LA MANCOMUNITAT

CAP A LA RECUPERACIÓ DE L'AUTOGOVERN (s. XIX-XX) : LA MANCOMUNITAT

L'acció més decidida i ja directament política, en termes de recuperació efectiva del poder polític perdut amb l'abolició de la Generalitat per Felip V, fou l'Assemblea constitutiva de la Unió Catalanista l'any 1892, que formulà les "Bases per a la Constitució regional catalana" o "Bases de Manresa": s'hi reclamen les Corts Catalanes, un òrgan de poder executiu autònom, el restabliment de l'Audiència de Catalunya com a òrgan de poder judicial, l'ordre públic i l'ensenyament sota control autòcton, i també l'oficialitat del català com a única llengua pròpia del país. El principi bàsic inspirador de les Bases és que "Catalunya serà sobirana del seu govern interior".
En el tombant de segle, el catalanisme polític s'entronca amb un renaixement cultural, artístic i literari important. Catalunya sortia d'una etapa de crisi i postració. Amb la revolució industrial i el dinamisme de la seva societat, ara molt vinculada amb Europa, es convertia en el motor econòmic de la península.
El catalanisme assolí una primera vertebració unitària l'any 1906 amb la constitució de Solidaritat Catalana, moviment autonomista en la qual participaven la Lliga Regionalista, la Unió Republicana, la Unió Catalanista, els nacionalistes republicans, els federals, els carlins i els independents. Aquest moviment va sorgir com una protesta per una repressió militar contra òrgans de la premsa catalana de l'època i també per oposar-se a la proposta d'una Llei de jurisdiccions del govern central, netament antidemocràtica i antiautonomista. L'any següent, les eleccions a les Corts donaren una victòria esclatant als candidats de la Solidaritat Catalana.
Els dos homes més representatius de Solidaritat Catalana , Enric Prat de la Riba (1870-1917) i Francesc Cambó (1876-1947), destacaren en la política catalana de principis de segle XX. El primer plasmà en La nacionalitat catalana (1906) una justificació filosòfica del nacionalisme català tendent a la constitució d'un Estat català dins una Federació espanyola, i fou el creador de la Mancomunitat de Catalunya.
La Mancomunitat, constituïda l'any 1914 i basada en la unió de les diputacions provincials catalanes, representà el reconeixement de la unitat territorial de Catalunya. Era integrada per una assemblea que aplegava els noranta-sis diputats de Catalunya a les Corts espanyoles, i pel Consell format per vuit consellers i el President, Prat de la Riba. La seva acció política va estar regida pel consens entre les diferents orientacions presents, fossin o no catalanistes. En morir Prat, va ser presidida per Josep Puig i Cadafalch.
Sense cap altre pressupost que l'acumulat per les quatre diputacions provincials, la Mancomunitat, impulsà l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola de Bibliotecàries, l'Escola d'Agricultura i l'Escola del Treball, entre d'altres organismes. Tingué una tasca destacada en les obres públiques, assenyaladament les dedicades a la comunicació, on destaca l'extensió de la xarxa telefònica, en l'assistència social i en la preparació tècnica dels funcionaris i directius propis.L'any 1918-1919 impulsà una campanya pro Estatut d'Autonomia. La Mancomunitat fou abolida el 1925, per la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930).
Josep Puig i Cadafalch (Mataró 1869 - Barcelona 1956). President de la Mancomunitat de Catalunya entre 1917 i 1924. Arquitecte, historiador de l'art i polític. La seva obra més coneguda és la Casa de les Punxes (1903-1905). Especialista en art romànic de fama internacional i promotor de les excavacions d'Empuries. El seu historial catalanista s'inicia com a membre del Centre Escolar Catalanista el 1886. Va formar part de la Lliga de Catalunya, la Unió Catalanista i la Lliga Regionalista, de la qual va ser membre en la Comissió D'Acció Política. Diputat per Solidaritat Catalana, va ser actiu col·laborador d'Enric Prat de la Riba a la Diputació de Barcelona : Junta de Museus, Institut d'Estudis Catalans, etc. En morir Prat el 1917, va ocupar el seu lloc a la Mancomunitat fins que la Dictadura de Primo de Rivera es va apropiar de la institució. Durant la seva presidència va tenir lloc, els anys 1918-1919, la gran campanya proautonomia que va somoure tot Catalunya. Durant la Segona República, la seva activitat política va ser molt reduïda. Exiliat per raó de la Guerra Civil, va tornar a presidir l'Institut d'Estudis Catalans en l'etapa més dura de la persecució anticatalana del general Franco.