|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
CONTES I LLEGENDES |
|
|
IntroduccióA continuació llegiràs unes llegendes sobre ciutats i llocs bells que es poden trobar en el Baix Empordà. Aquestes han estat triades perquè creiem que són les més representatives sobre les creences de la gent que vivia a la nostra regió a l'època medieval. Aquí hi pots trobar informació i descripcions sobre com eren els llocs, la gent i la vida a la Bisbal i rodalies. Nosaltres hem pogut observar com tot això ha influït en les nostres vides, i com el català ha evolucionat.
El pou del conventEn el temps que les esglésies i els convents donaven protecció als fugitius, un home carregat amb un sac a l'esquena va arribar al convent de La Bisbal. Era una nit fosca i freda i no hi havia ningú pel carrer. Aquell home va arribar a la petita plaça on encara avui s'aixeca el convent, i després de mirar a dreta i esquerra (perquè sabia que el perseguien), va veure la porta de l'església. Però era tancada. Mentre cridava desesperadament va veure la corda d'una campana i la va estirar. - Nang nang! -es va sentir en la nit. Van passar uns segons. - Nang nang! -es va sentir una altra vegada . I uns quants segons després. - Nang nang! -es va sentir per tercer cop. - Vinc! -va dir una veu mentre obria l'espiell. L'home que havia trucat a la porta parlava xiuxiuejant i es notava que estava nerviós. - No parlis tan fluix, ni tan ràpid -va dir el porter. - Vinc a demanar protecció a Sant Francesc i a Sant Sebastià. - Per què? - Em volen arrestar. Llavors el porter va obrir i el fugitiu anà cap a l'església. La primera nit va dormir sota un banc. El dia següent el Pare Superior va estar parlant amb ell. Aquell home era miner i havia escapat d'un país llunyà on l'aigua sempre escassejava. El temps va anar passant. El miner vivia al claustre, allà hi tenia tot el que necessitava: llit, menjar, monjos i laics per parlar,... L'única cosa que es necessitava en aquell lloc era un pou que tingués aigua tot l'any. Perquè el convent estava construït sobre una penya i mai no en tenien. - No hi ha cap home que hagi pogut cavar tants metres -va dir el Pare Superior. Però ell els hi estava agraït i els hi ho volia demostrar, així que va començar a cavar. Va cavar durant setmanes. - Alguna novetat? -preguntaven els laics. - Falta poc! -contestava ell. Va continuar cavant dia i nit, fins que va trobar el cor de la penya. Era molt dur i no podia continuar. - Deixa-ho -va dir-li el Pare Superior. Però va cavar més i més, i va poder continuar. - Hi ha un llac aquí sota -va dir el miner molt content. I gràcies a ell al convent de La Bisbal no hi falta mai l'aigua, encara que no hagi plogut durant mesos.
El tresor del dracFa molt de temps, quan les Gavarres tocaven el mar, hi havia dracs a tot arreu. Un d'aquells animals vivia a Quermany (Pals) en un soterrani. Per entrar al soterrani calia arribar primer a un castell enderrocat i estirar una argolla rovellada. Dins hi havia una drac, una parella de gegants i una serp horrible que aguantava una clau amb la boca. Aquells que poguessin agafar la clau podrien obrir una porta on un gran tresor estava amagat. Els gegants i la serp espantaven a tothom, però no eren dolents. Però el drac era molt perillós. L'única possibilitat de passar davant seu sense perdre-hi la vida era llançant-li una moneda coll avall quan atacava. Si encertaves el drac s'amansia, però si fallaves ... millor no pensar-hi! Una vegada un jove valent va intentar emportar-se el tresor. Va llançar la moneda al drac. Els gegants no eren cap problema i no els va ni mirar. Va agafar la clau, i quan va veure la boca de la serp tan gran i horrible va perdre el valor i la clau li va caure a terra. Va ser horrible perquè no va poder emportar-se el tresor, i a més l'encanteri es va fer més difícil de trencar. Uns quants anys després una velleta que havia anat al bosc a agafar llenya va ensopegar amb l'argolla i va caure. La pedra es va obrir i va aparèixer una escala fosca i humida. Va baixar-hi. Quan va ser a baix va trobar el drac, que l'estava mirant fixament. El drac estava sorprès perquè s'esperava un jove valent i no una dona gran, i va obrir la boca. La dona ho va aprofitar per llançar-li la moneda coll avall i el drac va desaparèixer. Va passar davant dels gegants sense mirar-los, i va arribar on hi havia la serp. Va agafar la clau i va obrir la porta. El tresor consistia en dos sacs, un de blat i l'altre de faves. Potser algú pensa que el tresor era molt pobre, doncs s'equivoca. Només pensem que aquestes coses són poc importants perquè en tenim cada dia a taula, però la dona va trencar un antic encanteri: quan el blat i les faves van ser a casa seva, el castell va deixar d'estar encantat i ella va ser recompensada amb una riquesa mai vista. El fill llamencEl Senyor de Foixà havia tingut vint fills i tots havien mort. Ara només li en quedava un i no volia que també se li morís, així que va anar a veure un bruixot. El bruixot li va dir que l'única solució era donar-li cervell de blauet per menjar. Els caçadors pagats pel Senyor de Foixà van caçar blauets durant anys. Els portaven de tot arreu, i cada vegada venien de més lluny, i cada vegada era més car. Fins que tota la seva fortuna va desaparèixer. Llavors el Senyor de Foixà, la seva dona i el seu fill van haver de començar a captar. Un dia el seu fill es va perdre al bosc i va arribar a la cabana d'un carboner. El noi li va demanar alguna cosa per menjar i el carboner li va donar una mica de pa i nous. Era la primera vegada que les tastava, i va dir: - Si hagués sabut que el pa i les nous eren tan bons, ara encara seria el senyor de Foixà.
