(Monogràfic)

MONOGRÀFIC

El cinema com a instrument per a l'educació

El cinema, en els seus cent anys i escreix d'història, s'ha contemplat des de diferents perspectives: com una manifestació artística, com un fenomen cultural, industrial i sociològic, com un mitjà de comunicació de masses o, simplement, com una de les opcions més universalment acceptades d'entreteniment. Tanmateix, pràcticament totes les àrees del coneixement humà han intentat aportar el seu punt de vista sobre un mitjà que, per les seves característiques intrínseques, ha estat de capital importància en el nostre desenvolupament personal i social.
Constatada aquesta realitat, seria interessant que ens interroguéssim sobre quina ha estat l'aportació de l'educació a l'estudi del cinema. Tot i que des de certs àmbits s'ha fet un esforç per treballar en la dimensió formativa del cinema, el cert és que el setè art és encara un gran desconegut pel món de l'ensenyament.
Evidentment, la manca de formació en matèria audiovisual i l'actual distribució de rols que té lloc dins l'aula, no facilita de cap manera parlar del mitjà cinematogràfic com a recurs educatiu. Les causes d'aquesta situació deficitària caldria cercar-les en diferents fronts d'acció: en la deficient formació inicial, en la manca d'interdisciplinarietat, en la inamovibilitat d'horaris, així com en el propi disseny curricular. Així, aquest panorama no facilita la introducció del cinema a les aules des d'una perspectiva integral, sinó que redueix la seva utilització a activitats puntuals dins de disciplines concretes, les quals, si bé ja representen un referent de valor, haurien d'analitzar-se dins d'un context més ampli: dins un marc general que tingués en compte el mitjà cinematogràfic com una forma habitual de treball pedagògic sota un enfocament multi i interdisciplinar.
En definitiva: saber integrar la capacitat formativa del cinema a l'educació és fins aquest moment una assignatura pendent.
Tot i que molts consideren que les pel·lícules tenen una capacitat innata per a persuadir i confirmar actituds, així com per transmetre valors culturals, socials i educatius, són molt pocs aquells que realment el empren en la seva tasca habitual.

L'educació davant els reptes que li planteja la nova societat audiovisual, ha de trobar en el cinema un inestimable aliat; inexplicablement això no succeeix. L'educació sembla haver oblidat que, en un món on la cultura de la imatge té cada vegada una presència més gran, el cinema pot ser un mitjà ideal per tal que l'alumnat, a partir d'un dels seus principals referents culturals adquireixi aquells coneixements i valors que li permetin interactuar davant els seus processos d'ensenyament i aprenentatge d'una manera molt més satisfactòria i adequada a la seva realitat més immediata. Un medi que, com aquest, té la capacitat d'informar, commoure, emocionar, il·lustrar, prevenir i, en definitiva, provocar tot tipus de reflexions, necessàriament ha de ser vàlid. Obviar això és, sense cap tipus de dubte, un dels principals errors que cometem totes les persones que, des de diferents àmbits ens dediquem a la formació.
Fa més de trenta anys, uns periodistes del Cahiers du Cinema li varen formular la següent pregunta al cèlebre director francès Eric Rohmer: senyor Rohmer, per vostè que és el cinema? Rohmer, després de pensar durant uns segons, contestà: el cinema és pedagogia a vint-i-quatre imatges per segon. Aquesta afirmació, que en el seu moment causà certa perplexitat a més d'un, amb el pas dels anys ha demostrat ser una de les idees més lúcides que s'han dit sobre el cinema en els seus més de cent anys d'història.
Ara, més que mai, hem de reivindicar que el cinema esdevingui un instrument per a la formació i l'educació. Si obviem aquest fet, estarem renunciant als beneficis que ens pot atorgar la pròpia essència del mitjà.

Ignacio Jarné Esparcilla
Professor de la Facultat de Pedagogia de la UB
Departament de Didàctica i Organització Educativa