 |
Història
de la Construcció del Canal |
 |
|
|
|
El
Pla d’Urgell fa cent cinquanta anys era un ermot espantosament
desert i pobre, prolongació de la crosta i els matolls
dels Monegros (Aragó). Hi campaven llebres esquàlides
i rates de secà.
La gent collia camamilles, altres herbes d’apotecari
i bonyigues per al foc de la llar.
L’aigua
de la pluja era escassíssima. Les cisternes no estaven
mai plenes. Els blats, any sí, any no, tampoc arribaven
a bon granar. La majoria de pobles vivien únicament i exclusiva
dels cereals.
Els
primers projectes per a la construcció d’un canal de navegació
i de regadiu a l’Urgell daten del Segle XIV (1346-Arxiu
de Manresa)
Al
segle XIX, desprès de vàries concessions i diversos
intents de construcció (1817-1822 i 1829-1833) es paralitzen
les obres per dificultats financeres, males collites, desconfiança
i guerres.
L'any
1853 es constituí la SOCIEDAD ANÓNIMA CANAL DE URGEL
que es comprometé a acabar el canal en un termini de quatre
anys i, en compensació, se li garantitzava la seva
explotació per un període de 99 anys.
El
canal principal fou acabat el 1861. Els canals de distribució,
el 1865.
La
superfície regada passa de 6500 Ha. L’any 1864 a 18.400,
l’any 1886 i a 62.000 el 1870, encara que aquest regadiu fou escassament
rentable fins a principi del segle XX.
En
un principi, la societat constructora tan sols es comprometé
a subministrar aigua entre setembre i maig per als cultius principals
d’aquells temps (blat, ordi, civada, sègol...). Després,
la construcció del pantà d’Oliana (1959), permeté
una regulació important del riu Segre i, amb això,
la del Canal, la qual cosa assegurà, en gran part, el regadiu
durant l’estiu.
L’any
1964 el Canal passà a ser de l’Estat per la reversió
dels Canals, deixant als regants l’administració de l’aigua.
La Comunitat General de Regants del Canal d’Urgell, està
formada per vint Col.lectivitats autònomes cada una
d’elles. Dins d’aquest organigrama hi estan representats els Ajuntaments
i els industrials.
Tota
l’obra de construcció del Canal d’Urgell és
gegantina: des de la construcció del terraplè
de Castellserà fet amb coves plens de terra, amb cadenes
humanes, fins al Túnel de Montclar, l’Aqüeducte del
Cenill o el Pont de Ferro d’Agramunt.
La
majoria de treballadors eren presoners. Durant la nit, els encadenaven
del peu a la caserna situada damunt mateix del túnel tal
com es pot veure en el gravat de l’época, perquè
no escapessin. Les condicions de treball eren molt dolentes. Així
ens ho explica un poema trobat als arxius de la Casa Canal i que
pertany a un treballador presoner; anava dirigit a la seva mare.
|
