MORGAT! MORGAT!

Fa anys i panys que en una masia del terme de Porqueres, petit poblet situat a l’altra banda del llac de Banyoles, hi vivia amb pau i harmonia la família Morgat. Sembla, fill meu, que l’amo era un home auster i enèrgic i que en el transcurs dels anys i degut, més que res a la fèrria voluntat, pogué deixar arraconada la misèria amb la qual havia nascut i formar-se un patrimoni digne i de preu.
Tot quan es podia copsar amb la vista des de a finestra més alta de la casa pairal, tot pertanyia a en Morgat. I tot s’ho havia guanyat ell sol, amb la família, a costa de grans suades i no dormint pas sempre que tenien son. Malgrat, però, la seva austeritat, era bon en el fons i de creences ben arrelades. A casa seva no passava nit que no es resés el sant Rosari. A l’estiu, a l’eixida de la part de llevant i a l’hivern vora la llar patriarcal, mentre els estillons d’oliveres petarrellejaven com castanyes al foc.
A Porqueres era tingut com el pagès més ric de la comarca i els seus consells i advertències eren tingudes en compte pel seny que respiraven i pel seu contingut de prudència i temor de Déu.
La Providència, durant tos els anys de lluita per a guanyar-se el pa, l’havia afavorit abastament, prodigant-li collites magnifiques i guanys esbalaïdors, amb el producte dels quals havia aixecat el gran caseriu pairal i l’havia dotat de totes les eines de treball més en boga en aquell temps. No oblidant tampoc les quadres de cavalls i corts de porcs, que en el dir de la gent, eren les millors de l’encontrada, tant en número com en qualitat. Les eugues oriündes de mas Morgat eren baratades en els millors mercats i fires de Catalunya i pagades a preu que feien por. L’elegància i noblesa d’aquell bestiar no la superava cap altre barataire de cavalls.

Fadrí de vint-i-cinc anys i amb la misèria encara a coll, maridà amb una minyona de Camós, fresca com una roella i feta als aires de muntanya. Trempada a força del treball quotidià, que des de petita havia aguantat no solament amb resignació sinó amb
gran enteresa, entrà a casa Morgat com a mestressa, quan encara el rebost era buit, el menjador sense llar i fredes les estances.
—Noia —li digué el seu marit a l’entrar a la masia —d’avui en avant aquí és a casa teva. No hi trobaràs tot el que desitges i jo voldria tinguessis, però el poc que hi ha és ben nostre. Acostumada com estàs a bons plats i bon dormir, potser et vingui de nou haver de menjar cada dia fesols i dormir en jaç de palla, però com que sé que el treball no t’espanta espero que entre tots dos, si Déu ens ajuda, podrem fer d’aquest nostre petit niu, una casa on res hi manqui, ni l’amor, ni els fills, ni l’abundor.
I la jove muller, emocionada i sentint-se més a prop d’ell que mai ja que coneixia la bondat i l’empenta del seu marit, li digué:
—Tal com he promès davant de Déu et prometo ara novament ésser la teva dona i la teva ajuda en tots els moments de la nostra vida i fins que acluqui els ulls, i no solament em plauran els teus afanys i els teus encerts, sinó que faré per manera de preocupar-te per la meva part l’ajut necessari per aconseguir-los.
I diuen que en la seva soledat ploraven de tan feliços que eren.
Trenta anys després mas Morgat ja havia tret la gran florida. Dos mossos fornits, fets a l’estampa del seu pare, portaven el rem de la casa, deixant que aquell tingués cura de l’administració dels fruits ubèrrims que en treien. I una mossa, bonica i senzilla, amb cabells sedosos i humits per la boirina, d’un perfil perfecte, feia de petita mestresseta a la cuina, on cada jorn s’hi bullien les grans olles de cigrons o fesols o bé les perolades de segó i farro pels marrans i les gallines. La mare, mentrestant, reposava de les fatigues de tants anys de treball i angoixa, asseguda prop de la finestra i sorgint uns calçotets o uns mitjons o bé arranjant-se els faldillots amb quatre trossos de coloraines.

Mas Morgat amb trenta anys havia canviat com la pella les serps. Ara, ja no era la petita masia mig desmanegada i perduda en el bosc. Una gran nau havia estat aixecada a la part de llevant i la paret principal blanca com un colom, s’ovirava orgullosa dominant ‘espai. I tot allò que, abans respirava misèria i abandó, ara gràcies al treball i al sacrifici de tots, feia goig de veure d’admirar.
Als capvespres, després d’haver sopat, sota la protecció de l’atrevida nau del menjador patriarcal i mentre reposaven del feixuc treball quotidià, els llavis secs del cap de casa, començaven a desgranar les beneïdes estrofes del rosari, mentre allà lluny s’oïa el ressó de la campana del cloquer de Porqueres que cridava a la gent a encomanar-se a Déu. No gaire més lluny omplien l’espai de rudes melodies el ric-ric del grill i el rac-rac d’alguna granota que havia perdut la cria.
Trenta anys havien viscut amb santa harmonia. Trenta anys veient augmentar llur patrimoni com a recompensa al seu treball. Trenta anys, durant els quals tot els hi havia sortit a cor que vols. Però es veu, fill meu, que Déu Nostre Senyor volgué posar una vegada més a prova la seva fe i sobretot la seva resignació davant del contratemps i un dia es trobava el vell Morgat, junt amb els dos fills, llaurant un dels camps, en el pla que s’estenia davant de la masia, quan es donaren compte que, a corre-cuita, venia la seva muller i mare. Arribada allà amb ella, li preguntaren el motiu inesperat de la vinguda.

