El meu interès pel quadre de Picasso s'ha centrat en les mirades i els rostres de les dones que hi apareixen. Les seves cares, les faccions, els seus trets i les seves diferències són un bon punt de partida per a reflexionar sobre el quadre. La primera vegada que veus aquesta pintura no t'hi acabes de fixar del tot en aquests detalls. Només veus un tot inconnex, el qual, inicialment, no saps gaire com pair. Després la mirada es va afinant i et vas trobant amb cada una de les noies, amb els colors de la pell, amb els traços precisos i marcats del nas i els ulls. Tot i així, no acabes de discernir l'ambigüitat de les seves expressions, de la seva mirada. Picasso experimentà amb els seus rostres, com feu amb tants d'altres. La meva reinterpretació segueix una visió més aviat formalista de l'obra. Plantejo, tan sols, les semblances formals i els recursos que Picasso emprà per acabar definint els seus rostres. Per això en la meva proposta he tornat a representar les cares de les senyoretes i a sota hi he pintat un altre rostre comparatiu que, o bé pertany a proves anteriors de Picasso o a dibuixos de màscares. Tot plegat com si fossin uns quants exemples extrets d'un gran banc de proves.

.

Per fer la meva reinterpretació a partir de les Senyoretes d'Avinyó he intentat d'alguna manera amagar la identitat de les noies, fer que no es poguessin relacionar directament amb l'espectador de l'obra tot tapant-los els ulls, perquè no ens puguin mirar; tapant-los la boca, perquè no puguin parlar; o directament, tapant-los tota la cara. Em sembla que Picasso tampoc volia mostrar massa la identitat de les noies, les va fer molt estàtiques, com objectes, fent-nos-les distants com a persones. Jo el que he pretès amb la meva reinterpretació és exagerar encara més aquesta idea que, potser mirant l'obra, és una idea que no tothom pot arribar a pensar.

He trobat innecessari tornar a fer tot el quadre, ja que només m'interessa mostrar el rostre de les noies. Així les cares s'han convertit en diferents finestres a través de les quals volem veure els cinc rostres tapats o amagats. Els colors que he utilitzat per a fer-les són força pàl·lids, tot i que he intentat no allunyar-me gaire dels colors originals de l'obra. He resseguit algunes de les parts amb retolador negre, ja que quedaven poc definides i així, també es crea més contrast entre els colors clars i el negre.

Les mans que tapen tres de les noies són exteriors, és a dir, no es veu d'on provenen ni de qui són, ja que només veiem la mà i una part de l'avantbraç. Les altres dues noies no tapades per mans, se'ls ha posat alguna cosa a sobre o se'ls ha esborrat un tros de la seva cara. em sembla que generalment es veu la idea que vull donar a entendre i que s'entén força bé perquè es dóna aquesta idea.

La meva representació és molt poc modificada de l'original de les Senyoretes d'Avinyó perquè el que més m'interessava de l'obra era el tractament que Picasso feia de l'espai i tot allò que el seu resultat final ens pot suggerir. En la meva pintura hi continua havent superposició de plans, fragmentació, desaparició del mateix espai. Al final veiem que aquest s'acaba menjant o tapant les mateixes figures.

He volgut accentuar la idea de l'espai barrejant els plans amb les pròpies figures femenines i intercalant-los entre elles. Al final ens sembla que les figures passen a un segon terme i que el principal personatge de l'obra és l'entorn, les dones se'ns van tapant. Potser quan volem referir-nos a la prostitució no parlem concretament de la persona que exerceix aquesta professió, sinó que en parlem en general, parlem del món que l'envolta i de les condicions que ha de suportar. El seu entorn és confús, la gent els aparta, no les accepta i moltes vegades les amaga perquè no convé mostrar-les ja que donen una mala imatge. en la meva reinterpretació, els cossos de les dones no tan sols van agafant noves formes o es van integrant en l'espai, tal com feu Picasso, sinó que aquests són directament amagats per l'espai.

