|
Setembre de 2013. Són dies de benvinguda als nous companys, tant
alumnes com professors. Aquest curs m'ha tocat a mi ser benvingut en un
altre institut, però us asseguro que continuaré pensant
en el Vescomtat de Cabrera com el meu institut. I és que
nou cursos és molt de temps. Ja sabeu a què em dedico durant
bona part de les vacances d'estiu, doncs ja fa molt temps que vaig decidir
no abandonar la meva passió per la muntanya, encara que això
no tingués cap aplicació pràctica a la meva vida.
Així que aquest estiu he reincidit
i he
tornat a l'Himàlaia. El 25 de juliol estava baixant d'un coll
de 5.800 metres, després d'uns dies molt intensos creuant immenses
i solitàries glaceres. El paisatge era fantàstic i el meu
company i jo havíem fet una gran feina realitzant la travessa d'aquell
món estrany i hostil. Aquella nit menjaríem calent i dormiríem
tous, però mentre caminàvem cap a la vall, jo tenia la sensació
de contemplar no aquelles muntanyes sinó tots els bons records
que em quedaran de tots vosaltres, després de tants anys treballant
plegats per un objectiu comú. L'altitud i l'esforç fan comprendre quines són les coses essencials. Vaig sentir que estava en deute per tot el que havíeu compartit amb mi i per tot el que havia aprés de vosaltres. I que no us oblidaria encara que ja no treballéssim al mateix institut. També alguna punxada de tristor
pel canvi que m'esperava, però sobretot molta gratitud per tot
el que m'heu donat. Gràcies és la paraula
essencial que us voldria dir. Carles Figueras Torrent, professor
|