Puig i Cadafalch. Arquitecte, arqueòleg, restaurador, historiador, escriptor, polític... autor d'algunes de les obres arquitectòniques més importants del modernisme català, de les innovadores recerques sobre l'art romànic, pioner de l'arqueologia a Empúries, Diputat de la Lliga, President de la Mancomunitat de Catalunya entre 1917 i 1924, promotor de la Junta de museus, co-fundador i president de l'Institut d'Estudis Catalans, autor de nombrosos treballs sobre l'art gòtic i romànic.Cal veure el conjunt d'activitats de Puig i Cadafalch com un tot científic que tenia per objectiu la modernització de Catalunya. Tenia un pensament alhora conservador i progressista, científic, tècnic i tradicional, que es manifestà en la seva creació com a arquitecte, però també en la seva tasca a la Mancomunitat en agricultura, obres públiques, cultura, ensenyament, formació professional, beneficència, sanitat i serveis socials.
És una de les figures més representatives de com es pensava i de com es treballava a Catalunya en el període dels anys finals del segle XIX i els inicials del segle XX que anomenem Modernisme. I ho és per diferents conceptes que, de fet, convergeixen en el que era l'objectiu bàsic del seu pensament: l'amor que sentia pel seu país i la il·lusió de tornar-lo a veure com un col·lectiu que gaudia d'una personalitat política plenament recuperada i reconeguda en tots els terrenys.
Foren uns conceptes que, per mitjans polítics i culturals, tractà de comunicar a uns contemporanis que estaven situats a diferents nivells.
A uns, els que coincidien plenament amb ell, perquè eren i se sentien catalans, els oferí elements per recolzar els seus fonaments ideològics, informant-los d'unes èpoques, com les dels segles XI i XII, en les quals els seus avantpassats havien aconseguit donar unes estructures pròpies al seu idioma, a les seves ordenacions jurídiques, a la seva organització política i a les seves expressions artístiques. A uns altres, que eren catalans de naixement o de residència, però no tenien una consciència massa clara de ser-ho, els donà l'oportunitat de sentir-se'n, obrint-los uns horitzons que fins aleshores tenien enfosquits per interessos aliens que, des de bastants anys enrere, procuraven deixar en l'oblit unes realitats històriques. I, finalment, a aquells que no eren catalans, els ensenyà que una part de la península ibèrica era un territori anomenat Catalunya, el qual havia tingut un passat viscut com una entitat política perfectament definida dins el món de la Mediterrània i que, en aquells anys entorn del 1900, havia iniciat un camí, difícil i segurament de llarga durada, per recuperar aquells aspectes de la seva personalitat.Entre els noms insignes que, d'alguna manera, compartien aquests esforços de Puig i Cadafalch, hauríem de recordar-ne alguns com el jurista Manuel Duran i Bas (1823-1907), el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages (1846-1916), el poeta Jacint
Verdaguer (1845-1902) o el filòleg Pompeu Fabra (1868-1948). Cadascun d'ells desenvolupà una tasca fonamental dins el seu sector d'activitats, però Puig i Cadafalch completava el que li era específic professionalment, col·laborant amb el polític Enric Prat de la Riba (1870-1917) i emprenent altres vies pròpies.
Ho féu com a investigador de les activitats artístiques d'aquell període, en els llunyans segles XI i XII, quan l'estil que anomenem romànic s'estengué arreu d'Europa occidental, i la Catalunya que estava organitzant les seves estructures hi quedà
perfectament integrada. El resultat de les recerques de Puig i Cadafalch quedà reflectit en publicacions que, en el seu temps, tingueren un ressò internacional i que, encara avui, són de consulta imprescindible. I l'arquitecte s'hi sentí atret perquè els anys que estava vivint, entorn del 1900, presentaven algun paral·lelisme amb aquell període de quasi deu segles enrere. Si entre el 1000 i el 1200, els territoris catalans configuraven els aspectes definitoris de la seva personalitat, en el trànsit del segle XIX al XX, Catalunya recuperava gradualment una part del seu caràcter específic i, en molts d'aquells aspectes, tractava de situar-se al nivell que estava aconseguint l'Europa del seu temps.
Els llocs que ocupà com a polític, a l'Ajuntament, a la Diputació de Barcelona i a la Mancomunitat de Catalunya, i el prestigi intel·lectual que ostentava, li permeteren participar de manera molt activa en l'organització de diverses institucions culturals que, encara avui, donen caràcter al nostre món intel·lectual i científic, com són l'Institut d'Estudis Catalans, el Servei de Conservació i Restauració de Monuments, la Junta de Museus o la Biblioteca de Catalunya, a més de les orientacions que donà al Centre Excursionista de Catalunya o, durant un temps, als Estudis Universitaris Catalans. Paral·lelament, com a professional de l'arquitectura, es preocupà de donar solució a problemes bàsics de la vida ciutadana. Alguns pertanyien al subsòl, dels quals sols s'aprecien aspectes força positius pel que fa al sanejament, com la xarxa de clavegueres de Mataró o la que després es plantejà a l'Eixample de Barcelona. D'altres corresponen a la seva intervenció directa o a la proposta de solucions per a sectors tan destacats dins l'urbanisme barceloní com eren el pla Jaussely (1905) per a connectar la
ciutat amb els municipis agregats (Gràcia, Sants, Sarrià...), o els treballs preparatoris per a organitzar la Via Laietana, la plaça de Catalunya o la que havia d'ésser l'Exposició Internacional de l'any 1929, uns nuclis que avui dia són de primer ordre dins el panorama ciutadà.
Les activitats intel·lectuals de Puig i Cadafalch determinaren un reconeixement efectiu de la seva personalitat en centres reduïts, però influents. Les que corresponen als sectors polítics i urbanístics, tot i que poden ésser fonamentals per a donar nivell a la vida col·lectiva, no es connecten habitualment a una sola persona i queden diluïdes en el passat, encara que sigui proper, però les que podem situar dins la seva faceta d'arquitecte el lliguen directament a una obra concreta. A més a més, si aquesta obra sobresurt amb plena originalitat per les seves formes i pel contingut ideològic que pot assolir, és més fàcil de mantenir el record de la persona que en fou el propietari, que dóna nom a l'edifici, i de l'arquitecte que n'és l'autor. Són molts els que han mantingut la memòria de Puig i Cadafalch connectada a edificis d'habitatge tan singulars com la Casa Coll i Regàs (1897), a Mataró, la seva casa d'estiueig (1897-1900) i el casal El Cros, dels Garí, coetani, a Argentona (Maresme), o les cases Martí (1895-1896), Amatller (1898-1900), Macaya (1901), Baró de Quadras (1904-1906) o Terrades, també
dita "de les Punxes" (1905), i algunes altres, més tardanes, a Barcelona. D'un altre caràcter fou la seva intervenció a Sant Sadurní d'Anoia, relacionada amb la casa i les caves Codorniu (1901-1904), o el projecte per a la fàbrica de filats i teixits Casaramona (1911), a Barcelona. Són les mostres que sobresurten dins d'un nombrós catàleg que ens demostra la intensitat del seu treball i la permanent idea d'oferir-nos, plàsticament, quin era el seu pensament respecte al paper que corresponia a la seva Catalunya: un país que podia connectar-se perfectament amb Europa i integrar-s'hi sense perdre la seva pròpia identitat.