La sotragada de la guerra
El dia 18 de juliol, a Figueres, feia un dia assolellat i va ser aprofitat per la família i amics de
l'Antoni Casademont per anar a la platja. Tots anaven a la caixa d'una camioneta d'aquells temps propietat
d'un amic de la família, que feia la línia regular de transport entre La Jonquera - Els Límits
- Figueres i feia servir com administració i punt de referència del seu negoci de recader la
botiga de paraigües de la família de l'Antoni. Entre Castelló d'Empúries i Roses, uns
milicians, possiblement procedents de Barcelona i ajudats per ciutadans locals, els van aturar. D'immediat,
tots van haver de guardar un gran silenci, ja que pensaven que es tractava de la Guàrdia Civil i que
registrarien la camioneta i que anirien tots a parar al "cuartelillo". No va ser així. Per fortuna
no va ser la Guàrdia civil i tot va quedar en un bon espant i cap a casa. Cal imaginar l'ensurt d'uns
pacífics ciutadans disposats a gaudir d'un dia de platja. Tot i això, tota la zona costanera estava
ocupada per voluntaris de diferents edats, amb escopetes, generalment de cacera, per la por que es produís
un intent d'atac pel mar.
A Barcelona, uns dies després del començament de la guerra, es van organitzar les patrulles de control
i alguns grups per intentar frenar l'avenç de les tropes franquistes amb els requetès navarresos que venien
per l'Aragó. En Bernat Olivé junt amb un company, en Met Miravitlles que va ser anomenat comissari de
propaganda, van anar a la Plaça Catalunya i allà es van encarregar d'organitzar el servei de correus i
tramesa de premsa als diferents fronts. Era molt comú que tothom fes allò que cregués més
convenient per la bona marxa de la Guerra. Hi havia un sentiment general de participació per tal d'aturar
allò que ja no era un intent de cop d'Estat sinó una guerra en el sentit més ampli de la paraula.
Passats uns quants mesos, en Bernat Olivé va comunicar a en Met Miravitlles que volia anar al front,
ja que en un moment o altre el cridarien per anar per la seva lleva i preferia allistar-se ara com a voluntari, i
almenys podria intentar trobar-se amb el seu germà que estava al front a la Columna Karl Marx. La resposta
va ser negativa, dient-li que ell feia més falta a la reraguarda, on ja ocupava un lloc de responsabilitat.
Però no s'ho va pensar dues vegades, va prendre la seva pròpia decisió i va marxar al front.
L'Antoni Casademont no havia pogut aconseguir el títol de magisteri, ja que havia començat la Guerra
i no s'havia pogut examinar. Tot i això va exercir de mestre. Aquell mateix any de 1936 va anar a treballar
a El Far d'Empordà on hi va estar fins el març del 1937 i on, per fi, rep el títol de mestre. Cal
dir que la majoria dels mestres en actiu s'havien incorporat al front de batalla com a voluntaris i que moltes
escoles s'havien quedat sense mestres. Per això, persones com l'Antoni van poder accedir a aquesta
feina i la van fer amb la millor voluntat tot transmetent als alumnes i a les seves famílies els valors
que defensava la República davant l'embranzida del feixisme. El dia 6 d'aquest mateix mes de març el van
traslladar i va començar a ensenyar
als nens de Roses. Aquests sempre arribaven tard a les classes ja que es quedaven a jugar amb les barques de la
platja i per tal que això no succeís, l'Antoni Casademont va posar en marxa una innovació
pedagògica: va pensar que si a la primera hora de classe els explicava un conte potser arribarien tots puntuals
i així va ser. Tot funcionava molt bé fins que les classes es van haver de suspendre, ja que va arribar
el "Canarias", un vaixell de guerra que s'havia passat als franquistes, i va iniciar un bombardeig contra la
costa produint moltes destrosses i nombrosíssimes escenes de pànic, que, en definitiva, era del que es
tractava.
L'Albert Gurt mai no va pertànyer a cap grup polític ni va estar integrat en cap partit
polític. L'Albert seria l'exemple d'aquella persona apolítica a la qual, malgrat tenir les seves
idees, aquestes sacsejades no li deien gaire res. L'Albert Gurt només va tenir afinitats esportives i
va destacar força durant els anys de la República especialitzant-se en la marxa atlètica on va
arribar a tenir un cert renom.
