| L'Urgell. Itineraris. |
|
|
 |
El Canal d'Urgell
|
|
|
Característiques de la sortida Itinerari: Cal adreçar-se a Ponts per visitar l'indret on neix el Canal d'Urgell. Allí es pot veure la presa i la casa de comportes sobre el riu Segre. Després ens podem adreçar a Montclar per fer una incursió a la boca nord i la boca sud del tunel o mina. És de llei completar la sortida amb una visita comentada al castell de Montclar. Finalment ens podem adreçar a Agramunt per tal de veure el pont de ferro. Durada de la sortida: mitja jornada Durada del trajecte a peu: una hora La construcció i ubicació en el llit del riu Segre de la presa que havia de derivar l'aigua cap al canal d'Urgell, va anar precedida de detallats i llargs estudis. Finalment es va decidir col.locar-la en el terme del Tossal (poble avui dia agregat a la vila de Ponts), on el riu fa uns meandres molt acusats, en el lloc conegut com la Llenguadera. En l'emplaçament d'aquesta presa es va tenir en compte, entre altres motius: - La naturalesa geològica del sòl on assentar-la - El lloc més adient on situar-la Les obres de la presa varen finalitzar l'any 1862. Tenia una llargada de 170 m. i una altura de 4,80 m. Estava fixada a terra ferma mitjançant 16 pilots de fusta, revestits de maçoneria. A l'octubre de 1907, una forta riuada del Segre perjudicà la presa i produí alguns desperfectes, com també va succeir el novembre de 1982 A més de la presa, en la finca propietat de la Comunitat de Regants del Canal d'Urgell hi ha la primera casa de comportes, construïda l'any 1908 i la moderna església dedicada a Sant Isidre Llaurador, alçada durant els anys 1949-1950 Accés: Només sortir de la vila de Ponts, en direcció a Artesa de Segre, entre el pont del riu Llobregós i la casa de la Creu Roja, s'inicia la carretera del poble del Tossal, cal agafar aquesta carretera enquitranada fina a una creu situada dalt d'una columna, que es troba a 1,200 Km de l'inici. Aquí cal deixar la carretera del Tossal i agafar una pista, a la dreta. Al cap de 1,400 Km. arribem a la presa i la primera casa de comportes. L'obra més important, decisiva i de més dificultat de totes les que es van arribar a fer per a la construcció del canal d'Urgell, fou la perforació de la mina o túnel de la Serra de Montclar. En l'època que es va construir, de l'any 1856 al 1860 (les feines no s'acabaren fins al 1862), va representar una obra faraònica; era el túnel més llarg d'Europa (ho va ser durant molts anys), i, de molt, el més important de l'Estat Espanyol. Representà el major esforç econòmic i de treball de tota la construcció del Canal. Per fer-se una idea d'aquest esforç, cal dir que hi van treballar més de 6.000 persones. Hi havia 4681 peons, 480 paletes, 977 presidiaris -penats a treballs forçats, que feien les feines més perilloses-, a més dels tècnics i personal de servei. La longitud del túnel és de 4917 metres, la seva amplada és de prop de 7 m. , 4,5 m. d'altura i el punt per on passa a més profunditat sota terra és a 150 m. A l'entrada i sortida del túnel s'hi va excavar una gran trinxera. La de la boca nord, a la vall Foradada, té una longitud de 800 m. i una profunditat, en la part més fonda, de 18 m. La de la boca sud, excavada a la vall dels Coscolls, té una longitud de 1500 m. i una profunditat de quasi 20 metres. Una de les coses que cal tenir en compte és que pràcticament tots els treballs els van fer a força de braços, els homes, tan sols foren ajudats per cent cinquanta animals de càrrega. Disposaven de cinc-cents carros, per al transport dels materials. Els llocs de més dificultat foren oberts a base d'explosius. La tècnica de perforació fou la següent: es van obrir tretze pous al llarg de la línia per on havia de passar el túnel, la profunditat dels quals era diferent, segons la configuració del terreny. Aquests pous s'enllaçaven els uns amb els altres, així es treballava al mateix temps al llarg de tot el túnel. Per aquests pous baixaven els homes dins dels mateixos cabassos que servien per pujar la terra. S'havia de treballar amb moltes dificultats, els accidents per despreniments eren molt freqüents, i moriren molts presidiaris. No se sap del cert les vides que va costar aquesta perforació perquè tan sols es tenen les dades dels anys 1861-62, que no van ser els anys en què es feren els treballs més perillosos, tot i així, en aquests dos anys van perdre-hi la vida 114 persones, la majoria dels quals moriren de malalties degudes a les pèssimes condicions