Entrevistem a l'Emili Pons
A càrrec dels alumnes Núria Lloveras i Juli Sànchez Leiva, 4t ESO

Dins del seu projecte de recerca de 4t, els alumnes Núria Lloveras i Juli Sànchez Leiva han entrevistat al Sr. Emili Pons, coordinador d’actuacions en matèria del sistema educatiu del Departament d’Ensenyament. L'entrevista va ser tan cordial que gairebé acaben dinant junts.

Dilluns 21 de maig del 2012 | 13.00h | Barcelona

Núria: Hi ha diferencia entre l'alumnat d'ara i el de fa 20 o 30 anys?

Emili: Home, naturalment que sí, penseu que fa vint o trenta any a part que aquest país era molt més pobre... Hi ha una realitat, i és que tots els mitjans de comunicació actuals pràcticament no existien. Vull dir, penseu que l'any 92, per agafar una referència, han passat vint anys, pràcticament ningú no tenia mòbil i pel que fa doncs a tots els avenços de la informàtica tampoc existien; en conseqüència, doncs, hi ha canvis substancials.

Juli: Aleshores hi ha hagut un canvi a positiu?

Emili: El món sempre canvia a positiu, el que passa és que la cosa positiva té també el seu aspecte negatiu, això passa amb tot, però evidentment és favorable aquest canvi. El que passa que aquí també hi ha un fenomen que no us l'he citat i és que també hi ha hagut grans canvis en l'evolució de Catalunya, al llarg d'aquests anys. Penseu que precisament fa vint anys o així que es va començar a generalitzar un moviment poderosíssim de població que vivia a les grans concentracions urbanes, bàsicament al voltant de Barcelona, es van començar a desplaçar cap a àrees menys urbanitzades, tot transformant moltes poblacions de l'interior de Catalunya. També trobem un altre moviment que afectarà la població, que és l'arribada de població d'altres països de l'Unió Europea o de la resta del món, que, clar, doncs, també han significat un canvi notable, doncs per això ara tenim un entorn de població molt més divers des del punt de vista cultural i de coneixements.

Núria: Quina diferència hi ha entre l'escola actual respecte l'escola d'abans?

Emili: En matèria d'educació el que és evident és que a Catalunya hi ha una llarga tradició d'escoles modernes que s'intenten adaptar a cada nova societat i context que es troba, però el que està clar també és que al llarg d'aquests anys, doncs, el professorat cada vegada ha arribat a les escoles amb un preparació més gran, amb un coneixement teòric més exhaustiu i amb un coneixement psicològic molt més gran i això fa que la nostra escola actual es pugui adaptar molt més que no fa pas vint o trenta anys enrere a les necessitats i a l'atenció de cada alumne o alumna i la seva diversitat, deixant clar, això sí, que no hi ha res al món que sigui perfecte.

Núria: Pensa que els alumnes d'abans de la LOGSE sortien més ben preparats que actualment?

Emili: Aviam, fa més de dos-cents anys, més enrere no hi he anat, que cada generació diu que l'anterior sortia més ben preparada i si això fos exacte doncs avui en dia, ja estaríem en el nivell aquell de 0, vull dir que ja no hi hauria res, el que està clar és que cada metodologia educativa implica unes coses a favor i unes en contra, vull dir que si en unes èpoques passades es tendia a la memorització de les coses doncs evidentment els alumnes sabien més coses que no pas ara. Si ara es tendeix més a la capacitat per interpretar les coses doncs ara estan més preparats en aquest nivell, en realitat és molt complex tot aquest tema. Ara, també us vull dir una cosa molt important i és que en aquells vint anys hem assolit la universalització dels estudis, perquè penseu que els estudis obligatoris acabaven als catorze anys, ara acaben als setze, de tal manera que com que l'escola arriba a molts més alumnes pots trobar casos en què el nivell era considerablement baix i d'altres, en canvi, que era molt alt. Ara el que hem aconseguit és que globalment, en conjunt, la població de setze anys assoleixi uns mínims.

Núria: Creu que se li donava més importància a ensenyar valors abans que ara?
Emili: És que jo no crec que els valors s'hagin d'ensenyar. A veure, sí que s'han d'ensenyar però sabent que els valors s'aprenen a traves de l'experiència, a partir de l'exemple, vull dir que dónes valors quan dónes exemple de com s'han de fer les coses, ja sigui esforç, dedicació, respecte... el que sigui. Estic convençut que en aquella època hi havia professors que donaven exemple i pares i mares que també, tot i que ara també n'hi ha. Ara el que passa és que vivim en una societat diuen de la comunicació, en que t'arriben missatges de tota mena cada dia i evidentment moltes de les vegades aquests missatges no tenen cap valor positiu, des de l'esport fins a la política, l'economia... Cada dia n'arriben molts, de missatges, que van en contra dels valors i que, a veure, el que és important és tenir prou capacitat per distingir el que val la pena del que no i això, com més jove ets i menys experiència tens, és més fàcil que aquesta confusió no t'ajudi, tot i que no vull dir que a gent més gran no li passi el mateix.