Per tot això, quan va començar la Guerra Civil no hi va entrar com a voluntari, però arribat
l'any 1937, el van cridar per anar com a tots el de la seva lleva coincidint amb el moment que el govern de la
República va crear l'exèrcit popular, al qual era obligatori d'anar-hi.
Passats uns dies, la seva família va assabentar-se que, per sorteig, li havia tocat formar part
d'una Brigada Internacional. Ell es va espantar molt, ja que aquestes eren les tropes de xoc de la República
i sempre havien d'anar allà on hi hagués el focus principal dels combats. Aquestes Brigades,
majoritàriament, estaven formades per voluntaris vinguts des de l'estranger. Moltes d'aquestes persones
arribaven en tren des dels seus països d'origen i venien a parar a Figueres on eren rebuts per la República
i anaven a concentrar-se al Castell de Sant Ferran. Estaven molt ben organitzades i les formaven, sobretot,
antifeixistes francesos i italians. Encara que se suposava que aquestes Brigades Internacionals només
havien d'estar formades per voluntaris estrangers, els espanyols també van tenir un paper important. En
primer terme com a nexe d'unió idiomàtic entre la Brigada formada per estrangers i els comandaments
i la població civil, però, en segon terme i de manera principal, per la qüestió del
malentès polític quan es va arribar al punt en que el govern de la República no va permetre
l'entrada al país de més gent de fora per tal que el conflicte no s'estengués a la resta
d'Europa. La història va demostrar que aquest intent de frenar la internacionalització de la Guerra
Civil va ser del tot erroni i que el conflicte no es resoldria de cap altra manera que mitjançant una
Guerra Mundial.
Així que el que feien els espanyols era substituir les baixes que es produïen en les Brigades
Internacionals. Un cop l'Albert va acomiadar-se de la família, el van enviar a Albacete, al poble de
Madrigueres. Aquí va ser on es va organitzar la seva Brigada, anomenada "Garibaldi" per la gran quantitat
d'italians que la formaven. Aquí s'hi va estar un parell de mesos durant els quals va fer la instrucció
d'armes.
Per la seva part, un cop integrat en Bernat Olivé al front, el primer atac que va protagonitzar
va ser a Tardienta, a la província d'Osca, important nus ferroviari en la línia Madrid-Barcelona
i punt de trobada de les carreteres que connecten Saragossa amb la ciutat d'Osca. Allà van batre l'ermita
de Santa Quiteria. El seu germà era el tinent del cos de tren del batalló roig de xoc, anomenat
La Bruixa i per això en Bernat Olivé va continuar integrat al cos de tren al costat del seu
germà. Durant el mes de juny del 1937, van actuar conjuntament amb les Brigades Internacionals al poble
de Chimillas, situat a 5 km al nord d'Osca. També cap a mitjans d'aquest mateix any, l'Albert Gurt es
trobava a Binéfar, també localitat de la província d'Osca situada a uns 80 Km a l'est, a
prop del límit amb la província de Lleida. Així que tenim a les dues Brigades Internacionals
relativament una a prop de l'altre. És molt possible que l'Albert Gurt i en Bernat Oliver, "in illo
tempore", haguessin estat força a prop, sense tenir-ne consciència.
Aquí, a Binéfar, la Brigada de l'Albert Gurt hi va ser destinada per cobrir les baixes d'una
batalla que feia poc que s'havia produït. Després d'això, en aquest mateix poble, va ser destinat
a una Companyia de metralladores. El capità d'aquesta era italià i es deia Martini. En Martini va
veure que en les referències constava l'Albert Gurt com una persona amb estudis, ja que durant aquesta
època hi havia molt poca gent que hagués cursat el Batxillerat com havia fet ell. Val a dir que,
malgrat els esforços fets al llarg de la República, el nivell cultural general era molt baix. Per aquest
motiu el van fer cridar i l'anomenaren secretari de la companyia. En aquest càrrec s'havia d'encarregar
de les altes, baixes, comunicats, menjar, roba, municions, etc. Tot això a primer cop d'ull semblava
tenir forces avantatges, ja que s'estalviava haver de disparar i haver d'anar als llocs de més perill.
