COL·LEGI MARTI - TERRASSA

EDUCAR EN TEMPS DE CRISI

Salvador Cardús i Ros / Professor de sociologia a la UAB i periodista
Tinc una enorme curiositat per veure com s'ho faran els predicadors que fins ara es lamentaven dels valors perduts per reorientar els seus sermons a la vista dels canvis que la crisi econòmica introduirà en els nostres estils de vida. I és que molts dels anomenats valors que es considerava que estaven en crisi -l'esforç, la sobrietat, el treball- serà precisament la crisi la que els atorgarà novament valor, i no pas tots els esforços esmerçats fins ara a inculcar-los. Efectivament, la tesi de la crisi de valors portava els seus defensors a suggerir la necessitat d'educar -sovint entesa en el sentit d'adoctrinar- en els valors que es consideraven perduts. Davant d'aquesta idea, la meva crítica sempre ha estat que els valors no es poden inculcar en abstracte i en contra, o al marge, de l'estil de vida en què es viu, i que la seva transmissió efectiva no es pot fer amb apel·lacions retòriques a grans principis teòrics. Ras i curt, fa temps que sostinc que els valors són l'expressió abstracta de virtuts concretes, i que és la virtut la que es pot educar, i no el valor. El vector educatiu va de la virtut al valor, i no a la inversa. Però ja se sap: l'apel·lació emfàtica als grans valors es pot fer sense riscos, no exigeix cap coherència entre allò que es defensa i allò que es fa, pot ser un mer bla, bla, bla, mentre que l'educació de les virtuts exigeix una vida exemplar a l'educador.
EL LECTOR M'HAURÀ DE PERDONAR que ho escrigui amb segones, però és que després de dedicar tants anys a insistir -amb escassíssima fortuna, ho he de reconèixer- en l'error de diagnosi que suposava posar l'accent en els valors i no en les virtuts, ara no puc evitar somriure per sota el nas quan llegeixo que la crisi està canviant els nostres valors. I doncs, què volíeu? Quanta energia gastada inútilment -especialment en el món escolar- per voler adoctrinar en uns valors abstractes i contradictoris que la vida de cada dia ha estat exalçant fins fa quatre dies! Quanta frustració per voler inculcar grans principis definits al marge de la cultura hegemònica del propi temps -amb l'excepció, a vegades admirable a vegades detestable, de minories resistents- per ara haver de sentir dir que en quatre dies ens tornarem virtuosos de manera accelerada! Mai no havia entès, per posar un exemple, que algú pensés que es podia construir una cultura de l'esforç en un món que tot ho ha fonamentat en la cultura de la facilitat. O que cregués que es podia defensar l'esforç per ell mateix, sense ser capaços d'assenyalar allò que realment era digne de merèixer-lo i allò en què no l'hauríem d'haver posat mai. En realitat, el discurs sobre els valors, tant si s'ha fet des de posicions conservadores com progressistes, ha estat marcat per la seva impotència objectiva i no ha passat d'assenyalar mitjans com l'esforç o la tolerància, sense atrevir-se a comprometre's amb les finalitats, és a dir, amb allò que mereixia esforç i què no n'era digne, o allò que calia tolerar i allò en què calia ser intolerant.
NO CANTEM VICTÒRIA, PERÒ, i no ens tornem a equivocar. De la mateixa manera que no eren els valors el que es podia educar a base de sermons, tampoc no són ara pròpiament els valors el que la crisi està transformant. No correm tant. La crisi econòmica només obliga a fer uns determinats canvis en els estils de vida que certament poden ser la font d'entrenament per a algunes virtuts. Des de l'estalvi i la previsió, passant pel valor de la formació i el treball, i acabant, si es vol, en unes actituds més sòbries i solidàries. És ben possible que deixem de comportar-nos com a nou-rics, que la feina ben feta torni a ser valorada i que les famílies tornin a ser un espai d'ajuda mútua. Magnífic. Ara bé, per tal que aquestes conductes virtuoses es converteixin en valors culturals sòlids caldria que sabéssim dotar-les d'una interpretació -per dir-ho a la moda, d'un relat- que transformés la fatalitat en aspiració i la resignació en expectativa positiva. Si aquestes noves virtuts, ara com ara forçades, no són convenientment reinterpretades, si només són viscudes com un parèntesi d'excepció, com una quaresma imposada, no tindran cap conseqüència duradora, no ens hauran ensenyat res de res sobre els errors del passat, no ens educaran prou sòlidament per poder resistir els cants de sirena quan tornin els temps de creixement econòmic. En definitiva, a la virtut cal afegir-hi reflexivitat i consciència. Vet aquí l'hora dels valors!
TANMATEIX, TOT JUST HEM COMENÇAT a practicar -encara molt tímidament- aquesta nova vida plena de virtuts que ja hem vist que tot plegat tampoc no era tan senzill. Precisament, per no fer més gran la crisi, els nostres líders polítics, que també solen fer-nos de directors espirituals, ja ens han dit que no ens passem de virtuosos. Que, per patriotisme, consumim tant com puguem... O sigui, que no serà pas fàcil conciliar les noves virtuts viscudes a la força amb la crida nostàlgica als vells valors del consumisme fàcil. Ni serà senzill convertir la virtut que és resultat del temor i la imposició en una aspiració moral voluntària i reflexiva. L'oportunitat hi és, i és ara el temps de bastir una nova moral que permeti encarar nous períodes de creixement des d'unes noves bases èticament més sòlides. Sí: ara és un bon temps per als educadors.


Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Divendres, 5 de desembre del 2008