Quant de temps sense escriure’t. Si no et conegués pensaria que has trobat un altre internauta amb qui connectar-te. Però de ben segur que el teu silenci deu tenir una raó prou convincent.

Ja has trobat la manera d’accedir a l’ordinador central de la NASA?
Doncs jo sí!!! I no solament l’ordiandor de la NASA sinó que a qualsevol ordinador.
T’envio el programa d’accés que jo mateix he fet gràcies a l´informació que m´han passat, per tal que puguis entrar on vulguis.

Ja m’ho diràs!!!

Per cert, m´agafaré uns mesos sebàtics, i me´n aniré de vacances. Si tens alguna cosa a dir-me, envíame-la, que quan arribi ja la llegiré.

           Adéu!!

Hola Bill.

Em sap greu aquest temps d´incomunicació que hem passat, però quan t´expliqui el perquè, de ben segur que ho comprendràs.

Era dissabte, i a les dues de la matinada, em vaig connectar a la xarxa, amb el simple però maligne propòsit d´entrar a l´ordinador principal de la NASA. Un cop dins vaig regirar tot els fitxers que vaig poder i vaig marxar sense deixar cap rastre gràcies a l´ajut del teu programa. La cosa havia estat fàcil i era aviat. No tenia son i em picava la curiositat de provar el teu programa en altres llocs.
Així va ser com marcant un número telefònic a l´atzar, vaig entrar dins l´ordinador personal de no sé qui.
No sabia què remenar-hi (no hi havia cap programa interessant per ser piratejat), i tampoc tenia ganes de perjudicar a aquella persona, introduint-li un virus. Era l´ordinador d´un particular, el qual pels programes que hi tenia, es veia clar que només el feia servir per escriure i per jugar a uns jocs antics que feia anys que jo ja havia aconseguit duplicar saltant-me el password. Quan ja em disposava a desconnectar-me perquè la son em vencia, un arxiu de text molt gros em va cridar l´atenció. El nom que tenia, era DIARI.doc

De seguida em va venir al cap, que allò havia de ser el diari personal d´algú. En un principi no hi vaig donar una gran importància perquè llegir un diari no m´aportava cap informació que m´ajudés a enriquir el meu intel·lecte informàtic.

Però tot i creure amb la inutilitat de l´arxiu, la morbositat que em produïa me’l va fer obrir.

Vaig començar a llegir les primeres pàgines del diari. Era el diari d´una noia de 21 anys que es deia Demi. Vaig deduir que era una universitària, i era un fenomen escrivint!

La manera que tenia de redactar, em va frepar. Realment llegint-lo arribaves a fer-te una idea de la mena de persona que podia ser.

Eren les cinc i la son va poder amb mi. Vaig tancar l´ordinador amb una certa recança. Aquell text em va deixar atònit. Llegint-lo, sentia una atracció estranya que només havia experimentat en alguns contextos de caire informàtic.

Mentres el cos cansat, em deia prou, la meva curiositat em deia que seguís. Això va fer que a mig camí del dormitori donés mitja volta i obrís l’ordinador per continuar llegint el diari.
Però no recordo si van ser dues, o tres, les pàgines que vaig poder llegir, perquè en un instant de flaquesa, se’m van tancar els ulls i em vaig adormir repenjat a la taula, davant la pantalla.

L´endemà em vaig despertar tard, però continuava amb l’idea fixa de continuar llegint el diari de la Demi. Semblava mentida que un noi jove com jo, que només tenia l´obssessió de viure per rebentar programes informàtics, hagués quedat tan enganxat per un diari, que només m´atreia per la manera en què estava escrit. No sé, era més que un diari ben redactat, tenia...

L´atracció que representava aquell diari per mi, em va fer passar el dia llegint. Cada pàgina, cada paràgraf, cada línia eren més que unes simples lletres ben ordenades, era la realitat plasmada en un paper.

No vaig dinar, no tenia gana. Hi havia alguna cosa que em deia que al girar pàgina em trobaria algun fet esgarrifós. I així va ser: Vaig saber que la Demi tenia la sida.

Vaig sentir un sentiment que es confonia entre pena i afecte. Era un sentiment que no havia sentit fins llavors, aquesta noia em va arribar al fons del cor.