Però, com acostuma a passar en els exèrcits, no va ser el que semblava sinó que va ser
un gran inconvenient perquè allà on anava el capità hi havia d'anar ell i, és clar,
el capità anava als llocs on hi havia més perill i, a més, era l'últim en retirar-se.
A l'altre cantó de la via del tren hi tenien vuit metralladores i l'Albert hi havia d'anar de
tant en tant per veure si els hi faltava alguna cosa. Era molt perillós, ja que quan els nacionals
veien algú creuant la via, immediatament disparaven; així que l'Albert havia d'anar molt
ràpid i amb molt de compte. Allà, a la trinxera, hi havia vuit homes tots ajupits per no
córrer cap perill. L'Albert trobava a faltar un company, en Martínez. Va preguntar per ell
i van dir-li que estava dormint al peu de la metralladora, va quedar-se més tranquil encara que no
el veia ja que es trobava en una posició més baixa. En Martínez va despertar-se, va
posar-se dret i, en el moment que va girar el cap dirigint-se cap els seus companys, va rebre un tret al
cap i va caure als peus de l'Albert. Aquesta va ser una de les morts que va impressionar-lo més.
Començat l'any 1938, la seva companyia va ser traslladada entre els pobles de Zalamea i Campanario,
a la província de Badajoz. Aquí va viure la seva primera batalla. Semblava que no havia de
començar mai, passaven les setmanes i res de res. Quan per fi va començar, tot va anar malament. Van prendre
una posició i al cap d'unes hores la van perdre, va ser horrible, va haver-hi forces morts. Per a ell,
a més de ser la seva primera batalla perduda, va ser també la primera vegada que veia tants morts.
Ningú s'esperava això: "Sempre és pitjor del que t'imagines" -recorda l'Albert-.
L'Antoni Casademont, després d'haver-se dedicat durant un temps a l'ensenyament, també
va integrar-se a las J.S.U. (Joventuts Socialistes Unificades). No va ser voluntari al començar la guerra,
però el març del 1937 va ser incorporat quan el van cridar per la seva lleva. A partir d'aquí
va començar a pelegrinar per terres aragoneses. Recorda que va estar en una caserna plena de misèries,
dormien en llits molt estrets i havien de posar a cadascuna de les potes uns pots plens d'aigua per tal que
les xinxes no s'enfilessin als llits, però, amb el temps, va descobrir que aquests insectes, molt
habilidosament, podien arribar al sostre i, des d'allà, deixar-se caure als llits.
Durant aquest temps la seva feina era fer guàrdia als hospitals que li tocaven, ja que també
hi havia ferits presoners de l'altre bàndol i calia evitar la seva possible fugida. Els hospitals eren
molt improvisats, tant podien ser hotels com tendes de campanya, el que importava era tenir espai suficient
pel gran nombre de ferits que hi havia. No disposaven d'aspirines, tal com entenem ara aquesta paraula,
sinó que donaven als malalts, en forma líquida, una mescla d'àcid acetil-salicílic
que venia a ser el mateix i es feia servir per gairebé tot. Un problema força greu era la manca de morfina
per apaivagar el dolor als ferits més greus. Molts ja n'eren adictes i el problema encara s'accentuava
més. Per intentar evitar-ho, n'injectaven menys i així, a la vegada, també se n'estalviava.
Quan molts ferits demanavan la morfina desesperadament i no se'ls hi podia donar, van decidir injectar aigua
destilada i d'aquesta manera, sorprenentment, es calmaven.
L'any 1938 va estar destinat a Terol. Aquí van estar força bé, semblava un lloc d'estiueig.
El menjar els hi subministraven en fred, però sempre hi havia alguna família que tenia el detall de
cuinar-los el menjar i, a part d'això, sempre feien intercanvis d'aliments, ja que el cos de l'exèrcit
tenia bastantes provisions de cafè, sucre, etc. I, en canvi, els civils no gaudien d'aquests productes.
Aquí també va treballar en l'hospital de campanya.
En Bernat Olivé va perdre el seu germà. La primera notícia que havia rebut era que
l'havien ferit. Va buscar-lo per tot el servei sanitari que hi havia a Chimillas però no va servir de res.
Després va mirar a tots els altres hospitals, fins i tot va revisar fotografies de gent que havia mort. Tot
va ser inútil i se'l va donar per desaparegut.