 

                                         
—Què us ha passat, mare? —preguntà un dels nois.
—Home, ja us ho diré. Una cosa molt estranya. Per això he vingut. I és que l’empouar aigua en el pou de l’era m’he quedat de pedra quan he vist que l’aigua de la galleda era bruta i espessa talment com si fos de fang.

—Voleu dir, mare? —preguntà l’altre fill.
—Podeu estar-ne ben segurs. Per què ho diria? —digué la bona dona i afegí:—Mireu si és veritat que n’he servat una galleda perquè us en féu càrrec.
—Aneu —digué el pare— aneu amb ella vosaltres i mireu el que fa el cas. Pot ésser molt fàcil que s’hi hagi infiltrat alguna altra deu i de primer antuvi l’aigua s’hagi enterbolit. Us espero aquí. No tardeu.
I els nois acompanyaren la mare a la masia. Arribats al pou talment com ella els hi havia explicat ho veieren els nois. Una aigua tèrbola i barrejada amb fang i argila, inservible ni per rentar ni per beure.
Mentrestant, allí en el camp on havia restat el pare, començaven a succeir-hi unes coses una mica estranyes que l’home no s’explicava del tot i sense veure-hi cap ànima enlloc, sentí el vell Morgat una veu que li deia:
—Morgat, Morgat, pren els bous, recull l’arada i vés-te’n del prat.
De primer antuvi l’home no en va fer cas. Cregué que les orelles li xiulaven. Però poca estona després la mateixa veu tornà a repetir la cantarella:
—Morgat, Morgat, pren els bous, recull l’arada i vés-te’n del prat.
Llavors sí que s’aixecà, ràpid, com si una vespa li hagués picat el clatells, disposat a batre’s amb l’atrevit que li feia aquella broma pesada, però malgrat cercar per tots costats, entremig de tamarius i esbarzers, l’home no hi trobà ningú.
Amb això retornaren els nois de la masia i confirmaren al pare tot el que havien vist. I mentre feien la mar de suposicions de si serà això o si serà allò altre, referent al fet del pou, sobtadament, un tro, fort com un bruel de bou que el martiritzen, els desvià la conversa. I sense donar-los-hi temps de pensar a què era degut, no molt lluny dels seus peus la terra començà a obrir-se i esberlar-se per diferents indrets, mentre de les seves entranyes en sortien continuats dolls d’aigua.

—Mireu, pare —digué astorat el noi petit— el camp de dalt ja és quasi negat del tot.
—Aneu en compte, nois —afegí el pare— que em sembla que sento una mena de tremolor sota els meus peus que no em fa gens de gràcia.
—Potser serà un terratrèmol —digué el noi gran, i afegint tot seguit —Sabeu què, pare? Descollem la parella dels bous, carreguem l’arada al tamborell i anem cap a casa. Si passa alguna cosa greu des d’allí ho podrem veure amb més tranquil·litat.
Afanyosos i ja no cal dir-ho amb l’angoixa al cos, descollaren el bestiar, carregaren l’arada, colaren els bous al carro i no diré cuita-corrents, perquè els bous no corren, però, si que ben de pressa, s’encaminaren cap a la masia.
La dona d’en Morgat ja els esperava ansiosa. I encara no feia pas mitja hora que hi havia arribat i acabaven d’aconduir el bestiar, quan es desencadenà una tempesta terrible com no havien vist mai. Ells llamps ratllaven i il·luminaven l’espai fins a fer feredat. Els trons retrunyien sens parar i la pluja queia a samalades, talment com un segon diluvi.
Soparen sense gana, fermaren bé les portes i finestres i la família Morgat aquella nit, junt amb el servei, reunida en el menjador, resaren el rosari amb més unció i devoció que mai. Després, silenciosament, amb la temença d’un demà ple de mals presagis anaren a dormir.
A primera hora del matí, els crits que feia la mare des del terrat, despertaren a tots els estadants i els mancà temps per acudir al seu ajut.
I conta, fill meu, quina cara devien posar-hi aquella gent davant el terrible espectacle que s’oferia en els seus ulls. Tota aquella immensa planura de terra, lloc on la família Morgat hi havia esmerçat les suors i les forces i moltes vegades de la nit n’havia fet dia per arrencar de les estranyes el fruit saborós, ara no era més que una gran bassa d’aigua argilosa.

                                          
—Mireu, fills meus, mireu —deia el pare Morgat amb els ulls negat de llàgrimes — tot, tot, ho hem perdut. Això que veieu ja no serà mai més terra de conreu. El cataclisme que ha sofert la naturalesa aquesta nit passa, té aquí el seu epíleg. L’aigua s’ha fet mestressa i senyora d’aquest clot i sempre més restarà així. Cinquanta anys de suors, penes i treballs, tot ha restat pols en una nit per un voler de Déu. Alabat sia!
—Alabat sia! —respongueren a cor.
—Malgrat tot, pare —digué el noi gran —Això que veiem ara no és res més que una bassa on s’hi ha recollit l’aigua. Dintre poc quan la terra s’hagi ben empapada, tot tornarà a ésser com abans.

—No ho creguis pas, noi —continuà dient el pare— aquesta aigua ha format un estany i d’aquí milers d’anys encara hi serà, si Déu no ho disposa d’altra manera. La terra, la dels nostres camps, s’ha enfonsat, ha cedit i el buit s’ha omplert d’aigua per sempre més. Sabeu què és això, nois? Un càstig de Déu per la dolenteria
dels homes que el blasfemen i no el creuen. Preguem perquè tingui compassió de nosaltres i d’ells.
I aquell estany que es formà, fill meu, en aquella nit paorosa, és avui encara el famós llac de Banyoles, admirat per propis i estranys per la seva gran bellesa.

 

Joan Puig