Per poder escolaritzar la creixent població infantil dels anys 60 que "els nacionals" del poble ja no podien absorbir, el 13 de setembre de 1964 es va posar la primera pedra del que seria la segona escola pública de Molins de Rei.  
El 27 de setembre de 1966, el Governador Civil de Barcelona, Tomás Garicano Goñi inaugurava les noves instal.lacions del que seria la AGRUPACIÓN MIXTA GUAL VILLABÍ.

En aquell temps l'escola era als afores del poble, al costat de les últimes cases i entre ametllers, vinyes i ermots. Els "Don i Doña" havien de vetllar, amb més imaginació i mà dura que recursos, per l'educació d'aquells nois i noies que ara, molts, són pares i mares dels actuals alumnes.

Pares i mestres feien una pinya. I s'entenien fàcilment perquè, davant de la falta de recursos i instal.lacions, abans que embrancar-se en discussions sobre mètodes, intencions, línia de centre o activitats complementàries, s'unien esforços per fer coses tan terrenals però necessàries com ara la construcció d'unes grades al pati.

L'escola es quedava petita i aviat va venir una primera ampliació on en van encabir els alumnes de preescolar i primer i segon. Ningú no sabia com haviem pogut substistir fins aleshores sense aquella tan necessària millora. Ah! I d'un raconet en va sortir una saleta que vam destinar a sala de professors. Això ja començava a semblar una escola de debò. I amb una taula i cadires de segona mà que va aportar un pare de la fàbrica on treballava, ja teníem de tot. Quins claustres que fèiem ara!

Ens van asfaltar el pati i ara quan plovia no ens enfangàvem i quan no plovia no quedàvem empolsats. Quina finor fer les danses del Carnestoltes en un terra tan polit! Això sí, el ninot ja no el podíem cremar a qualsevol lloc perquè si no s'hauria fet malbé l'asfalt i no era qüestió d'estropellar aquelles millores que dignificaven tant la nostra feina.

El 1985 marca un punt de canvi al nostre centre. Després d'haver-se constituit el curs 1983-84 en escola catalana, en aquest any es formalitza el canvi de nom per tal de desvincular el centre de qualsevol connotació de temps passats i enfilar amb noves mires els cursos a venir. Es va canviar el nom de Gual Villabí, ministre franquista, pel de L'ALZINA, arbre que amb el pi havia regnat en aquells territoris que ara ocupava l'escola.

I finalment l'obra grossa. La gran ampliació. Vam patir molt, però ja se sap: qui vol lluir... Les obres van durar dos anys i mentrestant tot era provisional. El pati se'ns enxiquia ocupat per la grua, ferros, taulons, sacs de ciment i altre material de construcció, i els sorolls i la pols eren companys habituals de feina.

Els més grans (setè i vuitè) van haver d'anar a dos aularis que la Generalitat va instal.lar al pati de l'escola taller Alba. Això sí, era a la vora, a l'altra banda del carrer com aquell qui diu. Però els professors i professores que hi anaven quedaven desconectats del centre neuràlgic, situat a l'edifici vell, on hi havia la majoria de professorat , i de les intrigues que s'hi coïen. Però vaja, ells van fer la seva capelleta.

I al final de curs del 94, quin tip de córrer. El paletes esperaven que acabéssim les classes per començar a tirar a terra les pares de les aules de l'edifici vell, l'unica part que encara quedava intacta i pendent de reformar. Van marxar els alumnes i van començar a tirar parets a terra i nosaltres a fer la feina on podíem. Però al cap de pocs dies van haver de tornar els alumnes a buscar les notes... que vam haver de donar pels passadissos o en qualsevol racó, en taules provisionals com els venedors de quincalla del metro, ja que les aules, físicament, havien estat esborrades pels malls dels paletes.

Quan les obres ja estaven gairebé acabades, el President Pujol ens va fer una visita, i finalment, al febrer del 95 , va ser inaugurada pel Conseller d'Ensenyamnet, Sr. Pujals.