Història del Jazz

RAGTIME

Sorgeix a Saint Louis cap a 1870 un estil pianístic, que sense arribar a ser jazz s’apropa molt pel seu caràcter dinàmic i saltironant, és el Ragtime, la seva característica principal és la superposició d’un ritme regular tocat per la mà esquerra i un ritme sincopat que va fent la mà dreta, de vegades també utilitza les "blue notes". El seu origen sembla ser que està en les danses que ballaven els esclaus parodiant els seus amos. Les partitures de ragtime es gravaven en "rotlles de cartró" per a piano mecànic o pianola i el seu músic més representatiu va ser Scott Joplin.
El naixement del jazz es perd en aquesta confluència de formes i estils musicals de la cultura afroamericana que es produeix a finals del segle XIX: el gospell, el blues, el ragtime, les marxes militars, la música de ball europea....

DIXIELAND

La música criolla va recórrer els Estats Units de dalt a baix i va ser a Chicago on aquells sons negres van ser imitats amb major naturalitat i sapiència pels blancs. Allà va néixer l’estil anomenat Dixieland., sorgit com a contraposició al jazz dels negres, limitat en principi a la simple imitació d’aquells sons del sud, el Dixieland va començar a prendre cos al voltant d’uns músics fanàtics dels sons de New Orleáns

L’estil Dixieland, es caracteritza per estar format en general per tres línies melòdiques,interpretades per una corneta, (o una trompeta), un trombó i un clarinet. El grup d’instruments que feia l’acompanyament rítmic compost pel baix, (o tuba), percussions, (o bateria), un banjo, (o guitarra), i a vegades, piano, (quan es tocava en un local tancat). La corneta acostumava a conduir el conjunt tocant fidelment la melodia, mentre que el clarinet feia ornamentacions sonores sobre el suport d’un contracant que hi introduïa el trombó.
El ritme era pròxim al de les marxes europees. És un estil dels que solen anomenar-se "hot" el qual fa referència a una manera de tocar apassionada, amb molta escalfor en l’expressió. Els ritmes melòdics de l’estil Dixieland sortien habitualment del ragtime, el blues i les marxes.

SWING

El Swing és un estil de jazz que va néixer durant la dècada dels ‘30 (els anys 1935-1945 són coneguts com “l’era del swing”) i que es caracteritza per un augment en la quantitat i varietat d’instruments utilitzats per formar les anomenades “Big Bands”. Literalment podríem traduir “swing” com a “balanceig” Tècnica i físicament, el Swing correspon al balanceig d’un temps a l’altre del compàs que genera una sensació dual de tensió-relaxació que es produeix alternativament a cada temps del ritmo.
El Swing era una música composta, encara que amb un petit espai per a la improvisació, curosament orquestrada, establint sovint forts contrastos entre els metalls i els instruments de canya.
També s’anomena Swing a l’estil de ball acompanyat per la música swing.

BIG BAND

A Nova York es van començar a formar les primeres grans orquestres "Big bands", de dotze o més músics, on es barrejaven músics vinguts del sud i músics locals. En les "Big Bands" van començar a prendre importància els arranjaments i la figura de l’arranjador, reemplaçant el que havia estat la improvisació col·lectiva. Aquest ambient musical va donar l’aparició una fabulosa generació de solistes. Una altra faceta novaiorquesa va ser la dels espectacles musicals on van consagrar-se algunes de les millors cantats.

BEE BOOP

Al principi de la dècada dels anys quaranta, el jazz, assentat i integrat en la societat nord-americana, comptava amb compositors, arranjadors i sobretot solistes improvisadors, que continuaven desenvolupant-ne les possibilitats melòdiques, harmòniques i rítmiques. Llavors es produí una intensificació creativa de l’art improvisatori. Les línies melòdiques s’enriquiren amb variades frases de corxeres lligades, amb accents desplaçats i ghost note, que resseguien seqüències harmòniques de creixent complexitat. Els pianistes i bateries superposaven més accents al teixit rítmic per tal d’interactuar amb les línies dels solistes. Anomenat, bop o be-bop el nou estil agradà a bona part del públic, el qual es mostrà interessat en l’audició més atenta que reclamava.

COOL

Alguns músics blancs, van defugir el costat més explosiu del bebop sense renunciar als progressos que aquest suposava i van adoptar una estètica més apaivagada amb un toc de lirisme i emoció a què s’aplica el nom de cool jazz .
El cool jazz, tanmateix és un moviment ampli que inclou des de l’anomenat "jazz de cambra” per ser massa elegant segons alguns, del Modern Jazz Quartet, fins a col·laboracions irrepetibles amb grans pianistes i compositors que van fer arranjaments creant una atmosfera ideal perquè aquest estil intimista assolís alguns dels seus punts culminants.

FREE JAZZ

Als anys 60 una part de la música afroamericana assolia una dimensió com mai no s’havia conegut, el jazz veuria l’arribada del free jazz, una radical alteració dels principis musicals que havien regit anteriorment la improvisació. Músics com Ornette Coleman o Cecil Taylor van liderar aquest moviment revolucionari de tints reivindicatius que va xocar contra el mur de la incomprensió. Promovien una música aliena al servilisme cap al públic blanc, que paradoxalment era l’únic que els feia atenció, mentre el públic afroamericà es decantava cap a altres estils.

Encara avui les restes del free jazz tenen més eco a Europa que als Estats Units
Bona part dels músics del free jazz, excel·lents instrumentistes, van anar abandonant aquest carreró sense sortida que els conduïa a una situació d’incomprensió musical generalitzada.

FUSIÓ DELS 70

Diversos músics formats durant els anys seixanta saberen integrar jazz, rock i diferents cultures musicals.El disc Bitches Brew (1969) de Miles Davis, amb la col·laboració d’alguns d’aquests músics, obre l’anomenada fusió jazz-rock. Durant els anys setanta diversos músics desenvoluparen una música fusionada, amb l’ús d’instruments electrònics.

FUSIÓ DELS 80

Molts dels músics que iniciaren la seva carrera a partir del 1980 es formaren dirigint la mirada cap al jazz fet vint i trenta anys abans, i per extensió tot el jazz, des dels precursors fins a John Coltrane. Aquesta tendència, però, no fou 'revivalista', es continuà component i creant nous recursos, i l’enriquiment no es limità a elements provinents d’altres músiques. Excel·lents músics, amb gran preparació tècnica, desenvoluparen aquesta realimentació, alguns formant part de grups liderats per músics de generacions anteriors, mentre endegaven els seus propis projectes, en general més evolutius.

LATIN JAZZ

El latin jazz és un dels gèneres de fusió més populars, es va originar quan es va començar a combinar el ritme i l’estructura de la música afrocubana, amb instruments de jazz. D’aquesta manera s’aconsegueix crear una música que té el millor dels dos móns: la complexitat rítmica de la música afrocubana i la intensitat de la improvisació jazzística.
La conga, el timbal, el güiro i les claves són instruments de percussió que contribueixen al so llatí.



	M 05 Vivim el Jazz Audicions per treballar