El quadre de Picasso va ser pintat al 1907, i no sé si Picasso pensà gaire amb aquestes dones i amb la seva situació. Tal com les va pintar, la seva descripció se'ns fa difícil, així com la seva procedència o els seus orígens. D'altra banda voldria també esmentar que la pregunta per l'origen de les dones se'ns fa del tot evident avui dia. Si recordem que actualment moltes dones immigrants són enganyades i prostituïdes, sense tenir cap altra opció en els nostres països potser podrem extreure del quadre d'altres idees. Avui en dia no només ens arriben màscares d'altres continents, també arriben persones que busquen un lloc digne per viure. El món dóna moltes voltes senyor Picasso, i el seu quadre permaneix allà, per continuar essent mirat.

Si pensem allò que ens ensenyen les obres de Faith Ringgold podem veure clarament com en l'art, i en d'altres camps, es produeixen moltes apropiacions indegudes o, més que indegudes, poc pensades. Picasso i d'altres artistes s'apropiaren d'elements provinents de les cultures primitives i els integraran en les seves obres. Tot i que aquests elements els serviren per a replantejar-se moltes qüestions sobre la seva pintura, potser no pensaren gaire sobre allò que aquests elements realment representaven i significaven en origen.

Jo m'he permès emprar l'obra de Picasso i fer-ne una apropiació indeguda, sense pensar gaire en el seu rerafons, en la seva significació, en la seva importància com a obra cabdal de l'art del s.XX. i me l'he apropiada per a fer-ne unes simples màscares o més aviat caretes de cartolina. Aquestes boniques caretes de colors, amb els ulls foradats i el nas tallat i doblat per conferir-los un xic de volum, no fan res més que banalitzar l'obra, però crec que també aporten elements de reflexió per a tornar-la a mirar.

Ara, quan miro el quadre, hi veig cada vegada més clarament dues zones diferenciades. Diferenciades pel color, per les formes, fins i tot pel tema. Una de les zones és la que ocupen les dues noies amb els braços alçats, les que tenen la pell més clara i les cares més proporcionades. L'altra part és la que ocupa la resta del quadre: la noia de l'esquerra, les fruites, les noies de la dreta i el fons blau. El resultat d'aquesta observació i de la meva reinterpretació és un collage format per Venus, figures geomètriques i màscares.

El quadre de Picasso és fruit d'una barreja d'idees i formes i també, d'un encontre entre cultures. Darrera del quadre hi ha el pòsit de la història i l'evolució de les idees artístiques del món d'occident, l'origen del qual podrien representar les dues Venus clàssiques. Envoltant les dues figures hi ha les formes geomètriques que es barregen amb màscares africanes o cares dibuixades pel mateix pintor, el qual en molts casos, prenqué com a un dels referents l'art 'exòtic' africà. Tot aquest espai és fosc i sembla brut, però alhora, si mirem bé està ple de colors vius tant de les màscares com de les figures geomètriques. És un espai on s'amunteguen els elements, com un munt de trastos recollits i guardats.

L'espai del centre és com una antítesi del seu voltant: mentre al voltant tot sembla desordre, caos, figures amb angles i contorns rectes, la Venus d'Arles i la de Milo conserven la seva elegància i les seves formes sinuoses, són suaus i dolces, netes i pures, tal com ens han acostumat a veure les figures femenines.

Com a conclusió de tot el treball fet es feu el plantejament de muntar una exposició que englobés allò que s'havia après i el material produït. De fet el que s'exposava era el quadre de les Senyoretes d'Avinyó i al costat tots aquells elements que poguessin ajudar a veure el quadre amb diferents ulls. Les reinterpretacions fetes havien de formar part també del discurs de l'exposició. L'espai destinat per a aquesta era una de les aules de treball dels alumnes d'art. S'havien de tenir en compte les característiques d'aquest espai (dividit en tres parts: una entrada, la sala gran i una petita habitació separada amb la gran per un gros finestral de vidre. A part, s'havia de pensar en la circulació que la gent podia fer-hi, i en els elements que ja hi havia a l'aula (mobles, taules, materials, lleixes...) que no es podia tocar. Per fer l'exposició es podien utilitzar imatges, textos, objectes, entre d'altres. Aquests podien anar penjats a la paret, a terra, al sostre, penjats del sostre.... A part de la impossibilitat de modular l'espai es podia fer el que es volgués.