Juli: Creu que l'ensenyament ha evolucionant de la mateixa manera com les ciències i la tecnologia?

Emili: Home, és que el fet d'ensenyar és una d'aquelles coses elementals, vull dir que no cal recórrer a l'espècie humana per saber el que és l'ensenyament, vull dir que altres espècies, i està molt ben estudiat en el cas dels simis, es transmeten informació d'una generació a una altra; forma part una mica de la vida mateixa. El que passa és que l'ensenyament, apart dels seus avenços a nivell teòric, de plantejament, avui disposa d'eines que no tenia en el passat, penseu que és molt diferent el treballar amb una pissarra ordinària que amb una pissarra tàctil, de les que ara hi ha, per posar un exemple. Ara el que passa és que tant la pissarra de guix com la pissarra digital no deixen de ser una eina al servei del miracle que es produeix entre una persona que transmet uns coneixements i unes capacitats i una persona que les esta rebent, és a dir, que les està rebent per la via de l'experimentació o per la via que sigui, el que és clar és que està adquirint uns coneixements, però és diferent: una cosa és la tecnologia i l' altra és l'exercici de la docència, aquí és on estem parlant de coses diferents.

Juli: Des de 1977 hi ha hagut reformes educatives, amb cada govern i amb cada partit que sembla que tingui la seva pròpia idea sobre l'educació, creu que aquest fet ha repercutit i repercuteix sobre l'alumnat?

Emili: Sí, aquí els successius governs de la Generalitat ho han criticat sempre això, vull dir que hem estat totalment en contra del que s'ha fet a l'Estat, que cada nou govern ha fet canvis. L'últim canvi de l'època de la dictadura va ser l'any 70, de tal manera que sembla raonable que al finals del 80 es planegés un nou sistema educatiu d'acord amb la democràcia que hi havia en el país. Ara, després dels canvis que hi ha hagut a posteriori, doncs creiem que el que han contribuït ha estat ha crear confusió a l' alumnes i sobretot confusió al professorat, vull dir que l'ensenyament demana una situació estable i tranquil·la, per poder adquirir coneixements i a conseqüència això creiem que ha afectat negativament, que no vol dir que no s'hagin d'anar fent petites modificacions sent conscients de la realitat, el que és inacceptable és que a cada canvi de govern es canviïn les lleis en educació.

Núria: Quin és el rol del mestre en la societat actual?

Emili: Sovint es parla de què el mestre ha perdut importància en el context de la societat, és a dir que no se'l valora com se l'havia valorat en èpoques anteriors i això segurament és cert; el que passa que també s'ha de dir que molts altres estaments socials o grups professionals que en el passat havien tingut una gran preponderància en la nostra societat també l'han perdut, així que aquest segle passat i el que estem vivint ara doncs ha trencat molts de motllos i molts de referents. És per això que jo entenc que, en el cas de la docència, doncs ha passat una mica el mateix; de tota manera la meva impressió és que els professors/es que exerceixen amb dignitat i professionalitat la seva feina doncs continuen tenint el reconeixement que és mereixen dels seus alumnes i per descomptat de la societat. El que està clar és que és important la valoració del professional de l'educació, com a transmissor dels valors que cal fer arribar a les noves generacions.

Núria: Quins creus que són els aspectes bàsics que ha de tenir un bon mestre?

Emili: això és molt difícil, ara per mi n'hi ha una que és fonamental: tenir capacitat per saber captar l'atenció de cada alumne i saber provocar-li interès per la matèria i ser un incentiu perquè les ànsies de saber d'aquell alumne no parin. Segurament és molt poc ortodox això que dic, però crec que si no es produeix aquesta mena d'espurna que fa possible que l'alumne s'interessi o fins i tot és diverteixi i aprengui, el mestre no assoleix el seu objectiu .

Núria: Per què el projecte 1x1 s'ha posat en funcionament d'una manera tant precipitada sense formació per parts dels professors?

