La il.lusió: els anys previs a la guerra
El 4 de juliol de 1917 naixia a Figueres, al C/Alvarez de Castro, l'Antoni Casademont. Els seus pares,
Enric Casademont, que treballava com adobador de pells, una de les feines amb més mala reputació,
i la seva mare, Maria Duran, planxadora, de seguida que va néixer el seu fill es van traslladar al
C/ Caamaño núm. 6, on els seus avis ja hi tenien una paraigüeria. En aquell petit espai va passar la
seva infància i, veient passar les persones pel carrer, ja exercitava les seves dots d'observador de
la vida quotidiana i de la societat i, com a anècdota, cal dir que va tenir la visió que, quan
fos gran, voldria ser "senyor", ja que aquests eren els ciutadans que semblava que vivien millor, anaven
mudats i tot el dia passejaven . En canvi, els seus pares, havien de matinar molt cada dia per anar a treballar.
La seva primera escola va ser la "dels caganers", dita així ja que només hi anaven nens
petits. Aquesta escola ocupava una de les parts de l'actual IES Ramon Muntaner. Les aules eren immenses i
estaven distribuïdes en forma de graderia. Durant els cursos que hi va estar, dels 4 fins els 8 anys, va
tenir dues professores que li van donar una formació bàsica, com escriure, llegir, sumar...,
però tot això amb una dificultat que va superar aviat: haver d'aprendre en una llengua desconeguda
per a ell com era el castellà.
Mentrestant, l'Albert Gurt, havia nascut l'any 1916 a Narbona i, a l'edat de dos anys, la seva família
es va traslladar a Figueres al C/ Sant Pau, núm. 8, al mateix lloc on encara actualment hi viu ell.
Els seus pares Josep Gurt i Concepció Pujades decideixen obrir una tintoreria al costat d'on vivien,
un negoci no gaire conegut a la Catalunya d'aquella època.
Quan va tenir l'edat d'anar al col·legi, va ingressar a l'escola Can Pey, que es trobava al final del C/
Forn Baix, quan devia tenir uns 6 anys. Els seus pares, mirant-ho amb una certa perspectiva política,
van apuntar-lo en aquesta escola perquè el professor que la portava era d'esquerres i republicà.
Aquí hi va estar fins els 12 anys.
A l'Antoni Casademont el van retenir un any més del que li tocava a l'escola "dels caganers".
Això va succeir perquè, quan vingués l' inspector per controlar si les classes se seguien
adequadament, ell, que era molt aplicat i aparentava menys edat ja que era força baixet, sempre sortiria
voluntari a les preguntes del professor. D'aquesta manera, l'inspector s'enduria la sensació que la classe
funcionava amb un cert nivell d'interès i d'aprofitament entre l'alumnat.
Al sortir d'aquesta escola bàsica, va ingressar a l'escola pública, on només hi va
estar dos anys. Ell volia continuar estudiant, ja que tenia aptituds, però el problema era l'elevat
preu dels llibres i els baixos ingressos de la seva família. És clar que no podia seguir els
cursos sense els llibres de text, emperò va tenir la sort que a dalt de casa seva hi hagués
una escola privada on ensenyava un mossèn. Encara que avui dia pugui resultar del tot sorprenent,
l'Antoni Casademont hi va accedir gràcies a que en la paraigüeria de la seva família, a la
planta de l'edifici, hi havia un pou d'aigua i, com que l'escola de dalt necessitava molta aigua per a la
higiene dels nens, la família de l'Antoni Casademont va acordar amb el col·legi que podien agafar
tota l'aigua que els fes falta a canvi de que el seu fill pogués entrar en aquesta escola de luxe
gratuïtament.
Durant el temps que hi va estar, fins l'any 1927, es va preparar per entrar a fer el Batxillerat a l'Institut
Ramon Muntaner i, com sempre, va obtenir bones notes i va aconseguir una bona formació.
I aquí, a l'Institut de Figueres, és on es troben per primera vegada l'Albert Gurt i l'Antoni
Casademont. Les classes de gimnàs eren les que més agradaven però aquestes no eren
obligatòries i el professor, en Jordi, oferia als alumnes uns quants cèntims per tal que hi
assistissin i així tots quedaven ben contents. Molt sovint el professor els feia fer curses des de
l'Institut fins el Parc Enric Morera. El guanyador sempre rebia un petit premi, i normalment, sempre guanyava
l'Albert Gurt, que era el més aficionat a l'esport. L'Albert confessa que tot això va començar
a motivar-lo en la seva afecció per l'esport.