Tot i aquest trasbals, ell va seguir en el cos de tren i ja sempre va continuar a la 122 brigada mixta, 27
divisió. El van fer caporal i durant una temporada va ser xofer del comandant Usatorre, amb el qual va
recórrer gairebé tots els fronts. Això va fer que estigués durant tres dies i tres nits
sense poder aclucar els ulls fins arribar a Mequinensa, poble situat a la Franja de Ponent, pel qual hi passa el riu
Ebre i on desemboca el Segre. En aquest poble el van poder rellevar i va estar dormint durant 24 hores seguides.
Quan eren acampats prop del canal d'Artesa de Segre, casualment en Bernat va separar-se del grup per
prendre un bany. Justament, en aquell moment, va aparèixer l'aviació nacional i va bombardejar
tota la zona. Ell no es va moure ni un pèl i no va patir ni una rascada ja que va ser mig enterrat per
un munt de pols. Els companys, quan el van veure, van quedar-se molt tranquils perquè pensaven que
l'havien tocat.
Havien d'anar amb molt de compte, sobretot en els desplaçaments, ja que les tropes marroquines posaven
filferros en els camins d'arbre a arbre. Per això, si anaves amb moto, hi havia el perill de ser decapitat.
L'Albert Gurt i la seva companyia, després d'haver perdut la batalla a terres extremenyes,
van ser traslladats a corre-cuita a Caspe situat al sud-est de Saragossa a la vora de l'Ebre. Aquí
les tropes d'en Franco havien trencat el front d'Aragó i, per això, les Brigades Internacionals
s'havien traslladat per tapar els forats. S'hi van estar 15 dies durant els quals van sofrir molts atacs,
d'entre ells molts bombardejos. Però també van haver-hi bons moments. Un dia en que es trobaven
l'Albert i uns companys xerrant, van veure com se'ls hi aproximava un home amb cara de pocs amics. Ho tenia
tot: era alt, gros, pel-roig, amb barba i pecós. Però les aparences enganyen. Era un italià
de la companyia de caràcter infantil, i no volia fer-los res de dolent. Només els hi portava una
bona quantitat de patates que havia agafat d'un camp abandonat. També van aconseguir oli, ja que moltes
cases estaven deshabitades. Feia temps que no menjaven tan bé.
Els nacionals van tornar a trencar el front. Tota la guerra en general va ser una lluita bastant
desigual, ja que els nacionals comptaven amb el suport dels exèrcits italià i alemany, els
quals disposaven de grans reserves d'armes lleugeres i d'artilleria, així com altres ajuts que van
ser decisius com ara els avions alemanys.
Era 1 d'abril de 1938, l'Albert ho recorda ja que aquest dia va escriure una carta a la família
on explicava, com sempre, que estava bé, encara que no fos del tot cert perquè es patia molt,
però vista la situació en què estaven, el no haver rebut cap tret era estar bé.
A l'hora de redactar aquestes cartes, tenien l'ordre de no fer-hi constar detalls i molt menys dir el lloc
on es trobaven, així ningú, sobretot l'enemic, no podria saber el lloc d'on s'havia remès
la carta. Aquesta vegada van avançar fins a les afores de Gandesa. No hi van poder entrar ja que les tropes franquistes
s'havien adelantat a ells i ja es trobaven dins la ciutat. Tot hi això hi havia una gran necessitat
d'entrar-hi, per la manca de recursos que tenien en aquell moment. Durant el dia hi va haver un gran nombre
de bombardejos així que van esperar que arribés la nit per poder entrar d'una manera més
discreta. L'Albert portava moltíssimes hores sense dormir i mentre travessaven la ciutat va sentir
una veu que deia: -Alto! D'immediat tots van aturar-se i l'Albert, desesperat per aclucar els ulls, va
recolzar-se dret en un portal. Aquest moment de glòria va durar fins que es va sentir el crit de:
-Marxa! Caminava però seguia adormit i, com que no avançava, un estranger de la seva companyia va
haver de venir a buscar-lo. Devien ser les dos de la matinada i van començar a sentir-se trets. La companyia
de l'Albert va iniciar una retirada cap al sud, però mentre marxaven van veure que els venien de
cara un munt de camions nacionals. Per sort aquest pensaven que Gandesa ja estava a les seves mans i van
passar de llarg.