Era horrorós el que vivia la Demi. Físicament estava destrossada pels afectes de la sida. I psíquicament estava desfeta, tenia por de sortir al carrer pel rebuig de la societat i això feia que es tanqués a casa i es passés hores davant l´ordinador explicant les penes al seu únic amic, el diari.

Només de pensar el que estava passant aquesta pobra noia, un fred intens em va glaçar el cos. No vaig poder més. M´hi vaig posar amb contacte mitjançant l´ordinador i m´hi vaig presentar. La seva reacció en saber que havia llegit el seu diari, va ser de rebuig i em va tancar l´ordinador. (Suposo que per l´humiliació que li havia fet passar llegint el seu diari).

-M´hi havia de connectar, volia ajudar-la, però no sabia com. No em vaig rendir fàcilment. Vaig estar la resta que quedava de dia pensant la manera d´ajudar-la. No entenia el que em passava. M´estava obsessionant amb una noia. Sentia dins meu una necessitat d´ajudar-la, de conèixer-la, de saber quines eren les seves ambicions, els seus projectes i sobretot com havia encaixat la malaltia. Era un sentiment mol fort, i em preguntava una i altra vegada: com ajudar-la ?

L´endemà vaig tornar a introduir-me en aquell misteriós diari que tant m´absorvia. Hi havia escrita una pàgina més. Vaig llegir-la, però no per curiositat sinó per pura necessitat. Aquella pàgina parlava de mi, m´anomenava "intrús" però no sonava malament aquella paraula, em sonava més aviat a un crit demanant ajuda. Aquella pàgina estava redactada d´una altra manera, no hi havia tanta sinceritat, hi havia una dosi de timidesa, la sinceritat de les seves anteriors sensacions s´havia convertit en un misteri. La seva reacció era normal, saber que tots els teus sentiments més íntims han estat llegits per un desconegut és bastant frustrant.

Em vaig sentir estúpid, ara ja no es buidaria amb ningú, i vaig pensar que li vaig fer perdre el seu millor amic. Però estava disposat a fer el que fos per la Demi i més ara en aquell moment. El que m´unia a ella era massa màgic per deixar-ho córrer.

Van anar passant els dies i cada dia em sentia més lligat. Cansat d´estar d´aquella manera vaig decidir enviar-li un missatge, senzill i clar explicant-li el que sentia, la impressió que m´havia causat i sobretot vaig remarcar-li el fet que jo també em sentia aïllat, sol, lluny de tothom encara que no pel mateix motiu. Vaig deixar anar tot el que em preocupava, vaig buidar els meus neguits. Mai m´havia costat tan poc expressar els meus sentiments, les paraules em sortien soles i les frases s´enllaçaven unes amb les altres amb una facilitat increïble.

Considerava la Demi el meu diari, la meva persona de confiança. Bé digue-m´ho clarament, m’estava enamorant d´ella. Sentia tot el que sents quan t’agrada algú: trobava que era la millor persona del món, la necessitava...

No sabia com reaccionaria la Demi. Afortunadament va captar la meva idea i em va tornar la contesta. En els moments difícils tothom necessita algú a prop i aquell era un moment difícil.

La Demi necessitava urgentment una mà on agafar-se i jo vaig aparèixer al moment oportú.

A poc a poc va anar naixent una gran amistat, una relació molt especial però hi havia alguna cosa que no em deixava dormir a les nits: la seva malaltia. Vam passar molts dies conversant a través de l´ordinador però quan jo li preguntava com es trobava, quin era el seu estat, ella em defugia i estava molts dies sense respondrem.

Em vaig anar obsessionant amb aquella malaltia. De sobta, la Demi s´anava tornant esquerpa i jo notava que no era feliç.

No sabia què fer, la meva vida havia canviat al topar-me amb ella, el meu caràcter era diferent. No volia parlar ni veure ningú, només volia està amb ella, sentir-la a prop però no es deixava.

Tenia una sensació molt desagradable cada vegada que pensava en aquestes quatre lletres mortals: SIDA. No pensava en res més.

