'activitat productiva humana pràcticament no va existir. És llavors, a mitjans del segle XII, que la tala del bosc s'accelera. En els documents de l'època es troben referències a "insules", que eren els llocs on el bosc havia estat talat i sotmès a explotació agropecuària. El Bosc de Poblet fou llavors quan va començar a sofrir canvis importants, en especial degut a la instauració de les granges cistercenques que racionalitzaven l'explotació del seu entorn.

A la vegada, el bosc que no fou talat va incrementar el seu valor a causa de l'elevat nombre de productes que generava. D'aquesta manera, proporcionava al monestir fusta per a la construcció, llenya, i fusta per a la fabricació d'instruments de treball i mobles. La fusta era usada també en les cobertes dels llibres.

Els aprofitaments que se'n treien eren, entre altres: llenya per combustió i construcció, pasturatge pels ramats, plantes medicinals, tints vegetals i minerals, carbó vegetal, pasta per la fabricació de paper, mel i cera de les arnes que s'hi instal·laven...

Aquesta riquesa va fer que els pobles veïns (Montblanc, l'Espluga de Francolí, Vimbodí, Prades...) iniciessin la freqüentació a l' interior del bosc per aprofitar-ne els seus productes i fruits.

A finals del segle XII, la comunitat de Poblet tenia instal·lades les granges de Castellfollit, la Pena, el Titllar, Milmanda, Mitjana i Riudabella. La de Castellfollit avui dia és propietat dels monjos del monestir i està reconvertida com a residència, i la de la Pena i la Titllar passaren amb els anys a ser cases forestals, juntament amb la de Castellfollit, esdevenint actualment les tres cases forestals del Paratge.

Durant tots aquests segles tingueren lloc nombrosos enfrontaments per qüestions de llenya entre els monjos de Poblet i els veïns dels pobles propers, de vegades molt cruents, en els quals gairebé sempre en sortia victoriós el monestir, fins i tot quan hi intervenia la justícia de l'època. Per a evitar les disputes pel bosc, a mitjans segle XIV, el monestir decideix pactar i arribar amb un acord amb els pobles, d'aquesta manera es signen concòrdies amb tots els municipis que deien tenir drets sobre el Bosc de Poblet. Tot i això, no es van evitar del tot els enfrontaments.

Un altre fet que cal destacar fruit de la presència dels humans al Paratge, en aquest cas a la Reserva Natural Parcial del barranc de la Trinitat, és el bastiment de l'ermita de la Santíssima Trinitat, de la qual rep el nom el barranc i que hom pensa es va produir al voltant de l'any 1230. Es diu que els monjos de Poblet hi tenien en aquell indret una cova o una senzilla capella dedicada a venerar la Santíssima Trinitat, més tard s'estengué aquesta devoció vers l'Espluga de Francolí primer, i als pobles de la Conca de Barberà, després. En augmentar la freqüentació de pelegrins i devots a l'ermita, els monjos abandonaren el lloc a causa de no poder continuar-hi la vida contemplativa.

La devoció envers l'ermita de la Santíssima Trinitat anà creixent, i això es traduí en una presència humana significativa que ha perdurat fins als nostres dies, en convertir-se actualment aquesta zona en una típica àrea d'esbarjo amb taules i fogons. L'ermita ha estat reconstruïda diverses vegades i la darrera és de construcció senzilla. Al costat hi ha altres edificis, com l'antic alberg dels ermitans.

Les edats moderna i contemporània

Al segle XVIII va existir un destacament del llavors recentment creat cos de Mossos d'Esquadra (anomenats en els seus inicis Minyons d'en Pere Anton Veciana). La raó principal era perquè els bandolers trobaven refugi al Bosc de Poblet i, per extensió, a totes les Muntanyes de Prades, com el famós bandoler Rocaguinarda que freqüentà la zona.