L'Antoni Casademont sabia molt bé que si suspenia a l'Institut no podria continuar els estudis. En el
quart curs de Batxillerat, l'Ajuntament va prometre que pagaria els llibres de text de tots aquells alumnes
sense mitjans econòmics, però el curs arribava a la seva fi i els llibres no arribaven; dos
mesos abans d'acabar el curs, el professor de geometria va dir les notes previstes de final de curs i en el
grup de suspesos constava el nom de l'Antoni. Així que va aprofitar l'oportunitat que els va donar
el professor i va assistir a les classes de repàs de tres lliçons per dia, tot i això ell
encara seguia sense llibres, així que van deixar per impossible la proposta de l'Ajuntament i va
demanar els llibres a una exalumna coneguda per la família. Finalment, entre angoixes i nervis, va
aprovar aquesta assignatura.
Tots dos, l'Antoni Casademont i l'Albert Gurt, van tenir els mateixos professors. Un d'ells era l'Agustí
Burgos, que els impartia classes de religió, la qual era
obligatòria. Aquest senyor era una persona d'ideologia dretana i, com molts altres, va ser
assassinat els primers dies de la Guerra Civil. També en van tenir de tant coneguts com l'Alexandre
Deulofeu que els donava classes d'aritmètica.
A l'arribar l'any 1934, tots dos reben el títol de Batxillerat. En aquella època aquest fet
era del tot inhabitual. No era gens freqüent que un fill de la classe treballadora, sense mitjans econòmics,
arribés tan amunt. Per celebrar aquest últim curs a l'Institut, els alumnes van representar
l'obra de teatre de Santiago Rusiñol " Els savis de Vilatrista", en la qual hi va participar l'Antoni Casademont.
Tots els diumenges, el jovent de Figueres assistia al ball que es feia al Casino Menestral, que era un dels
pocs llocs on podien estar ben a prop d'una noia ja que a l'Institut hi havia un cert distanciament. L'Antoni
Casademont, però, en lloc d'anar a ballar preferia anar a la biblioteca del mateix Casino.
Uns anys abans, en 1931, l'Albert Gurt recorda que un dia havia vingut de Barcelona un mecànic a
arreglar una màquina de la tintoreria. En el decurs de la tarda, va veure com pel seu carrer passava
un munt de gent amb banderes republicanes i molta alegria: era el 14 d'abril i s'acabava de proclamar la
segona República. A partir d'aquest moment es deixava enrera una dictadura i una perllongada incertesa
política. La proclamació de la República va crear una satisfacció absoluta, semblava
que la situació havia de canviar favorablement i es respirava un ambient d'eufòria general.
Semblava que, per fi, Espanya havia de sortir del seu retard respecte d'Europa i que conceptes com la
justícia social, el repartiment de terres i totes les millores, en general, havien d'arribar.
L'Antoni Casademont, en el moment de l'adveniment de la República, a l'edat de 14 anys, ja començava
a tenir consciència política i s'interessava molt per ella i per això tot el que va
passar aquest dia 14 i següents va quedar plasmat en un
petit diari escrit per ell mateix.
L'Albert Gurt recorda molt bé la visita que va fer a Figueres en Francesc Macià ja que era una
persona molt carismàtica que tothom apreciava. El primer cop que el va veure va ser en el balcó
de l'Ajuntament provisional de Figueres que es trobava a la Pujada del Castell. El va tornar a veure quan
va venir a fer un discurs al Teatre Jardí de la ciutat i, l' última vegada que va veure al
president Macià, va ser de pura casualitat: l'any 1933 havia anat a dinar amb la família a un
restaurant de Sant Feliu de Guíxols i, en aquell mateix restaurant s'hi va presentar el President
Macià.
Durant aquests anys la Rambla va ser el punt de reunió de molts joves per parlar de temes d'actualitat,
com ara política. Les seves postures s'anaven radicalitzant i l'Antoni Casademont, un dels que no
faltaven mai a aquestes tertúlies de carrer, cada cop se sentia més comunista. A Figueres, en
aquella època, només hi havia dos comunistes coneguts i aquests eren la rialla de tothom. Ell,
amb molta il·lusió, va voler entrar al Partit Comunista, però no el van admetre per ser estudiant
ja que això podia significar ser de bona família i, per tant, de dretes. Cal dir que el Partit
Comunista d'aquella època només admetia treballadors i el fet de ser estudiant era sinònim,
per a ells, de persona no íntegra ideològicament.