Havia buscat i remenat milers de llibres intentant trobar una sortida, -però quina ? No sabia com estava, quin era el seu aspecte. L´havia somiada tantes vegades, me la imaginava perfecte, una noia brillant, intel·ligent i sensible però amb els ulls tristos i sense esperança. Tenia unes ganes boges de veure-la, cara a cara i sentir la seva olor. Però ella no ho volia, sempre em deia que perdria tota la màgia. La meva obsessió s´estava tornant malaltissa. Havia de ser ella qui es sentís impotent i s´hagués de conformar amb uns quants mesos, però era jo que estava nerviós, exaltat. No volia acceptar aquesta malaltia, no estava disposat a renunciar a la persona que més m´havia marcat en la vida en només tres mesos.

Bill, deus estar mol sorprès no? Jo també ho estaria però deixem que t´expliqui el final.

Bé, com deia, m´havia ben enganxat a mi, un obsessionat amb els ordinadors que no havia experimentat una atracció semblant a aquesta en els seus vint-i-cinc anys. En aquell moment sentia què era viure, sentir, patir, estimar i també està obsessionat amb una cosa sense futur, que et va menjant per dintre, que fa créixer un odi desmesurat dins teu, -però un odi a què ?

Tenia el cap enterbolit, no tenia cap idea clara, però vaig aconseguir quedar un dia amb ella, el gran dia, vaig estar molts dies abans assajant el que faria, com la miraria, què li diria, i què és el que no faria mai per poder-la intimidar i perdre aquesta nova amistat que estava sorgint entre nosaltres dos. Jo esperava amb moltes ganes aquesta trobada amb la Demi. I vam quedar en un solitari restaurant del centre de la ciutat. Vaig arribar-hi deu minuts abans, ja no podia més, tenia unes ganes immenses de conèixer-la.

Quan passaven cinc minuts de les deu del vespre va entrar una noia prima morena, amb una cara pàl·lida en la qual hi ressaltaven uns immensos ulls verds molt vius i alegres però que amagaven en el seu interior una gran tristesa que es reflectí en la llum de la seva mirada quan s´em va quedar mirant fixament. Tots dos ens vam reconèixer de seguida, encara recordo les seves primeres paraules en veure´ns "Hola intrús". En sentir aquella paraula sortida de la seva boca amb una veu tremolosa, no vaig poder més i em vaig fondre com una bola de neu en ple més d´agost. Això em va fer recordar el principi de la nostra relació, quan encara no sabia què significaria la Demi per a mi, i vaig començar a pensar amb tots els problemes que tenia. Vaig entristir-me molt, però vaig fer tot el possible perquè no se’m notés, perquè jo era l´única persona que la podia entendre i fer feliç, encara que només fos per uns instants. Per tant no li havia d´espatllar aquests breus moments que alhora eren tan especials per mi.

La nit se’m va fer curta, i segurament se m´hagués fet curta encara que els segons haguessin estat minuts, i els minuts hores. Intentava saborejar cada instant amb ella, i a cada moment em semblava està intimant més amb la Demi.

Havent sopat em va dir una frase que se’m va quedar gravada al cap i amb la qual vaig anar a dormir: "Em va sobtar la teva presència, em va agradar la teva insistència i estimaré fins la fi l´amistat d´un veritable amic". Després d´aquestes paraules la Demi em va demanar que li deixés un temps per poder pensar fins on podia arribar la nostra amistat i que ella ja em trucaria, passat aquest marge de temps. En veure que feia dies que no sabia res d´ella, vaig decidir connectar-me amb el seu ordinador per veure què li passava. Li vaig escriure una nota però no em va contestar, després vaig pensar d´anar al diari de la Demi, i passant pàgina vaig veure com la Demi havia escrit dues pàgines més.

Ho havia preparat tot. Ella sabia que la seva malaltia no tenia marxa enrere i que li quedava poc de vida. I per tant va decidir de despedir-se de mi de la mateixa manera que ens vam conèixer, escrivint en el diari.

Em va demanar perdó per la seva actitud i la seva covardia, però al mateix temps agraint el suport que li havia donat en els seus últims mesos de vida. Em va dir que jo havia estat per a ella com un raig de llum en la obscuritat més profunda, però que ja se sap que un sol raig de llum no il·lumina la foscor més eterna. I va acabar el diari dient: