Les característiques musicals del so.

En aquest apartat, exposarem les qualitats musicals del so. També explicarem les diferències entre les escales i formes d'afinació.


[Els elements de l'art musical | El So | Les qualitats del so | El nom de les notes musicals]
[Els intervals musicals | Les escales musicals | Acords i arpegis]


Els elements de l'art musical

Les arts es distingeixen entre si per la diferent matèria estructurada per l'artista en la creació de la seva obra.

El compositor utilitza el so, la natura de les lleis físiques del qual fonamenten les normes formals de la música, i les seves possibilitats expressives i estètiques. És per això que la teoria d'aquest art ha de començar per l'estudi del fet sonor i de les diverses maneres de la seva producció.

Però, una composició, no és una mera suma de sons simples, simultanis o successius, sinó que entre ells s'estableix una estreta interconnexió.

Lògicament, la primera articulació resultant és la derivada de la relació entre dos sons que rep el nom d'interval. A partir d'ella es constitueixen altres més complexes (escales, modes, acords, ritmes, temes, sèries, etc.) que poden considerar-se com els elements bàsics de la forma musical, i condicionen, per tant, la verificació dels principis estètics d'aquest art.

 


El So

La música es fa amb sons. Anomenem so a la sensació auditiva que produeix en nosaltres el fenomen físic originat per les vibracions dels cossos.

En el so distingim diversos elements, com la intensitat o força amb què es produeix aquest so; l'altura que ens fa considerar-lo com agut, mitjà o greu; el timbre, que és aquella qualitat del so gràcies a la qual sabem que el que escoltem està produït per tal o qual instrument o veu; i la duració que ens permet apreciar el temps que el so està en la nostra oïda.

Existeix una distinció entre so i soroll. El so està produït per vibracions regulars i periòdiques, i el soroll per vibracions irregulars que donen aquesta sensació confusa, sense entonació determinada.

Tradicionalment la música es feia amb sons i no pas amb sorolls, però avui en dia això no es pot afirmar. La música fa servir qualsevol so o soroll sigui natural o artificial.

 



Les qualitats del so

L'altura o to
Cada so es caracteritza per la seva velocitat específica de vibració, que impressiona de manera peculiar el sentit auditiu. Aquesta propietat rep el nom de to.

La duració de les vibracions d'instruments d'un mateix tipus és proporcional a les seves dimensions lineals. (Veure la forma dels instruments per comprendre millor això).

La mesura d'un so es troba fàcilment per comparació amb un altre semblant del qual es pugui determinar la freqüència de una forma simple.

Els sons de major o menor freqüència es denominen respectivament, aguts o greus; termes relatius, ja que entre els tons diferents un d'ells serà sempre més agut que l'altre i a l'inrevés.


La intensitat
És la qualitat que permet distingir entre sons forts o dèbils. A més de l'amplitud en la percepció de la intensitat, influeix la distància a què es troba situat el foc sonor de l'oient i la capacitat auditiva d'aquest.


El timbre
Si el to permet diferenciar un sons d'uns altres per la seva freqüència, i la intensitat els sons forts o dèbils, el timbre completa les possibilitats de varietats de l'art musical des del punt de vista acústic, per que és la qualitat que permet distingir els sons produïts pels diferents instruments.

Aquesta qualitat físicament s'anomena forma d'ona

 



El nom de les notes musicals

El nom de les notes musicals té el seu origen en un himne a Sant Joan. En concret en la primera síl·laba de cada vers.

L'himne és el següent:

Ut queant laxis
Resonare libris
Mira gestorum
Famuli tuorum
Solve polluti
Labii reatum
sancte joannes

Posteriorment la nota Ut, es va transformar en el nostre Do.

Actualment també es fan servir les lletres A,B,C,D,E,F,G per designar les notes musicals. La lletra A correspon al La, i la lletra G a la nota Sol. A partir d'aquí, els símbols es repeteixen i corresponen a les mateixes notes una octava més alta.

Aquestes són les 7 notes de l'escala diatònica. De qualsevol forma en una octava es fan servir 12 notes (les de l'escala cromàtica). A les 5 notes restants se les simbolitza afegint a la dreta el caràcter # (sostingut) o b (bemoll).

 



Els intervals musicals

Un interval és la diferència de to entre dues notes. Mentres el nom de la nota expressa el seu to o freqüència de vibració, el interval indica la relació entre una nota i una altra.

L'interval més petit que es fa servir a la música occidental és el semitò, i és el interval entre dues notes consecutives de l'escala cromàtica.

La següent mida d'un interval és un to que equival a dos semitons en l'escala cromàtica.

Els intervals més llargs: segona, tercera, quarta, quinta, sexta, setena i octava reben els seus noms de l'escala diatònica. Aquest nom indica la relació existent entre una nota i la primera de l'escala diatònica. Així, l'interval do-sol se l'anomena quinta ja que compren cinc notes de l'escala diatònica.

Els intervals anomenats perfectes són la quinta, la quarta i l'octava. A partir d'ells es poden obtenir la resta de les notes de l'escala musical.

 



Les escales musicals

El so, per convertir-se en matèria artística, ha de partir de una ordenació. Un pot de pintura no pot ser mai un quadre, de la mateixa manera, un so, sense més, no pot ser mai una obra musical. El so, llavors, l'hem d'ordenar, i aquesta ordenació, a Occident l'anomenem escala musical.

Aquesta ordenació ha estat fruit d'un llarg procés. Des de l'elecció d'un so base a partir del qual construir la resta, a la determinació de l'interval que hi ha entre una nota i la següent.

Així, una escala és una sèrie de notes ordenades de forma ascendent o descendent, a la primera de les notes se l'anomena tònica. Aquestes són les escales musicals que han anat sorgint al llarg de la història.


L'escala diatònica
Com a mínim des de l'Edat Mitjana les escales que s'han fet servir són les escales diatòniques, que és poden simbolitzar amb les tecles blanques del piano. Aquestes escales tenen dos intervals diferents el semitò (en les tecles blanques, mi-fa i si-do) i tons sencers (entre les altres parelles de notes adjacents). Tenen set notes per octava (la vuitena nota d'aquesta sèrie és simplement la repetició de la primera, però situada una octava més amunt).


L'escala cromàtica
A finals del segle XIX, i donat el fet de l'ús cada vegada més freqüent del sostinguts i els bemolls, la música occidental va començar a basar-se no en l'escala diatònica, sinó en la cromàtica: 12 notes en una octava, separades per un semitò: do, do#, re, re #, mi, fa, fa #, sol, sol #, la, la #, si (i do).


L'escala temperada
Els problemes d'afinació en instruments amb intervals fixos (piano, guitarra), va fer construir una escala en la qual l'interval entre dues notes consecutives fos sempre el mateix. Aquesta és l'escala temperada, que consta també de dotze notes com la cromàtica però la relació de la freqüència d'una nota i l'anterior és sempre igual a .

Al 1939 es va fixar la freqüència d'una nota de referència, a partir de la qual poder deduir totes les altres. La nota i freqüència escollides van ser el LA4 a 440 Hz. A aquesta nota se l'anomena to de referència o to de càmara.

A partir d'aquesta es poden deduir tota la resta. Les freqüències de les notes que van del DO4 al DO5 seran

Nom Do Do# Re Re# Mi Fa Fa# Sol Sol# La Si b Si Do
Hz 261 277 294 311 330 349 370 392 415 440 466 494 523


Altres escales
Hem parlat de l'escala diatònica i la temperada, però en el món no occidental hi ha d'altres. Com un exemples podeu veure tres escales diferent. En el gràfic es representa l'interval entre una nota i la següent, si piqueu sobre les podreu escoltar.

Nom Mapa dels intervals
Escala temperada E.T.
Escala Diatònica Diatònica
Shree - Índia Shree
Sorog - Bali Sorog
Hirajoshi - Japó Hirajoshi

Podem veure que els l'únics intervals comuns entre totes les escales són l'octava i la quinta

Aquesta informació (tant els sons com els gràfics) s'ha obtingut de la pàgina World Music Menu

 



Acords i arpegis

S'anomena acord a la combinació de notes que sonen simultàniament. Els acords prenen el seu nom de l'arrel o nota inicial i dels intervals que conté.

Així, l'acord Do major , està format per les notes Do-Mi-Sol. La nota que dóna nom a l'acord és Do i les altres notes són la tercera i la quinta d'aquesta nota.

Quan les mateixes notes les fem sonar separadament en ordre ascendent o descendent s'anomenen arpegis.

Escolteu les notes de l'acord Do major en ordre ascendent , i en ordre descendent