(Proposar reptes que exigeixin esforç i donar exemples esportius d’esforç)

Motiu

S’ha dit que els nens i joves no valoren l’esforç, que ho tenen tot resolt... hi ha molta part de realitat en aquestes frases. Els nens d’avui dia sortosament no han de treballar des de petits, no solen fer distàncies quilomètriques a peu per anar a l’escola, tenen el temps ocupat, però també els sobra molt de temps i poden tancar-se amb els ulls fixos davant d’unes maquinetes que no demanen d’ells res més que atenció i motricitat de dits. L’esforç que els demanem és pautat, reglamentat, pactat. Cinc hores a la cadira, uns deures al dia, i poc més. Si a tot això hi afegim l’actitud sobreprotectora que hi pot haver en moltes famílies, és evident que els costi arribar a un resultat pel qual s’ els demana un esforç.

Malgrat tot, segons una enquesta francesa del CSA un 89% dels francesos associen l’esport amb la paraula “esforç” ( era la paraula més associada d’entre una llista ). [1]

Les propostes d’actuació crec que poden dirigir-se a dos nivells:

Proposar reptes a nivell personal

A dins les activitats de classe d’educació física podem proposar reptes, però un repte igual per a tothom no fa res més que enorgullir els que l’assoleixen i frustrar als que no hi arriben. Un repte que l’alumne es proposa per ell mateix, deixant-lo escollir entre unes quantes opcions, sempre es viurà com una victòria.

Exemples de reptes :

· cursa de resistència : 500 m,750 m o 1.000 m, en un temps determinat.

· Arribar a fer deu/ vint tocs successius del dret i del revés colpejant una pilota amb una raqueta de ping pong.

· Triar un exercici gimnàstic d’una sèrie de dificultat variada: l’equilibri amb un sol peu, l’espelma, la tombarella endavant, la tombarella en darrera, la roda, la vertical...

· Exercicis d’equilibri, de malabars... que demanin una constància per a arribar a dominar una habilitat.

Hi ha diferents maneres per a convertir un repte en un joc:

1- La Graella dels reptes

El mestre proposa una llista de reptes, tot ells recollits en una graella a la vista dels alumnes. El material necessari està dispers per l’espai i els alumnes, individualment o en parelles, van escollint quins reptes es proposen, i a mida que els van assolint, omplen amb una creu o un “tic” el lloc requadre de control corresponent. Un exemple de graella:

	Pere	Gisela	Evarist	Humbert	Maria, etc...
Fer 10 tocs successius al volant amb una raqueta de bàdminton
Fer 40 salts a corda successius
Mantenir una pica en equilibri sobre la mà durant 10 segons
Córrer 100 metres en un màxim de 22 segons
Córrer 200 metres en un temps entre 60 i 80 segons
Llençar un frisbee des de la línia de banda al cercle central de la pista de bàsquet
Ésser capaç d’estar dos minuts estirat en un matalàs en relaxació, sense moure’s.
Llençar una pilota a l’aire i picar de mans sis cops abans de fer-ne la recepció
Fer deu passades a un company/a des d’una distància de deu metres amb una pilota d’handbol sense que la pilota caigui cap cop al terra.
Deixar-se fer un massatge de dos minuts per un company/a a les extremitats superiors i esquena.

Val la pena que hi hagi prou material com perquè l’estona d’ espera dels alumnes no sigui massa llarga. A tall d’exemple, el material previst per a una classe de 20 alumnes per l’activitat descrita seria: 2 volants, 2 raquetes de bàdminton, 4 cordes de saltar, 3 cronòmetres, tres frisbees, quatre/sis matalassos, 4 pilotes d’handbol .

Evidentment, el docent haurà d’estar atent a l’hora que els alumnes preguntin:“ I tindrem la mateixa nota si fem una cosa que una altra? Si estan acostumats a aquest sistema, mai faran aquesta pregunta. La nota sempre podrà ser un comentari del tipus “Progresses adequadament, estic content amb tu, cal que assagis més, etc”.

També poden preguntar: “Què passarà si no aconseguim fer algun dels reptes?” Els hem de fer tots? ” D’entrada és desitjable tenir prou temps com per a fer-los tots, però si les sessions son d’una hora o menys, és convenient deixar clar als alumnes que “han de fer les activitats que puguin, començant per les que trobin més senzilles i rapides, i acabant per les més complexes”. El més interessant és tenir una estona final de reflexió (mínim cinc minuts) per poder demanar “Qui de vosaltres ha assolit un repte que d’entrada no podia aconseguir?” Gairebé sempre hi ha algun alumne, fins i tot els més hàbils, que reconeixen que hi ha hagut una activitat que no dominava prou i que amb la repetició i un curt entrenament l’ha aconseguit.

És també important que el mestre faci sortir la paraula ESFORÇ. L’esforç que els ha permès d’assolir quelcom que abans no havien o no creien poder fer. Un esforç que ha de ser agradable, però que implica una certa “lluita” contra el desencís, l’apatia i la mandra.

2- La fila dels reptes Vídeo de l’activitat

És una forma més elaborada de jugar a reptes. Més indicada al cicle Superior que al Mitjà. L’activitat funciona seguint els següents passos:

· Es disposa de material divers(cordes, pilotes, frisbees, cèrcols, etc) dins un gimnàs o pati.