de treball i als accidents. Si avui dia pugem a la serra de Montclar, seguint la línia per on passa el túnel, encara podem veure els grans munts de terra que es van extreure dels pous. Els veïns del poble de Montclar anomenen les seves finques amb el número que corresponia als pous i també amb els noms dels llocs més característics de la seva construcció, com el "presidi", indret on hi havia l'edifici destinat a llotjar els presoners. A ponent del poble de Montclar, en el cim de la serra per on passa el túnel, 150 m. sota seu, es va aixecar un monòlit de pedra i totxos, d'uns vuit metres d'altura que els servia d'orientació a l'hora de construir la mina i poder així anar en línia recta. Accés: L'entrada del canal es troba a l'esquerra de la carretera de Lleida a la Seu d'Urgell (C-1313), a 2 quilòmetres abans d'Artesa de Segre. Per anar a la sortida del canal, cal anar al poble de Montclar i al costat del cementiri, en un collet proper, hi ha un encreuament de pistes, s'ha de prendre la que va en direcció al sud, al cap d'uns 2 quilòmetres trobem una altra pista a l'esquerra, cal seguir-la uns 300 metres. Dalt de la serra, a 470 m. d'altitud, en el vessant de migdia, i de cara a la ribera del Sió, s'alça Montclar, poble que pertany al municipi d'Agramunt, amb una població que no arriba als dos-cents habitants. És a 8 quilòmetres d'Agramunt, a l'esquerra de la carretera que comunica aquesta vila amb la d'Artesa de Segre. A més de l'església parroquial dedicada a Sant Jaume, del conjunt del poble destaca el gran edifici del castell, també conegut per "la casa del senyor", mansió senyorial fortificada, construïda durant el segle XVII, sobre un edifici més antic. En la dovella central de la porta d'accés del gran casalici, sota l'escut heràldic, hi ha gravat l'any 1638 L'historiador Lluís Pons i Serra, en la Gran Geografia Comarcal de Catalunya referint-se al poble de Montclar i el seu castell diu: "Montclar fou conquerit pel comte d'Urgell i en el cens de 1380 tenia 11 focs. La jurisdicció senyorial era, al segle XIV, dels Ponts i més tard passà als Guimerà i el 1599 de Gispert de Guimerà), que problablement bastiren o refrmaren eel castell de Montclar (1638). El 1686 passà per enllaç als Despujol, que foren marquesos de Palmerola des del 1767, i que mantingueren la senyoria fins a la seva abolició; la baronia de Montclar fou reconeguda com a títol del regne el 1919 a favor de Josep M. Despujol i Ricard, marquès de Palmerola". No fa molts anys, el castell fou restaurat pel seu propietari, respectant la fesomia original. I l'any 1979 va ser declarat monument històric i artístic.. L'any 1857 es construí molt a prop d'Agramunt l'aqüeducte per on el canal d'Urgell travessava el riu Sió. Una obra de set arcs. Una obra de set arcs, de pedra, totxos i maçoneria. Cada arc tenia 6 metres de llum i era sostingut per sis pilastres de 1,80 metres d'altura. És una obra d'estil neoclàssic. Aquest primer pont durà pocs anys, perquè la nit del 23 de setembre de 1874 un fort aiguat, conegut com la rubinada de Santa Tecla, va emportar-se el pont sencer. Les aigües, que arrossegaven tota mena d'objectes, al trobar-se amb el pont, obstruïren els arcs, de manera que el nivell del riu superà els nou metres, l'aigua passà per sobre el pont, i formà una gran cascada, fins que l'obra cedí. Aquesta desgràcia va tallar el subministrament d'aigua a tot l'Urgell, per això calia una actuació ràpida i efectiva. S'encarregà el nou aqüeducte a la Maquinista Terrestre i Marítima, empresa barcelonina, que designà un dels seus joves enginyers, en Josep Maria Cornet i Mas, com a responsable de l'obra. Aquest va projectar un pont seguint una tècnica puntera i basant-se en els models que acaben d'arribar de França i d'Anglaterra. El resultat fou esplèndid: una obra d'enginyeria molt avançada per l'època. El nou aqüeducte era una gran biga caixa d'acer i formigó, en tres trams, sostinguda per dos grups de tres pilars de formigó revestits amb planxes també d'acer, tot d'acord amb tècniques que encara avui dia La seva construcció fou ràpida, com les circumstàncies ho requerien, en dos anys quedà enllestida l'obra, s'iniciaren el 1874 i s'acabaren el 1876 Accés: Situat als afores d'Agramunt. Cal prendre des d'Agramunt la carretera de Balaguer, uns cinc-cents metres enllà la carretera passa per sobre el canal, llavors s'ha de prendre la pista de l'esquerra, i després d'uns 250 m., pel costat del canal, arribarem al pont de Ferro. |
|||