Passat aquest moment de pànic, van seguir baixant fins arribar a Tortosa. Ells van ser els
últims en travessar el pont ja que va ser bombardejat poc després pels mateixos republicans
per evitar que les tropes franquistes poguessin creuar el riu. Fent camí, van arribar a Ginestar, a
la comarca de la Ribera d'Ebre. Dels tres mesos que hi va estar recorda el dia 3 de setembre. Aquell dia,
en Franco havia anat a dirigir les operacions de la batalla, cosa poc freqüent. Va haver-hi uns bombardejos
espantosos, una cosa mai vista, van intentar aguantar però a mesura que transcorria la batalla van
haver de començar a recular. Només et podies moure de nit. L'Albert, com a secretari, va passar moltes
hores havent d'omplir dades de desapareguts i de moltíssimes baixes, Va arribar un moment en que,
d'unes 100 persones que formaven la companyia, en van quedar 13.
L'Albert i els seus dotze companys passaven el dia amagats en un forat a prop del cim d'un turó
on tenien les metralladores preparades. Quatre de les persones que hi havia dins el forat van rebre l'ordre
de sortir a disparar i, just en el moment que pujaven al cim, van topar-se amb uns nacionals que venien a
trobar-los. Els que restaven dins el forat no sabien el que succeïa fora, sols van estranyar no sentir els
trets de les metralladores. Al cap d'una estona es van sentir unes veus que deien: -¡Si hay alguien aquí
dentro que salga! No van saber què fer, a més el capità no es trobava gaire bé
i no va reaccionar de la manera que ho havia de fer. De nou es va sentir un altre veu: -¡Vamos
a tirar una bomba de mano! D'inmediat tots van decidir sortir excepte l'Albert, ell va pensar que si
tiraven la bomba no prendria cap mal i a més sabia que els seus companys no el delatarien. Van tornar
a repetir-se els mateixos crits -¡Si hay alguien que salga, vamos a tirar una bomba! L'Albert estava
espantat, sentia gent que parlava en veu baixa, potser els nacionals sabien que dins el forat hi havia una
persona i per això insistien tant, així que finalment va decidir sortir. Tot això
succeïa a uns 10 o 12 metres per sota del cim. El van agafar i quan van ser a dalt de tot va veure un bon
nombre de presoners, uns 25, col.locats un al costat de l'altre entre els quals hi havia els seus companys.
A l'Albert el van situar en la mateixa posició. Hi havia un parell de persones que vigilaven amb les
armes i això feia que els presoners es posessin encara més nerviosos del que estaven. Davant
de la metralladora de la companyia de l'Albert Gurt hi havia un mort, un oficial dels nacionals. Això
va fer que un altre oficial s'acostés apuntant un per un a tots els presoners i potser per haver estat
l'últim en sortir del forat va agafar d'una manera brusca a l'Albert pel coll, el va fer topar contra
un arbre i el va amenaçar amb la pistola al cap. Després d'un bon grapat d'insults, l'Albert pensava
que el matarien i va dir-li a l'oficial que ell no havia matat al seu company ja que no tenia permís
per disparar, però l'oficial estava fora de si, la mà li tremolava i, quan estava a punt de
disparar, un sargent li va retirar la mà i agafar la pistola. L'oficial encara estava ple de ràbia,
va dirigir-se al costat del mort i li va dir a l'Albert: -¡Pon tu manta aquí encima y lleva al muerto
hasta el pueblo! Va haver d'obeir aquelles ordres i, al mateix temps que es quedava sense manta, un soldat
li va robar la caçadora de pell. A sota només portava una samarreta esparrecada i feia fred, era 22 de
setembre. Si els aconteixements haguessin succeït poc després, hauria estat una persona lliure ja que
li faltaven pocs dies per a rellevar-lo, però ara l'Albert s'acabava de convertir en un presoner de
guerra.
A ell i tots els seus companys van obligar-los a traslladar a tots els ferits, també
republicans, a coll. Era de nit i s'havia d'anar molt en compte per no caure. Un dels ferits estava molt
greu, plorava i li sortia sang de les ferides. Va suplicar que el deixessin i així van fer-ho.
Després d'una nit llarga i freda va arribar un nou dia. Aquest dia no seria millor que
l'anterior, a mig matí els nacionls van fer-los pujar en uns camions que no sabien a on els
conduirien.
