Família
Moràcies
Figuera
Ficus carica
castellà:
higuera
Prou
coneguda pel seus fruits i pel suc lletós que desprèn, la figuera és un arbre
de tronc més aviat curt i branques gruixudes i trencadisses, que es poden fer
molt llargues i configurar una capçada rodona i oberta, de vegades desmesurada
en els arbres cultivats. L’escorça és llisa, de color gris. Les grans fulles
coriàcies, de fins a 30 cm de llarg,
són palmades, amb 3-5 lòbuls
irregularment dentats i un pecíol
molt llarg que les uneix a la branca de forma alterna;
són de color verd fosc i aspres a l’anvers
i més clares i vellutades al revers.
Les flors, unisexuals i molt petites, queden recloses dins un receptacle piriforme carnós, gairebé completament tancat, que en madurar
esdevé gruixut i gustós i produeix la figa. Aquesta, doncs, no és en rigor un
fruit sinó una infructescència que
conté minúsculs fruits (drupes)
envoltats d’una polpa dolça. Per a fruitar, aquesta peculiar estructura
floral ha de ser pol·linitzada per
insectes, que entren i surten per un petit orifici apical. Tanmateix, hi ha
races de figuera partenocàrpiques, és a dir, que produeixen fruit sense
fecundació.
Arbre caducifoli, que floreix des de la primavera fins a la tardor. Les figueres primaverals maduren al final de l’estiu i al començament de la tardor, però en indrets d’hivern clement n’hi ha que fan flor a la tardor i conserven figues verdes tot l’hivern, i n’hi ha que maduren a l’inici de l’estiu, i donen les figues de Sant Joan.
Probablement
originària del sud- oest d'Àsia, la figuera a estat profusament cultivada des
de temps molt reculats i la seva distribució natural fa de mal establir. Ara
viu de manera espontània a tota la regió mediterrània, sobretot a les
escletxes amples de les roques i a les vores dels torrents. Es diu que vol els
peus a l’aigua i el sol al cap perquè cerca l’aigua subterrània amb
llargues arrels, que arriben a foradar cisternes, i prefereix ambients càlids i
assolellats.
A
totes les nostres comarques, excepte les més fredes, es planten nombroses
varietats de figuera per obtenir-ne figues: fresques o seques, han estat un
component essencial de la dieta mediterrània sobretot quan el sucre era poc
corrent i la figa constituïa el dolç per excel·lència. També se li
atribueixen virtuts medicinals, sobretot com a laxant.
Les fulles s’han usat com a farratge. No és estrany que un arbre i un fruit
tan familiars protagonitzin no pocs mites i supersticions. A tall de exemple, la
figuera s’esmenta ja al Gènesi, que fa de les seves fulles el primer vestit
d’Adam i Eva, i resulta ser també l’arbre on es va penjar Judes, raó per
la qual la seva ombra pot ser nefasta. Semblantment, la llengua és riquíssima
en modismes que s’hi relacionen (pesar figues, fer figa les cames, penjar els
hàbits a la figuera, etc.).