· El mestre té un joc de cartolines petites (grandària d’un sobre de cartes ), cadascuna de les quals té el nom d’un/a alumne/a del grup.

· Es barregen les cartolines, es posen en un piló,i el mestre les va traient i girant d’una en una, col·locant-les una al costat de l’altra, en fila. D’aquesta manera s’ha establert un “ordre”, una fila aleatòria ( no és la típica llista dels alumnes, on els que tenen el cognom amb la A són sempre els primers i els de la V, X, Z... els toca sempre ser els darrers).

· A partir d’aquí comença el joc. L’alumne que està al final de la fila té el dret de començar a proposar un repte a qualsevol alumne. Si l’alumne “desafiat” no aconsegueix el repte haurà de canviar la seva posició per la de qui li ha llençat el repte. I pot superar el repte l’ordre de fila dels dos alumnes quedarà igual com era.

· Al mateix temps, i per ordre de fila inversa ( del final endavant), tota la resta d’alumnes fa el mateix, però cada alumne proposarà un repte diferent.

· A mida que es van proposant i realitzant desafiaments, l’ordre de fila dels noms dels alumnes canvia, i tots els alumnes són lliures de proposar reptes a qui vulguin. És interessant, però, que no tothom vagi a proposar reptes només a l’alumne que va al davant.

· Quan un alumne està realitzant un repte o proposant-lo, cap altre alumne el pot interrompre.

· Quan un alumne llença un repte a un altre, ha d’estar segur de poder realitzar-lo. Posem un exemple, si en Pere desafia en Pau a fer vint tocs successius amb el peu a una pilota de futbol, ha de ser perquè en Pere és capaç de fer-ho. Si en Pau no supera el repte, aleshores tocarà a en Pere demostrar que sí el pot realitzar, i en cas que no fos així, els dos alumnes es mantindrien en les mateixes posicions on estaven.

· Els reptes no poden ser perillosos ( penjar-se de les cortines del pavelló per arribar al sostre), ni massa llargs d’executar ( tirar vint penals i marcar-ne la meitat), ni poden repetir-se massa vegades ( si un alumne repeteix més de dos cops reptes iguals o similars, se li ha de dir que els canviï).

· Els reptes han de ser clars. No s’hi val a dir “juguem a futbol”. Sí es val a dir (si hi ha l’espai per a fer-ho) “juguem a futbol tu contra jo durant dos minuts i et desafio a marcar-me un gol i a no deixar-te’n marcar cap”

· L’objectiu del joc és arribar a les primeres posicions de la fila.

· És interessant que durant les primeres vegades de fer aquest joc els alumnes expliquin al mestre els reptes que proposen. Aquest podrà decidir si el repte és adequat o no.

Com sempre, al final és important fer una estona de reflexió, de resum del que s’ha fet, incidint en els següents aspectes:

· Hi ha hagut imaginació en els reptes proposats?

· Hi ha hagut molta dificultat en algun d’ells?

· Qui ha après alguna tècnica, activitat nova durant la sessió?

· Ens hem sentit frustrats durant alguna estona?

· Com ens hem sentit al darrera de la fila? Com el qui ha estat al davant?

· Quin creieu que és el sentit de l’activitat?

Presentar exemples de persones que a la vida han estat un model d’esforç.

Casos com el del nedador David Meca, que de petit caminava amb dificultats i que de gran ha guanyat molts campionats de natació són bons exemples a mostrar. Dono uns quants exemples amb els seus corresponents enllaços:

David Meca, reconegut nedador de llarga distància. http://www.davidmeca.com/conoceadavid.html

Xevi Torres, discapacitat balear de cames i un braç, nedador, entrenador de natació i estudiant de Magisteri d’Educació Física. www.xavitorres.com/

Travessa a rem de l’ Atlàntic a càrrec d’ Angela Madsen i Franck Festor, una parella francesa; ella, paraplègica, i ell, amputat.

http://www.soitu.es/soitu/2007/11/29/info/1196348569_952982.html

Escalada al Toubkal (cim culminant de l’ Atles) per un grup de cecs espanyols.

http://www.desnivel.com/deportes/alpinismo/noticias/object.php?o=15761

http://www.conunparderemos.com/ web d’un tarragoní que va travessar l’Atlàntic en solitari en una barca de rems. Sorprèn per la logística, entrenament i preparació acurada que va portar a terme per a fer el seu somni.

Raquel Alejandre , una invident espanyola, escalant el Naranjo de Bulnes.

http://www.capaces.org/seccionesCapaces.asp?idSec=66

Cites d’autors sobre el tema 4.6

Per a saber-ne més:

INVERNÓ CURÓS, JOSEP. 2003: “ Circo y Educación Física. Otra forma de aprender.” Zaragoza . Ed. Inde. Tot el que es refereix a habilitats de circ és un conjunt de reptes que en Josep Invernó, en el seu llibre, seqüència magníficament de tal manera que permet a cada alumne aprendre i cercar el nivell que li és més apropiat .

http://www.feddi.org/ Federació espanyola d’esports per a discapacitats intel·lectuals.

RETORN A L’INICI