Emili: Això a mi em resulta difícil explicar perquè el projecte 1x1 la gent que ara gestionem el Departament d'Educació ens el vam trobar, vull dir que ja estava en ple funcionament i el que hem intentat ha estat ser respectuosos amb tots aquests centres que ja l'havien implantat i evidentment no l'hem interromput. El que si que hem fet és que, abans d'ampliar-lo a altres centres, ens ha semblat que calia un temps de reflexió, bàsicament per resoldre problemes de formació per part del professorat, que segur que el que ho està fent actualment en té de formació, però per ampliar-ho si que caldria formar el professorat amb els coneixements necessaris i a més tots els programaris de què es disposen tenen limitacions i s'ha de disposar dels materials pedagògics adequats i suficients per poder continuar creixent en aquest àmbit.

Núria: Vostè és partidari de l'escola pública o privada? A quina va anar vostè? I els seus fills?

Emili: Jo sóc partidari, deixa'm ser en aquest cas molt polític però honest, sóc partidari de la bona escola i el fet és que a Catalunya hi ha una llarga tradició d'escola pública de qualitat, consolidada a traves de l'exercici professional dels professors i també hi ha una llarga tradició d'escola concertada de qualitat que ens ve d'abans que existís l'escola pública per a tothom. El que ens interessa és la bona escola de qualitat i la possibilitat que els pares, amb la màxima llibertat possible, puguin decidir el model que volen per als seus fills. Deixa'm dir també que d'escoles concertades n'hi ha de molts tipus, perquè en definitiva aquesta escola és una cooperativa de pares o pot ser també, una escola creada per una formació religiosa o per una entitat laica; el que està clar és que hi ha molta diversitat. Jo vaig anar a una escola..., a veure, el que passa és que jo vaig anar a escola als anys 50 i 60 i en aquella època vaig anar a l'escola privada, de concertada no n'hi havia en aquella època, però s'ha de dir que l'educació en aquells temps era una cosa molt diferent, perquè també tenia altres connotacions. Els meus fills tots han anat a escoles públiques, tret d'un que ha anat a l'escola concertada.

Juli: Com li explicaria a un nen de 12 anys la situació econòmica actual?

Emili: la situació econòmica actual evidentment és molt complexa. En l'àmbit espanyol hi ha un fenomen preocupant i és que des de fa molts anys l'econòmia espanyola ha basculat sobre la construcció de pisos, apartaments, edificis turístics... però no sobre el valor d'aquestes instal·lacions sinó sobre l'especulació d'aquestes instal·lacions, de fer que el seu preu anés pujant i pujant, això s'ha generat al llarg de vint anys i podríem culpar tant als governs d'un color com d'un altre que hi ha hagut a Espanya. El resultat és que es construïa més a Espanya que a Alemanya, Itàlia i Anglaterra juntes, de tal manera que hi havia tanta gent que es dedicava a la construcció i anaven pujant els preus de tal manera que ha arribat el dia en que s'ha evidenciat que totes aquestes construccions no tenien cap valor, perquè si ja no hi ha ningú que les vulgui comprar perden el seu valor. Però és que a més, s'havien finançat amb crèdits bancaris que ara cal tornar. Això ha fet desaparèixer aquell sector tan important i en conseqüència ha quedat un forat econòmic immens.

Fixeu-vos-hi que Espanya és l'estat de l' Unió Europea amb més gent parada, però clar, és que hi havia tanta gent treballant al sector de la construcció... I com es resolt això, com es substitueix aquest forat tan gran? Aquest és el drama, vull dir que hauria de créixer tant qualsevol altre sector econòmic per donar treball altre vegada a tothom, que això és pràcticament impossible. Aquest és un dels problemes, l'altre és que a mesura que anava creixent la construcció els altres sectors econòmics anaven perdent incidència, la gent invertia en fer cases perquè treia més beneficis que si invertia per millorar la fàbrica, perquè en una fàbrica trigués més anys a recuperar les despeses i alhora, com que semblava que anava tant bé el negoci de la construcció, tothom pensava que es podia fer ric comprant una casa amb un crèdit i després vendre-la perquè li pagarien molt més, i el que ha passat és que hi va haver tanta gent que va demanar diners per comprar cases i altres coses, tot i que bàsicament eren per comprar cases, que avui el sector privat deu més de tres bilions d'euros en crèdits a Espanya i això genera un gran pànic internacional. Els diners que ens donaven en crèdits tenien el seu propietari, vull dir que deixava els diners intentant-ne treure algun benefici, aquest algú li diuen els mercats i quan ens parlen dels mercats tothom pensa amb uns senyors amb gavardina i una pistola que van perseguint-nos, però el que són en realitat els mercats us ho explicaré amb un exemple. L'Associació de Bombers de Massachusetts per poder pagar les jubilacions inverteix en mercats i va buscant a on paguen millor i quina seguretat té perquè els seus jubilats bombers, puguin cobrar la jubilació. És un simple exemple, però com aquest n'hi deuen haver uns quants milions al món. Tot això configura que cada vegada hi hagi menys confiança en els diners. En el cas espanyol el drama és aquest: una societat que deu més de 3 bilions de diners, de qui ningú se'n fia i tothom té cagarrines.

En l'àmbit públic també hi ha un problema i és que durant anys l'estat espanyol, tant el govern central com les autonomies i els ajuntaments, amb la idea que aconseguir diners era molt fàcil, aconseguir crèdits i tot això, han anat construint coses que avui en dia veiem que estan totalment fora de lloc. Tots aquests aeroports de què es parla, que no tenen ni avions. Encara més que això i molt més important, la xarxa de trens d'alta velocitat de l'estat espanyol, l'AVE. Com ja sabeu Espanya no és un país gaire gran en el context mundial, doncs té la segona xarxa de trens d'alta velocitat més gran del món, després de la Xina, i recordeu que la Xina és més gran que Europa. Vull dir, que això ja dóna idea del disbarat que s'ha fet. Si us serveix també de referència, la línia Barcelona-Madrid que tot i que sembla molt important és deficitària, doncs té un moviment de 9 passatgers per kilòmetre i dia; en canvi, el ferrocarril que va de Tòquio a Nagasaki cada dia el fan servir 253.000 passatgers per kilòmetre, perquè tingueu una comparació de les realitats de l'ús de i la rendibilitat dels trens d'alta velocitat, amb només un petit exemple. Això a nivell espanyol. A nivell català, doncs també hem caigut en alguns d'aquests pecats però hi ha un problema addicional i és que ja des de fa molts anys els comptes entre l'econòmica catalana i l'espanyola no quadren, és tota la campanya que hi ha ara a favor del pacte fiscal: si l'economia catalana recapta uns diners que necessita pel seu propi creixement, una cosa és que sigui solidària amb les economies deficitàries i una part d'aquests diners vagin allà, i una altre és que hi vagi una part tan elevada, que impedeix que Catalunya pugui anar reposant l'esforç que fa.

Juli: Aquestes circumstàncies com creu que afectaran l'alumne?

Emili: A l'alumne, home doncs depèn, perquè un nen petit viu bastant al marge del que està passant al món i la família és la primera que intenta que sigui així; ara si és un noi o una noia que està ja estudiant ESO, ja ha de ser coneixedor del que passa al nostre país i alguna lliçó positiva, allò que dèiem dels valors, en pot treure, com ara, la necessitat de ser escrupolós amb les despeses, d'augmentar la seva sensibilitat cap a la sostenibilitat de les coses, els estalvis energètics, en fi, els estalvis de tota mena. També li ha d'obrir la preocupació que avui per avui és impossible pensar només en àmbit local, has de pensar en un àmbit global, arreu del món, perquè les interferències i les conseqüències són totals i contínues.

Juli: Com a polític, com justifica les retallades que s'estan duen a terme? Vostè creu que es podrà continuar amb el nivell actual de qualitat?

Emili: Hi ha una cosa que està per sobre del que vulguem o no vulguem i és que en el moment en que hi ha crisi baixen ràpidament els ingressos, i per explicar això puc posar un exemple que és molt fàcil i és que, en molts ajuntaments, la seva principal font d'ingressos eren les llicencies d'obres; en el moment que pràcticament no es fan cases, pel motiu que us he dit abans, doncs l'ajuntament ha deixat de rebre diners i ho podem estendre a tots els àmbits. Per una banda es podem haver fet coses malament en el passat, que això també ho hem dit abans, però per altre banda en el dia a dia, els ajuntaments, les comunitats autònomes i l'estat molts dels diners que fins ara rebien, els impostos, han deixat de rebre'ls senzillament perquè no es genera riquesa en aquell àmbit. És molt fàcil d'entendre: si l'estat ha de cobrar d' IVA per totes les vendes de cotxes que es fan, al moment que no es venen cotxes deixarà de rebre aquells diners; per una banda hi ha això i per una altra els més de tres bilions que deu la societat privada i gairebé un bilió que deu l'administració pública espanyola, estat, ajuntaments, i comunitats autònomes. El resultat és que aconseguir crèdits cada vegada és més difícil i són més cars, i en conseqüència com que l'administració disposa de pocs recursos, en té menys per repartir. I amb aquesta situació el gestor públic i privat ha de tenir suficient criteri per saber què ha de fer, tenint prou capacitat per saber repartir bé els recursos.

Núria: Com ja sap, el nostre institutés un dels cinc centres educatius amb horari intensiu a tot Catalunya. Creu que pot ser una solució per a millorar l'èxit escolar i la situació econòmica dels instituts?

