Joan Maragall i Gorina neix el 10 d’octubre de 1860 a Barcelona. Un cop acabat el batxillerat, el seu pare vol incorporar-lo a la indústria tèxtil familiar, però topa amb la seva resistència. Del 1874 al 1878 publica la primera composició literària i fa dos viatges que el poeta qualifica com a "dos oasis en el seu viure", l’un cap al sud d’Espanya i l’altre, a França.

El pare, en veure la inadaptabilitat del seu fill a l’empresa tèxtil, deixa que cursi la carrera d’advocat, que comença el 1879. De tota manera, s’instrueix en les literatures catalana i castellana i s’apassiona pels autors alemanys com ara Goethe. En 1881 guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Badalona amb la poesia Dins sa cambra.

L’any 1884 va obtenir la llicenciatura en Dret, iniciant-se a partir d’aquí una crisi entre la seva vocació literària i la pressió de l’entorn familiar que l’orientava cap a una vida més convencional d’acord amb els criteris de la burgesia. L’any 1891 es casa amb Clara Noble.

A partir de 1892, Maragall desenvolupa una gran activitat com a impulsor de les noves corrents de modernitat. Això es manifesta en les seves col·laboracions a les revistes capdavanteres del Modernisme - l'Avenç, Catalonia i Luz -, així com al "Diario de Barcelona" i "La Veu de Catalunya".

L’any 1894 es presenta als Jocs Florals de Barcelona amb el poema La sardana guanyant l’englantina. L’any següent, publica el llibre Poesies, editat per L'Avenç, que, considerat com a molt innovador,obté una acollida favorable de la crítica. En el llibre, que inclou poemes significatius com L’oda infinita, Paternal i Excelsior, s’hi pot observar el vessant decadentista propi dels inicis del Modernisme, que l’autor rebutja posteriorment en favor d’un vitalisme optimista.

Maragall adquireix renom com a escriptor, traductor i periodista. L’èxit com a articulista fa que Joan Mañé li demani que faci articles amb assiduïtat al Diario de Barcelona i, d’altra banda, que també tingui l’oportunitat de fer col·laboracions a La Renaixença, La Veu de Catalunya i d’altres publicacions.

El 1903 va ser elegit president de l'Ateneu de Barcelona i el seu discurs va ser l'Elogi de la paraula, un discurs on elogia la paraula i el poder que té per expressar tot el pensament. A partir de l’any 1907, Maragall viu una forta crisi personal, agreujada pels fets de la Setmana Tràgica, el juliol de 1909. Hi reacciona escrivint un seguit d’articles, publicats a La Veu de Catalunya, dels quals cal esmentar per la seva transcendència L’església cremada i La ciutat del perdó, no publicat fins uns anys més tard per consell de Prat de la Riba. Maragall, indignat pels fets, demana que la burgesia catalana assumeixi les responsabilitats que li pertoquen en l’assumpte.

El 1910, ja totalment dedicat a la creació literària —només exerceix de periodista quan el tempta un fet important d’actualitat o un gran moviment d’opinió—, guanya, amb el llibre Enllà(1906), el premi Fastenrath, als Jocs Florals de Barcelona.

El darrer any de la seva vida, el 1911, publica Seqüències, imprès per L'Avenç, que conté la tercera i darrera versió del mite del comte Arnau: la de la redempció a través de la renúncia. Del llibre destaquen també l'Oda nova a Barcelona i el Cant espiritual. Mor el 20 de desembre de 1911.