|
|
5.2. El mètode
El substantiu “methodos” en grec fa referència al camí que porta cap a un lloc determinat. El mètode científic és el “camí” que ens pot dur cap al coneixement. Hom diu que allò que caracteritza la ciència és el seu mètode, l’itinerari regulat que cal seguir per garantir la qualitat de les seves descobertes. El mètode és el conjunt de procediments que organitzen la recerca científica i la sotmeten a tota mena de “controls de qualitat”. Podríem dir que el “mètode” és el “codi de la circulació” que ha d’acceptar qui inicia el “viatge” de la recerca. La investigació científica depèn molt sovint de l’enginy de l’investigador, de casualitats, i de molts condicionaments culturals, econòmics, etc. Però només quan un investigador sotmet les seves descobertes a la disciplina dels procediments d’observació, experimentació i demostració acordats en cada moment per la comunitat científica, pot aspirar a que aquelles descobertes adquireixin la categoria de “ciència”.
5.2.1
Sobre el mètode en les ciències experimentals. El mètode de les ciències experimentals és un conjunt de procediments que hom anomena “mètode hipotètic deductiu”. Ara us mostrarem quins són aquests procediments. Cal tenir en compte que no els podem considerar com una mena de faixao "corsé" rígid per a la recerca científica. Aquesta està sotmesa a mil circumstàncies (enginy dels investigadors, casualitats, canvis d'orientació, etc) que fan impossible que l'ordenem sempre amb un esquema fix. No obstant, sigui quin sigui el camí que segueixen els investigadors, finalment en el seu treball hi trobarem aquests elements que ara explicarem: enunciats protocol·laris, hipòtesis, experiments, etc.
Newton observant la difusióde la llum.
2. Les lleis són enunciats universals (“Sempre que A aleshores B”; “Cap A és B”; “Tots els A són B”...) que expressen els comportaments habituals dels fenòmens, les seves relacions i correlacions constants. Els investigadors van comprovant que determinats processos naturals es produeixen sempre de la mateixa manera i ho expressen en enunciats que anomenen lleis. Les lleis no expressen les "causes" dels fenomens, sinó les funcions o relacions funcionals que podem establir entre fenómens observats: Per exemple: "Si s'esdeve X en tal quantitat, s'esdevindrà Y en tal quantitat calculable segons qual fórmula..." Abans que un enunciat pugui tenir el valor d’una llei, se’l considera una simple hipòtesi, un enunciat que encara no ha estat sotmès a un procés llarg i minuciós de contrastació. Quan una hipòtesis es resisteix a ser falsada o desmentida pels fets; quan no hi ha manera de trobar res en el món dels fenòmens que la contradigui, se la considera, com una llei de la naturalesa. Un exemple clàssic és la llei de la gravetat.
Representació geomètrica de la primera llei de Kepler sobre el moviment dels planetes al voltant del Sol
3. Les teories són els enunciats universals majors o principals dels quals es poden deduir conjunts de lleis naturals. Les teories donen coherència i unitat a les ciències. La teoria de l’evolució, per exemple, constitueix el fonament de moltes lleis explicatives dels canvis en les espècies.
Charles Darwin fou el creador de la teoria de l’evolució de les espècies.
Com passem dels enunciats protocol·laris a les teories científiques?
Us exposem a continuació l’esquema bàsic de la recerca científica.
Saturn i tres dels seus satèl·lits fotografiats per una sonda espacial.
3. Formulem una hipòtesi. En ciències naturals, aquesta hipòtesi
acostuma a formular-se en llenguatge matemàtic. Expressem així una
regularitat que creiem detectar amb l’observació sistemàtica d’un fenomen. ¿Com
arribem a formular la hipòtesi? Aquí intervenen molts factors: les
observacions realitzades, els coneixements científics ja adquirits, la
casualitat d’una descoberta, els prejudicis, la imaginació o l’enginy de
l’investigador....
