Motiu
:
Des que un nen o nena
comença l’ escola es troba en un conjunt de situacions que no es donen si
en aquest període visqués al costat dels seus pares. Aquestes situacions les
pot viure com una oportunitat de tenir noves experiències o coneixences,
o bé com un atac al seu fins aleshores petit i estructurat univers. Hi ha
nens/es que passen por a l’ escola, com hi ha nens i nenes que passen por en un
parc, al carrer...
A l’ escola hi
ha la por al grup, la por als alumnes violents, la por a ésser
rebutjat/da, la por al mestres massa autoritaris, la por al què diran els
companys, la por a sortir a parlar en públic, la por a fer-ho malament... La
major part de pors són de tipus mental, no són físiques. Però a classe d’
educació física ens podem trobar amb una por més fonda: la por a fer-se
mal. Cada alumne la té en una diferent mesura; hi ha alumnes que en tenen molt
menys de la que voldríem i altres que en tenen massa. Nosaltres no tenim la
mesura; hem d’ ajudar els alumnes a fer que se la posin per sí
mateixos.
La por a fer un
exercici gimnàstic és tan vella com la gimnàstica ( por a fer la tombarella, a
la vertical, a passar en equilibri per llocs inestables o alts, a caure,
a anar amb els ulls tancats... ) . És una por ancestral, lògica i saludable. El
que no és saludable és el pànic. Hi ha altres pors, com la por a fer el
ridícul, la por a “no saber”, a “no entendre”... però cap sol ésser tan dura i
directa com la por a fer-se mal.
Com a ensenyants podem
imaginar dos extrems en la forma d’ afrontar la por. En un extrem de la balança
hi trobem l’actitud de voler que tots els alumnes assoleixin una
determinada habilitat en un curs o trimestre concret. En un altre extrem
hi hauria l’actitud del mestre que, quan un alumne té una dificultat, la
ignora i ho deixa passar.
Com en moltes ocasions, cerc que l’actitud correcta estaria en un terme mig.
|
Propostes metodològiques : |
|
1- Seqüenciar correctament l’ habilitat ( abans de fer la vertical de mans a l’ aire, ensenyar a posar-se amb el cap cot al terra (la fulla plegada), més tard fer mitja vertical amb els colzes a terra(preparació de la vertical), aixecant poc a poc les cames; més tard, recolzant els genolls sobre els colzes (“el corb”), més tard recolzant-se a la paret o amb les mans del mestre, d’un company... i més tard, fer-la a l’ aire... i cito aquest exemple però en una habilitat així hi mancarien encara més seqüències/ nivells. |
|
2-Deixar que cada alumne faci l’activitat al seu nivell. El que avaluarem positivament serà l’ esforç en ser capaç de pujar el llistó, no el resultat final comparat amb els altres alumnes o amb un nivell d’ excel·lència “estàndard” d’ un llibre de gimnàstica. El “nivell d’ excel·lència” a l’educació física és la superació envers un mateix, no envers un patró. |
|
3- Donar temps. Segurament un nen/a té por un dia determinat davant d’ un exercici. Aleshores li podem dir “ no pateixis; avui mires com es fa, i un altre dia ja ho provaràs”. És molt possible que, davant de la llibertat que li donem, no calgui esperar un segon dia i al cap de deu minuts l’ alumne ja està mentalment preparat per a superar el seu repte que tanta por li feia. |
|
4-La seguretat és sagrada. Molts llibres d’ educació física o esport contenen exercicis francament perillosos. Per tant, abans de provar un exercici nou, convé que el provi el mestre o el faci provar als alumnes més avantatjats. |
|
5-Premiar tant la prudència com la capacitat de superació de les pors. En aquest sentit, és important incloure dins els informes d’ avaluació alguns ítems que reflecteixin l’actitud de l’ alumne respecte a la seguretat, la prudència, la temeritat i la por ( hi ha molta relació amb l’apartat 2.14, “prevenir riscos” ) |
Potser creureu que és impossible tenir una atenció tan individual per un sol alumne. És cert si pretenem que tota la classe faci el mateix. Però les actuacions individuals cal programar-les en situació de petit grup, per exemple aprofitant un treball per estacions. És una forma de treball que sol agradar als alumnes, per poc que nosaltres els hàgim entrenat a fer-ho. A l’ apartat 5.6 (“treballar en petit grup és més productiu”) s’amplia aquest aspecte.
Un repte... una tortura o una oportunitat?
Text de ficció : LA
CLARA I EL PÀNIC A LA VERTICAL
Cites d’autors sobre el tema 1.2
Criteris
i ítems d’avaluació sobre l’apartat 1.2
Per a saber-ne més:
BONET, TRINIDAD(1991) . “Voy a aprender a ser un niño valiente, a no tener miedo, a no ponerme nervioso”. València: Ed Promolibro, publicaciones CINTENCO. Encara que sigui un llibre senzill i no tingui exercicis concrets, presenta un mètode universal i lògic per a afrontar qualsevol tipus de por. Un llibre, evidentment, per educadors més que per alumnes.