Emili: Jo no conec prou el tema per donar-vos una opinió. Però jo, amb caràcter general sempre he estat partidiari que no s'estrenyin massa els horaris i, en conseqüència, he preferit sempre la solució matí-tarda que no pas les jornades intensives. El cas vostre jo el desconec però suposo que ja s'hauran calculat i mirat els avantatges i els inconvenients. Ara, costa creure que el fet de fer jornada de matí o matí i tarda tingui a veure directament amb la millora dels resultats. Jo he estat director d'institut fa molts anys i als cursos superiors fèiem horari intensiu i ho vaig canviar a matí-tarda. Vaig ser partidari de canviar-ho. És la meva opinió.

Núria: Pensa que el professor podrà atendre la diversitat d'una aula amb 30-35 alumnes?

Emili: A veure, si ho podia fer fins ara, per què no ho podrà continuar-ho fent?. Vull dir que, en altres països avançats, el nombre d'alumnes per aula depèn de la demanada i en altres no, però en qualsevol cas, el condicionant és la disponibilitat de recursos. De moment, els increments no són tant grans com per dir que farem una destrossa. I insisteixo, els professors que tenien capacitat per atendre l'aula fins ara, la continuaran tenint. Això no vol dir que no sigui partidari de tornar a millorar les ràtios tan aviat com sigui possible.

Núria: Com es defensa l'escola pública? Es pot permetre les retallades en ensenyament? Fins a on poden arribar, tenen un límit?

Emili: Quan parlem de les retallades que s'estan aplicant a l'escola pública hem de saber que s'estan aplicant a totes les escoles en general. No depèn de si es pública o privada. I el que està clar que en èpoques de penúria també s'ha de fer esforços en educació. Moltes vegades diuen: Aquí retallen en sanitat i educació i no en les altres coses! Però la gent ha de saber que sanitat i educació ocupen el setanta per cent dels diners públics que es gasten. De tal manera que això obliga a replantejar alguns aspectes, però evidentment dins un límits que continuïn garantint la qualitat del servei.

Núria: Creu que hi ha alguna relació entre crisi i fracàs escolar?

Emili: Alguns professors diuen que el contrari. Que la crisi fa que hi hagi més esforç i dedicació en l'estudi. Tots aquells nois i noies que abandonaven els estudis perquè podien aconseguir feina fàcil i ràpida han desaparegut. El que està clar és que en temps de crisi, les persones joves i no tant joves volen estudiar per especialitzar-se i tenir més oportunitats.

Núria: A Catalunya en matèria d'ensenyament es mereix un suspens? O un aprovat?

Emili: Home, això és molt difícil de dir perquè cada territori té la seva història, però a Catalunya, tots plegats, hem estat capaços de superar unes circumstàncies que és evident que eren molt adverses, des de la manca d'escoles i instituts i la massificació de les aules, fins a la prohibició de la llengua; o les successives onades migratòries, que han obligat a recomposar cada vegada el país. Tot plegat, i a la vista dels resultats que avui obtenim, penso que de global ens mereixem un notable alt. Però hem de continuar fent els deures!

Moltíssimes gràcies Sr. Emili.

Núria Lloveras i Juli Sànchez Leiva, alumnes de 4t d'ESO

Preguntes pendents

Malauradament, per problemes tècnics amb l'aparell que enregistrava l'àudio, les respostes a les següents preguntes no van quedar enregistrades i no han pogut ser transcrites:

- Com creu que afectaran les retallades durant l'any vinent?
- Quines reformes s'hauran de dur a terme? Perquè no hi haurà la suplència d'un professor que ha hagut d'agafar la baixa durant més de 10 dies?
- Com hauria de ser l'escola del futur?
- Què li explicaria a un estudiant que no entén per què ha de memoritzar conceptes, dades, textos, etcètera, si la majoria d'aquesta informació la pot consultar a la xarxa.
- S'hauria de fomentar la creativitat i l'emprenedoria? Aleshores, caldria una reforma en els continguts?
- Fins fa poc, els que estudiaven i s'esforçaven sabien que a l'acabar una carrera, després tindrien una feina. Actualment, obtenir un títol no es cap garantía. Què ens aconsellaria?
- Si no tingués un càrrec com a coordinador d'educació i sigues professor, què faria? De quina assignatura seríeu? Ha viscut l'experiència?
- Ha baixat la retribució econòmica de mestres, professors i, fins i tot, de la consellera d'educació?

Projecte de recerca de 4t d'ESO
Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya

© Institut Vescomtat de Cabrera · Hostalric