Per a decidir com seria l'exposició cada alumne feu un plantejament i un petit esquema. Tots ells es posaren en comú, escrivint a la pissarra les idees principals. A partir d'aquí es seleccionà la proposta conjuntament que estava formada per idees que havien plantejat diferents alumnes. Posteriorment es feu un esquema general i es repartiren les feines, es delegaren encarregats del material necessari i s'organitzà el muntatge de l'exposició amb el temps de què disposàvem.

En l'exposició les alumnes posaven en solfa allò que s'havia treballat i ensenyaren també els treballs realtizats. A part es plantejaven allò que podia suposar muntar una petita exposició i com auqesta es podia articular amb el muntatge.

1 _ 2 _ 3

4 _ 5

6 _ 7 _ 8

1. L'exposició estava repartida per diferents llocs de la sala. A l'entrada hom podia trobar un cavallet amb una reproducció del quadre de les Senyoretes d'Avinyó. Posteriorment petites instal·lacions ens anaven afegint idees a la nostra primera percepció del quadre. cinc d eles instal·lacions estaven fetes a partir de les obres realitzades per les alumnes. Un parell més eren fetes amb nous elements. fem un petit llistat dels elements:

2. En una paret hom trobava una carta de colors, formada per quadrets de les diferents tonalitats del quadre de Picasso. A sota la carta, també formant com un mosaic, tot de papers amb petits escrits on diferents 'experts' aportaven informacions o simplement feien judicis sobre el valor o sentit de l'obra.

3. A la mateixa entrada trobàvem l'obra amb les dues senyoretes convertides en les dues Venus. Aquesta estava situada davant de dos guixos, precisament de Venus i envoltada per ninots articulats. Aquests com si fossin models intentaven imitar les posicions que les senyoretes mantenen en el quadre.

4. El treball de les cares de les noies tapades estava situat darrera la peixera de vidre en la qual hi havia unes reproduccions en blanc i negre, bastant grans, de cada una de les senyoretes, que encara ens feien més difícil i distant la visió dels rostres tapats, com uns arbres que no deixen veure el bosc.

5. Depurés, penjat a una altra paret trobàvem l'obra que reproduïa i feia comparacions amb les cares de les senyoretes, màscares i dibuixos de Picasso. Al seu voltant s'hi havien col·locat còpies (en blanc i negre) de diferents obres de Picasso, totes elles de dones. aquestes estaven posades cronològicament. a la dreta de l'obra hi havia les que realitzades amb anterioritat a les Senyoretes, a la dreta les posteriors. a través d'aquestes dones hom pot veure l'evolució estilística de Picasso.

6. Al mig de la sala hom ensopegava amb les caretes de les senyoretes que, penjades del sostre, no paraven de donar voltes.

7. Al fons de la sala, allà on normalment es guarden els cavallets, n'hi havia dos de desplegats. Un contenia la pintura on les senyoretes sembla que vagin essent tapades progressivament per l'espai i al costat, sobre l'altre cavallet hi havia una superfície formada per fragments de miralls sobreposats. Quan un pretén mirar-se en el mirall tampoc no es reconeix, es reconeix tan sols a mitges, parcialment o de manera canviant, desapareix la seva imatge il·lusòria.

8. Finalment, sobre una calaixera s'havien disposat dos bodegons fent al·lusió al bodegó de fruites que Picasso pintà en el seu quadre. Un era de fruites l'altre de nines col·locades en diferents posicions, potser també com el bodegó que pintà Picasso on hi apareixen les cinc senyoretes.

Evidentment l'exposició no tenia sentit si ningú no la visitava. Tots els alumnes de Batxillerat d'Arts pogueren veure el muntatge i preguntar a les autores els seus dubtes. A part també la visitaren els alumnes d'Educació Visual i Plàstica de segon d'ESO.