Alba Mudarra
Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona (UB)

Primers dies a la universitat

Ja fa unes setmanes que allò que tant havia imaginat en un passat ha esdevingut la realitat present.

Ja fa unes setmanes que visc lluny dels pares, i després de tant de temps a un poble, he tornat amb més ànims que mai al soroll del trànsit, grues i gentada que ofereix Barcelona. Ja fa setmanes que cada matí, després d'unes quantes parades de metro -trajecte monòton, xafogós i replet d'ulls plens de son- creuo la gran porta de la Universitat de Barcelona, i m'introdueixo en una dimensió en la qual encara em moc una mica perduda. Ja fa setmanes que han tornat les classes, però aquesta vegada força lluny del Vescomtat. Des de fa alguns dies, nous rostres s'han endinsat a la meva vida, han començat a formar-ne part. Des de fa alguns dies, puc dir que sóc part de la vuitantena d'alumnes -massa pocs, per desgràcia- que aquest any hem començat, porucs però il·lusionats, Filologia catalana a la UB.

Els primers dies han estat tensos i diferents. És difícil aterrar en una universitat, si més no per a mi ho ha estat. No conèixer a ningú del voltant, ni professors ni companys, no saber a quina aula anar, perdre't entre tants pisos i passadissos, horaris desconcertants en comparació amb els rigorosos de l'institut, una cafeteria on tothom sap que ets nou -hi ha persones que vagis a l'hora que vagis sempre hi són!-.

Però no tot connota pessimisme, de fet -com hem coincidit uns quants companys que hem començat aquest any- la nova realitat se't presenta com una mena de barreja de pensaments, sentiments positius i negatius, un Mira que bé! i un Ai! On he anat a parar!; una classe que esperes profundament que arribi davant d'una altra que, ja, d'entrada -i tot i que els prejudicis mai no fan justícia- saps que serà la teva font de tedi setmanal; un professor seriós, que imposa i que només veure'l ja tems, compartint departament amb un que el primer dia et soprèn pujant a la taula dempeus i t'ofereix un concert gratuït -al principi et sembla surrealista, després, graciós, quan reflexiones preocupant, ara però, ja ens hem acostumat!-. En definitiva, un batibull d'informacions, sensacions, situacions, experiències que no saps gaire bé com pair.

Però, a poc a poc, cada dia et sents una mica més còmoda, i la inseguretat del principi es va dissipant. Amb els dies es va esvaint el terror pels criteris d'avaluació, ja no tremoles -o no tant!- quan et pregunta el professor, per a fi parles obertament amb els companys més pròxims... T'acostumes al nou món que t'envolta; a la nova vida. Una vida que encara guarda moltíssimes portes per obrir, grans moments per sentir... Sempre, però, amb el record dels companys i companyes, professors i professores, amics i amigues amb qui vas compartir tants moments en l'institut, i que tant, en aquests primers dies, enyores.

Alba Mudarra Gonzàlez
Octubre 2010

Filologia Catalana a la UB
Ex-alumnes, des de la universitat
La besàvia, mare coratge

© Institut Vescomtat de Cabrera · Hostalric