La pedra de les bruixesTemps enrera, un jove atrevit procedent Montnegre, es va assabentar que cada nit de St. Joan les bruixes es trobaven en una roca darrera la muntanya de Montigalà. Ningú sap com se'n va assabentar, però el cas és que ell va saber que si aquella nit ell anava allà i pronunciava les paraules màgiques la seva sort canviaria. Ell era ambiciós i valent, de tal manera que va esperar impacientment que la nit arribés. Quan la fosca va caure, es va encaminar cap a la roca. Com que el camí no era llarg, abans de mitja nit ja era allà. Com que no va veure a ningú, ni tampoc sentí cap soroll, pronuncià les paraules màgiques i al cap d'un segon la porta s'obrí. Dins era ple de diamants i pedres precioses. Però, el cas és que ell no en va poder posseir ni una, ja que, tant bon punt ho veié, es va transformar en una estàtua. El següent dia, en despertar, es va trobar enmig la plaça de la Bisbal. Ningú, inclòs ell, no sap com va arribar allà. El que si recorda es com va tornar corrents a casa seva amb la cua entre les cames i com mai més va tornar a la roca. AH! i de ben segur que si el tresor existeix, encara deu ser allà!!! La cova del dimoniPotser no era per espantar el dimoni, però en èpoques passades, a la ciutat de Llofriu, es feia una processo cada 25 d'Abril on els grangers picaven al terra amb bats i cantaven l'himne. Solien utilitzar els tràmecs i masses per picar, ja que així, segons deien, el dimoni fugia. Però tots sabem que el dimoni sempre ha espantat a la gent. A Llofriu, el tercer dia de Maig, durant la processo on tenia lloc la passejada de la creu, les dones del poble portaven 20 pedres petites a les seves mans. A cada dita de rosari, elles deien el nom de Jesús i a cada glòria tiraven una pedra. Llavors, quan acabaven de tirar l'última pedra sabien que havien anomenat cent vegades el nom de Jesús. Això, creien, que era suficient per allunyar el dimoni. Però de vegades el dimoni deixa una clara marca. Per exemple, anant a Bevià, hi ha la marca d'un genoll de dimoni en una roca. La gent que coneix el lloc l'anomena "el junei del dimoni". I tot el que sempre ha estat dit sobre el dimoni potser és, perquè el dimoni sempre ha escapat d' arreu.
La torre de CruïllesEn els temps de construcció de les torres, a Cruïlles també se'n construïa una. Els constructors treballaven fent servir pedres i poques eines, de manera que tot el treball era manual i elaborat sota les ordres del Senyor, el qual els deia que volia tota la torre feta de pedra. Però es van quedar sense pedres quan havien construït una petita part . Els constructors i paletes estaven ben preocupats i van decidir anar al riu a buscar grava. Van pensar que al Senyor no li agradaria, però... Més tard el cap se'n va adonar que l'estaven enganyant i va dir als soldats: " Vaig dir pedres i no grava, mateu-los!". Aviat van ser morts. D'acord amb la llegenda, els constructors encara estan per trobar ja que després d'haver-los matat el cap va ordenar enterrar-los amb la grava. Desprès d'això altres constructors van acabar la torre, òbviament amb pedra. És per aquesta raó que podem explicar el fet que hi ha tres capes. La primera i la tercera fetes amb pedra i la segona feta amb grava.
La torre del mal úsDe totes les torres que es poden trobar a Calonge n'hi ha una anomenada la "torre del mal ús". S'anomena així perquè en els vells temps el rei anava allà a "consumir els bons amos", i ningú la volia vigilar. Només una persona estava disposada a fer-ho, era un home vago que pensava que podria dormir ja que era un període molt tranquil. Un bon dia mentre aquest guarda dormia, l'home encarregat de Torre Valentina era fora ( aquest era valent, actiu i dur en el treball, però estava avorrit perquè mai no passava res). Els moros van arribar a la costa i van entrar a Calonge sense problemes ja que el guarda de torre Valentina va arribar tard i per tant el signe d'alerta va arribar a la Torre del mal ús mentre l'altre dormia Tot va ser cremat a Calonge i entre la gent gran encara es creu que la torre s'anomena així des del mal ús que se'n va fer en aquesta ocasió. . El carreter que va veure la VergeMolt temps enrere a les Gavarres hi havia un carreter que sovint feia la mateixa iruta. Un dia plujós, mentre estava creuant el Daró el carro es va quedar atrapat i els cavalls no pogueren continuar. Després d'haver maleït als Sants, a Déu i a la verge Maria, va veure una dona que l'observava. -Per què no demanes ajuda a Deu?- li va suggerir. Al començament no li va fer cas però desprès s'ho rumià i digué: "Bé, Deu ajuda'ns!". I el carro es va moure. La dona li va dir que se n'anés i que quan trobés una ermita es parés i li donés les gràcies a Déu. Aviat trobà un ermita, on en una cantonada hi havia una imatge de la verge Maria somrient i brillant, la qual era la mateixa que la de la dona que l'havia ajudat. ConclusióCadascuna d'aquestes llegendes ha estat triada entre moltes. Com pots observar, cadascuna és un exemple d'algun d'aquests temes:
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|