Passats alguns dies en Bernat i tota la seva companyia van marxar cap als voltants de Lleida. S'havia
produït la Batalla de l'Ebre i, a partir d'aquí, Catalunya havia quedat oberta a l'avenç de
l'exèrcit nacional. Van instal.lar el campament i van poder rehabilitar el front.
D'aquí es van traslladar a un altre front, a la batalla del Segre. Durant uns dies van
aguantar les posicions fins que es van trencar i així successivament, fins que van haver de començar
a recular i, finalment, haver d'abandonar. Era el 13 de febrer del 1939 i tot estava perdut. Van abandonar
tot el material i, seguidament, van fugir pel nord.
El març del 1939 l'Antoni Casademont rep l'ordre de traslladar-se a Ciudad Real per adquirir un
motor per la impremta de la seva companyia i d'aquí va ser agregat a la 132 Brigada Mixta. Aquesta
va sortir de Barcelona per a dirigir-se cap a Andalusia. La Brigada editava un butlletí anomenat
"La Trinxera" i l'Antoni era l'encarregat de dirigir-la. Però els bons moments van durar poc, van
ser sorpresos per les forces marroquines i d'immediat fets presoners. Els van portar al camp de
concentració de la Granjuela, a la zona de Los Pedroches a Córdoba. Aquí van viure-hi
els horrors mai vistos, havien de beure i rentar-se en la mateixa bassa formada per la pluja. Cada dia
menjaven les mateixes misèries i molt de tant en tant servien menjar calent, com cigrons o greixos.
Quan tenien aquest detall, era horrible, la gent s'atipava tant que es posaven malalts, per la manca de
costum del seu organisme d'haver de digerir grans quantitats d'aliment.
Sempre eren traslladats per aquesta zona. Un dia van haver d'anar cap a Villanueva del Terrible,
plovia moltíssim i anaven caminant. Aquest cop es van assentar en mig d'un poble enderrocat, rodejat
de filferros. El menjar i les condicions seguien igual de desastroses. Continuaven carregats de polls i
sarna i normalment menjaven llaunes de sardines per a dos, "xusco" per a dos i tot semblava el
doble de bo. També venien expoliadors que canviaven tot el que els interessava per tabac. Un dia
que a l'Antoni li tocava sortir, el volien obligar a pelar patates. S'hi va negar rotundament i aquest
va ser el motiu perquè l'enviessin un quants dies al calabós.
Finalment els camions on anaven l'Albert Gurt i els seus companys van aturar-se. La primera
parada va ser en una caserna de Saragossa i d'aquí, al pati d'un convent. Aquell dia va haver-hi
un aiguat i van haver d'estar tota la tarda i tota la nit amb l'aigua fins a la cintura, a més
es van desbordar les aigües de les clavegueres. Va ser molt desagradable. Al cap d'uns dies van
traslladar-los a Orduña, a la província de Vizcaya, al límit amb Burgos. Van instal.lar-se
en un seminari abandonat de capellans. Eren mesos de fred, quan es feia de nit s'arribaven a tapar tres
persones amb una manta. Era un camp amb molta disciplina, a la mínima rebien garrotades, però
al menys menjaven calent. Passat un mes, van ser traslladats a Miranda d'Ebro, a la província de
Burgos, on van passar molta gana. Sort que a la cuina del camp treballava un noi de Figueres i, aquest,
quan va assabentar-se de que l'Albert també era de Figueres, va preguntar-li si passava gana,
com la resposta era que sí, aquest noi va encarregar-se de passar-li d'amagat i quan es podia,
patates cuites. El tracte de presoner de guerra era molt dur, perquè a tots els tractaven com a
enemics polítics sense ser-ho. A tots, de manera despectiva, els deien "Rojos". Tot i
això, la immensa majoria eren gent com l'Albert Gurt, una persona que havia estat mobilitzada
per obligació sense haver tingut cap interès per la política.
Per fi l'Albert va deslliurar-se dels camps de concentració, però no va ser
un gran canvi perquè d'aquí els van destinar a un Batalló de Treballadors.
La immediata reconstrucció de l'Espanya destrossada per la Guerra Civil va ser encarregada
a aquests Batallons de Treballadors formats pels presoners republicans. Van estar per molts pobles
picant pedres per fer camins de carros. El pitjor de tot era el fred, que en aquells mesos era
insuportable. A més el lloc de treball sempre solia estar molt allunyat del campament. A
l'Albert li van sortir penellons a les mans i als peus. Tot i això havia de
continuar treballant, fins que un dia li van agafar uns tremolors i va haver de marxar al campament.