La primera notícia escrita de la font del Ferro de les Masies es troba al segle XVIII. El metge de Montblanc Joan Cuscullana parla de les aigües de la font del Ferro, recomanant-les per les altes qualitats medicinals. L'any 1787, el doctor Jaume Menos de Llena, primer metge dels exèrcits de Carles III, en un dels seus escrits: Memoria de les aguas medicinales de las fuentes de Espluga de Francolí , feia una nodrida referència a les qualitats curatives de l'aigua de la font del Ferro. Aquests fets donen a entendre la consideració i la importància d'aquesta font a l'època.

Tot i que aquestes són les primeres cites de la font del Ferro, és probable que els romans coneguessin les propietats de les aigües ferruginoses i magnèsiques i en fessin un ús específic.

Quan s'aprovà el Decret de Mendizábal (1835), pel qual se suprimiren les comunitats religioses, llevat de les que realitzaven tasques d'ensenyament i assistència d'infants pobres. D'aquesta manera la comunitat de Poblet va haver d'abandonar el monestir i, a causa de la desamortització dels béns eclesiàstics, el monestir va patir una progressiva destrucció. Paral·lelament, el bosc va patir les ires de la població que durant molts segles havia estat enemistada amb els monjos ja que consideraven que tenien un dret sobre el bosc que no se'ls reconeixia. Tales massives, carboneig i pastura desproporcionada de ramats, van anar degradant l'espai forestal del Paratge, fins deixar-lo força malmès.

L'any 1853, es va crear el Cuerpo de Ingenieros de Montes i, gràcies a aquest organisme, l'Estat va privar la venda del Bosc de Poblet, el qual va entrar a la Clasificación General de los Montes Públicos l'any 1859 i, més tard, l'any 1862, al Catálogo de los Montes Públicos exceptuados de la Desamortización, catalogat amb el número 1 de la província de Tarragona.

Amb la titularitat pública i la privació de la venda de bosc, a primers del segle XX va iniciar-se la repoblació del bosc dirigida per l'enginyer de forests Josep Reig i Palau.

A finals del segle XIX, tingué lloc un altre fet significatiu que suposà l'increment de la freqüentació humana a una zona del Paratge; es tracta de la construcció dels primers edificis del balneari de les Masies i Villa Engràcia. L'impulsor fou l'escriptor i polític tarragoní Pere Antoni Torres i Jordi, que a causa del prestigi de la riquesa de l'aigua de la font del Ferro, i la situació privilegiada d'alçada, àmplia vista i clima temperat, va decidir-se per l'empresa. Des de llavors, les Masies es va convertir en un apreciat lloc de repòs de les diferents generacions d'aquest segle que aprofitaven per passejar pels boscos de la Pena i dels Comellars.

Ateses les temperatures frescals dels sectors ombrívols del Paratge, a partir de finals del segle XVII, es van bastir algunes construccions dedicades a la conservació del gel obtingut de les nevades hivernals o del procés de gelar aigua en basses de poca profunditat, que després es comercialitzava per a diverses finalitats o usos. Són els pous de gel que podem trobar actualment al sector del barranc de la Pena i a la part baixa del Paratge, prop de la granja Mitjana, i al recinte del monestir. El més important fou el pou de gel de la Pena, que més tard, a primers del segle XX, va servir com a habitacle pels enginyers i el personal forestal durant les tasques de repoblacions forestals, i després com a capella.

Finalment, hem de fer esment dels masos i altres construccions (barraques, xalets...), que s'han anat edificant al Paratge als darrers segles. Alguns no estan gens adaptats a l'entorn, en especial els construïts durant els darrers anys, mentre altres tenen una singularitat especial des del punt de vista arquitectònic. D'aquests darrers cal destacar la masia del Simó o del Menatxo, la masia Nogués, la part antiga de la masia Sagués, el mas d'en Soler, el mas d'en Conilla, la masia de l'Aigua, la masia del Miracle i algunes de les edificacions del balneari de Villa Engràcia.