Microscopi electrònic. Els instruments d’observació i mesura són imprescindibles en la contrastació de les hipòtesis
5. Establim lleis. Quan una hipòtesi es resisteix molt repetidament a ser falsada, la comunitat dels científics li atorga l’estatut de “llei”, enunciat universal que representa un aspecte de la realitat natural. Una llei no es converteix així en eterna i vàlida per sempre. Només és vàlida mentre no tinguem coneixement de res que la desmenteixi. Totes les lleis científiques tenen un valor provisional i representen l’estat de la recerca científica en una època determinada. Sempre poden ser desmentides per nous descobriments interpretats a la llum de noves hipòtesi o noves teories.
5.2.3. El mètode en les ciències humanes i socials
5.2.4. Exemples sobre el funcionament del mètode científic
Dalt: Exemplar clar sobre escorça plena de líquens. Centre: Exemplar clar sobre escorça negra de sutge. Baix: Exemplar negre sobre escorça negra de sutge.
I – Observació: fins a mitjans del segle
passat, la varietat blanca predominava de bon tros sobre la negra però, en
pocs anys i amb motiu de la incessant industrialització, la proporció de
papallones clares i fosques es va invertir en la majoria de les àrees
boscoses, altament contaminades per les partícules de sutge.
2. Un altre exemple pràctic. L’astrologia.
conversar etcétera. En definitiva: Queremos conocer si el signo zodiacal influye en la personalidad de uno.
La hipótesis. Propongamos una solución a nuestro problema (aquella que creas más conveniente), en nuestro caso proponemos que el signo zodiacal sí influye de manera determinante en la personalidad de cada individuo. Recuerda que la hipótesis siempre debe ser formulada de tal modo que pueda prever una respuesta (sí o no).
Debemos encontrar hechos observables que permitan confirmar nuestra
hipótesis. Se nos pueden ocurrir muchas maneras de verificar la hipótesis,
siempre debemos tratar de escoger aquellos que no nos proporcionen
resultados ambiguos ni incompletos. Es muy importante diseñar un experimento
que pueda ser repetido por cualquier otra persona, ya que un descubrimiento
científico no tiene validez hasta que ha sido replicado por otro científico.
Para nuestro caso, podemos emplear el mismo método usado por James Randi
hace ya varios años:
Consigue una carta astral de cualquier persona de algún signo zodiacal donde
se describa la personalidad del sujeto (si no puedes encontrar una, puedes
buscar en los horóscopos de revistas o periódicos), asegúrate de mantener
esto en secreto. A continuación, entrega individualmente a todos tus
familiares, amigos y compañeros una copia de esta carta astral asegurándoles
que fue hecha especialmente para él o ella. Luego de que la lean, pídeles
que te digan si lo escrito concuerda con su personalidad.
Si encuentras que alrededor de una de cada doce de las personas
entrevistadas (recuerda, son doce signos zodiacales) confirman que el
contenido de la carta astral coincide con su personalidad, entonces has
encontrado una correlación poderosa. Talvez la astrología tenga bases
científicas. Ahora debes seguir diseñando nuevos experimentos para confirmar
lo encontrado, de manera que tus resultados no sean sólo datos aislados y
que pueden tener errores experimentales
Si encuentras otra proporción, ya sea que todos tus entrevistados, o ninguno
de ellos, asegura que la carta astral describe muy bien su personalidad,
entonces estas en camino de refutar tu hipótesis. Tal vez la astrología sólo
es un montón de conocimientos sin fundamentos que no funciona como dice. En
cualquier caso, debes seguir con la experimentación, implementando nuevas
ideas y nuevos diseños.
¿Te interesa saber qué pasó con el experimento de Randi? Bueno, luego de
entrevistar a cientos de personas, se comprobó que más del ochenta por
ciento de la gente creía que la carta astral estaba especialmente diseñada
para él o ella, cuando en realidad era la misma para todos. Resultado final, hemos comprobado que la Astrología es un mito, pues no tiene base cientìfica que la sustente”.
Font a Internet:
biociencias.com 5.2.5. Mètodes de recerca documental i bibliogràfica
|
|||||||||||||||