L'any 1934, l'Antoni Casademont començà a fer d'aprenent de professor i donà la casualitat
que el professor del qual seguia exemple es va posar malalt i ell el va haver de substituir. Amb aquesta
petita experiència docent, al acabar el Batxillerat, es va presentar a les proves per matricular-se
a la carrera de magisteri. Les places eren limitades, dotze, i el primer cop que les va fer va ser per veure
com funcionaven i les va suspendre. Amb aquesta experiència es va tornar a presentar l'any següent,
el 1935. Va estudiar de valent i els resultats es van fer esperar molt. Eren les 11 de la nit i el tribunal
no es posava d'acord i, finalment, quan es van decidir a donar els resultats, va veure que ell havia quedat
en el catorzè lloc, o sigui , que no va entrar. L'endemà va anar a trobar en Joan Xiberta,
president del tribunal, a dir-li que ell havia fet un molt bon examen i que no podia tornar a casa amb un
suspens. El president el va respondre que millor anés a parlar amb el secretari del tribunal, el
capellà Dr. Enric. Aquest li va dir que ell li havia posat una bona nota, però que els números
podien fer miracles. Sembla ser que algun pare d'algú que s'examinava havia "comprat" la plaça per
al seu fill. Així que tot va quedar en res i li van dir que es presentés a la pròxima
convocatòria, al setembre del 1936.
Durant tot l'any va poder treballar, ja que en Xiberta li va proposar que donés classes als seus
fills i a altres nens veïns. Com que aquesta família s'estava a Girona, es va haver de traslladar a
casa d'una cosina que vivia allà. En total cobrava 600 pessetes cada mes. Mentre esperava amb
impaciència l'arribada del setembre, tota la seva il·lusió es va ensorrar quan el 18 de juliol
va esclatar la Guerra Civil. Segons l'Antoni Casademont és tracta de la primera vegada que la vida li
fa un tomb sobtat i va haver de començar de zero. El que no sabia encara és que, al llarg de la seva
vida, li passaria això mateix diverses vegades.
Mentrestant a Barcelona havien succeït els fets del 6 d'octubre de 1934. Barcelona era la gran ciutat de
Catalunya i la República li havia donat un aire cosmopolita d'idees avançades. Aquí es vivia
un altre ambient i enmig del batibull de la ciutat trobem en Bernat Olivé, que va néixer el
1916. Ell, juntament amb altres companys, van fundar el Casal nacionalista obrer Espartacus, amb ressonàncies
de lluita obrera, de deslliurament i d'homenatge a aquells que van voler fer una Alemanya nova i igualitària
el 1919.
Aquells dies de l'octubre de 1934, van sortir al carrer a actuar, però arribada la matinada, la
policia va detenir a molta gent sospitosa políticament. Ell, amb sort, va poder escapolir-se de tot
aquell enrenou i arribar a casa. Després d'aquests fets va estar treballant políticament en
la clandestinitat i, en allò pròpiament laboral, en un magatzem de recanvis per a automòbil
que es trobava en el carrer Aragó de Barcelona. Des de ben jovenet, en Bernat va tenir una gran
afecció, que encara avui manté, per tot allò relacionat amb els motors i la conducció
de qualsevol aparell que es pugui desplaçar per una carretera. Aquesta afecció el durà a conduir
tota classe de vehicles militars i civils en tota mena de circumstàncies.
Un dia, casualment, en Bernat Olivé va haver de sortir a fer un encàrrec i, al tornar, ja no
quedava cap persona al magatzem. Només un company li va poder comunicar que la policia s'havia
endut als amos del negoci cap a la presó Model de Barcelona com a sospitosos d'alguna mena de delicte
polític.
Els dies que es podia anar a visitar als presos, ell sempre s'hi acostava cap a les cinc de la matinada per
fer cua, ja que hi anava moltíssima gent. Amb molt poca fortuna, un dels dies que hi va anar, al
voler posar ordre entre tota aquella gent que volia entrar la primera, un guàrdia d'assalt li va
donar una bufetada que, de tan forta que va ser, va anar pel terra. Degut a aquest fet i a la gran gentada
que es concentrava davant de la presó per poder visitar els seus familiars i amics, en Bernat Olivé
va decidir aguantar-se les ganes d'anar a veure a l'amo del taller durant els sis mesos aproximadament que
van estar a la presó.
A tothom va arribar la notícia: el 17 de juliol del 1936 va començar un aixecament militar a Melilla.
Era una circumstància que es podia esperar, però ningú creia que es duria a terme mai.
Al dia següent s'havia estès per la resta d'Espanya. Molta gent es va concentrar al Casal Espartacus
i allà van estar esperant esdeveniments i ordres per sortir al carrer i poder contrarestar l'aixecament
militar. Gràcies a la gran mobilització popular liderada per partits polítics i sindicats
que hi va haver, a Barcelona no va triomfar l'aixecament militar i, com a mínim, el govern republicà
va tenir el suport de les dues principals ciutats del país: Madrid i Barcelona.
|