Aquella nit va quedar-se sense sopar.
La guerra estava arribant a la seva fi en la mateixa Catalunya. El febrer del 1939 ja havien
caigut les principals ciutats catalanes en aquest ordre: Lleida, Tarragona, Barcelona i Girona. Madrid
semblava que resistia, però la gran pressió va provocar la seva rendició. L'1
d'abril de1939, Franco va donar per acabada la guerra. Era la fi de la Guerra Civil, la victòria
del General Franco i la victòria del feixisme.
Durant l'hivern del 1939 centenars de milers de republicans espanyols van passar les fronteres
per refugiar-se a França. Aquest èxode de refugiats format per soldats i civils que fugien ha
quedat reflectit en un munt de testimonis gràfics. Eren gents que fugien de la que seria una
nova Espanya feixista o, millor dit, franquista, que duraria fins la mateixa mort del General l'any
1975. Tots esperaven trobar alguna cosa millor però l'acolliment fou lamentable. Què
se n'havia de fer de tanta gent desproveïda? Arribats a aquest punt, quan els mateixos francesos
estan intentant recuperar el seu passat i reconèixer que aquell acolliment va ser un fracàs
humanitari, els propis protagonistes de l'èxode, malgrat el seu enorme patiment, tenen
tendència a justificar França ja que consideren que l'allau humà era tan gran que no hi
havia manera de fer un acolliment en millors condicions. D'aquesta manera justifiquen l'existència
dels "camps de sorra" i obliden que van ser tractats pitjor que si fossin delinqüents. Molts van anar
a parar a camps de treball obligatori, on a més dels espanyols, també hi havia centenars
de comunistes francesos i alemanys, resistents, gitanos, jueus...
En Bernat Olivé va ser un d'aquests refugiats. Ell i tots els seus companys van arribar
a França passant per Beget i sortint per Serrallonga. Les primeres paraules que va sentir van ser:
-Allez, allez, vite! Eren soldats i gendarmes. Aquests els van dur fins a Arles, al camp de
futbol, lloc on hi tenien concentrats els refugiats. Estava ple, així que els van dur cap a
les afores del poble, on també hi havia més refugiats. Cada dia els menjars eren freds:
pa, xocolata, alguna sardina de llauna i poca cosa més. Gairebé no tenien roba i les nits
eren molt fredes. En Bernat no tenia cap manta per tapar-se a les nits però, com tots eren amics,
qui en tenia una, sempre la compartia.
Uns dies després, pels altaveus demanaven un xofer que parlés francès. Un
dels companys d'en Bernat parlava molt bé el francès, tot i això no volia marxar
així com així abandonant els seus companys. Després que els amics el convencessin,
s'hi va presentar. Al cap d'una estona va tornar molt esverat dient que necessitaven a més gent.
No s'ho van pensar dues vegades, devien ser unes vint persones però no va importar, a més
tots pertanyien al Cos de Tren. Els van fer pujar a tots en un camió i van portar-los a Le Boulou.
Quan van arribar hi havia una gran concentració de cotxes i camions. Van dir-los que cada un
agafés un vehicle i així van dirigir-se, sempre escoltats per l'exèrcit
francés, cap al Camp de Març de Perpinyà.
A Perpinyà van instal.lar-se en tendes de campanya. Després de molts dies menjant
fred i passant gana van poder omplir el ventre amb menjar calent. Semblava que les coses milloraven.
Pertanyien a les companyies de treballadors estrangers (Formation de travailleurs étrangers
groupe départamentale 427, núm. 3947). Es van formar seccions de xofers i
mecànics i en Bernat va tocar-li fer de xofer del tinent Saurel. Com el campament de
transports es trobava a Bahó, van deixar el Camp de Març de Perpinyà per instal.lar-se
al camp de Bahó. En Bernat va establir una bona relació amb el dit tinent, ja que passaven
moltes hores del dia junts fent recorreguts de Perpinyà a Rivesaltes. Gràcies a aquesta
amistat, va de poder escriure a la seva família donant notícies seves i tranquilitzant-los.
|
