Rosabel Aldabó
Professora de visual i plàstica

La Rosabel se'n va del centre

Se'n va perquè el destí dels professors i les professores moltes vegades és aquest, marxar d'un institut i passar a treballar en un altre. Ben mirat, no hi ha res d'irregular, d'extraordinari o de dramàtic. Potser hauríem, simplement, de congratular-nos amb el fet que l'hem tinguda entre nosaltres durant tres anys, a partir de demà seran uns altres professors i uns altres alumnes els que podran gaudir del seu cor i de la seva intel·ligència, de la seva inacabable disponibilitat, del seu bon gust, de la seva elegància i de la seva calidesa. Però no em conformo, vull reivindicar la Rosabel davant de vosaltres.

Per què? Doncs, perquè si penso en qualsevol de les activitats organitzades en el centre en els darrers tres anys i em fixo en els aspectes més originals, tendres, poètics i humans, la mà solidària i discreta de la Rosabel sempre hi ha estat present. I això, José Manuel, tu ho saps millor que ningú.

La Rosabel té la capacitat de transformar unes capses de cartró, unes fotografies i una mica de fibra òptica en un il·luminat homenatge al Carles. La Rosabel sap desenrotllar el paper vermell i convertir-lo en una catifa de gala; després, amb uns quants efectes de llum o amb uns globus plens, simplement, del mateix aire que respirem, pot convertir un acte de comiat de l'alumnat de batxillerat en una cerimònia inoblidable. La Rosabel és capaç de contemplar la vida que batega en els ulls de tot l'alumnat del centre a través de l'objectiu d'una càmera; després, només enganxant a la carcassa metàl·lica de l'ascensor el trencaclosques de fotografies en blanc i negre pot representar la força de la humanitat sencera. La Rosabel pot projectar les hores de feina i les hores robades al son en una pel·lícula d'uns quants minuts que sap mostrar el millor que tenim cadascú de nosaltres, sap arrencar les emocions i els sentiments profunds i reals, allò que ens uneix des de la nostra irrenunciable diferència. Qui ho diria, oi?

Per tot això, en nom de tots i totes, vull agrair-te el temps que has passat amb nosaltres. El curs que ve ens sentirem feliços quan recordem la teva empremta a l'institut, però no podrem evitar de sentir-nos gelosos, perquè la teva empenta i la teva capacitat de revolta acompanyaran un altre alumnat i un altre professorat. Digues-nos egoistes.

Xavier Lluna, professor

© Institut Vescomtat de Cabrera · Hostalric