Vides truncades
Tres vides sacsejades per una guerra
Treball de recerca
Thais Becerra

La sotragada de la guerra

El dia 18 de juliol, a Figueres, feia un dia assolellat i va ser aprofitat per la família i amics de l'Antoni Casademont per anar a la platja. Tots anaven a la caixa d'una camioneta d'aquells temps propietat d'un amic de la família, que feia la línia regular de transport entre La Jonquera - Els Límits - Figueres i feia servir com administració i punt de referència del seu negoci de recader la botiga de paraigŘes de la família de l'Antoni. Entre Castelló d'Empúries i Roses, uns milicians, possiblement procedents de Barcelona i ajudats per ciutadans locals, els van aturar. D'immediat, tots van haver de guardar un gran silenci, ja que pensaven que es tractava de la Guàrdia Civil i que registrarien la camioneta i que anirien tots a parar al "cuartelillo". No va ser així. Per fortuna no va ser la Guàrdia civil i tot va quedar en un bon espant i cap a casa. Cal imaginar l'ensurt d'uns pacífics ciutadans disposats a gaudir d'un dia de platja. Tot i això, tota la zona costanera estava ocupada per voluntaris de diferents edats, amb escopetes, generalment de cacera, per la por que es produís un intent d'atac pel mar.

A Barcelona, uns dies després del comenšament de la guerra, es van organitzar les patrulles de control i alguns grups per intentar frenar l'avenš de les tropes franquistes amb els requetès navarresos que venien per l'Aragó. En Bernat Olivé junt amb un company, en Met Miravitlles que va ser anomenat comissari de propaganda, van anar a la Plaša Catalunya i allà es van encarregar d'organitzar el servei de correus i tramesa de premsa als diferents fronts. Era molt comú que tothom fes allò que cregués més convenient per la bona marxa de la Guerra. Hi havia un sentiment general de participació per tal d'aturar allò que ja no era un intent de cop d'Estat sinó una guerra en el sentit més ampli de la paraula.

Passats uns quants mesos, en Bernat Olivé va comunicar a en Met Miravitlles que volia anar al front, ja que en un moment o altre el cridarien per anar per la seva lleva i preferia allistar-se ara com a voluntari, i almenys podria intentar trobar-se amb el seu germà que estava al front a la Columna Karl Marx. La resposta va ser negativa, dient-li que ell feia més falta a la reraguarda, on ja ocupava un lloc de responsabilitat. Però no s'ho va pensar dues vegades, va prendre la seva pròpia decisió i va marxar al front.

L'Antoni Casademont no havia pogut aconseguir el títol de magisteri, ja que havia comenšat la Guerra i no s'havia pogut examinar. Tot i això va exercir de mestre. Aquell mateix any de 1936 va anar a treballar a El Far d'Empordà on hi va estar fins el marš del 1937 i on, per fi, rep el títol de mestre. Cal dir que la majoria dels mestres en actiu s'havien incorporat al front de batalla com a voluntaris i que moltes escoles s'havien quedat sense mestres. Per això, persones com l'Antoni van poder accedir a aquesta feina i la van fer amb la millor voluntat tot transmetent als alumnes i a les seves famílies els valors que defensava la República davant l'embranzida del feixisme. El dia 6 d'aquest mateix mes de marš el van traslladar i va comenšar a ensenyar als nens de Roses. Aquests sempre arribaven tard a les classes ja que es quedaven a jugar amb les barques de la platja i per tal que això no succeís, l'Antoni Casademont va posar en marxa una innovació pedagògica: va pensar que si a la primera hora de classe els explicava un conte potser arribarien tots puntuals i així va ser. Tot funcionava molt bé fins que les classes es van haver de suspendre, ja que va arribar el "Canarias", un vaixell de guerra que s'havia passat als franquistes, i va iniciar un bombardeig contra la costa produint moltes destrosses i nombrosíssimes escenes de pànic, que, en definitiva, era del que es tractava.

L'Albert Gurt mai no va pertànyer a cap grup polític ni va estar integrat en cap partit polític. L'Albert seria l'exemple d'aquella persona apolítica a la qual, malgrat tenir les seves idees, aquestes sacsejades no li deien gaire res. L'Albert Gurt només va tenir afinitats esportives i va destacar forša durant els anys de la República especialitzant-se en la marxa atlètica on va arribar a tenir un cert renom.

Per tot això, quan va comenšar la Guerra Civil no hi va entrar com a voluntari, però arribat l'any 1937, el van cridar per anar com a tots el de la seva lleva coincidint amb el moment que el govern de la República va crear l'exèrcit popular, al qual era obligatori d'anar-hi.

Passats uns dies, la seva família va assabentar-se que, per sorteig, li havia tocat formar part d'una Brigada Internacional. Ell es va espantar molt, ja que aquestes eren les tropes de xoc de la República i sempre havien d'anar allà on hi hagués el focus principal dels combats. Aquestes Brigades, majoritàriament, estaven formades per voluntaris vinguts des de l'estranger. Moltes d'aquestes persones arribaven en tren des dels seus pa´sos d'origen i venien a parar a Figueres on eren rebuts per la República i anaven a concentrar-se al Castell de Sant Ferran. Estaven molt ben organitzades i les formaven, sobretot, antifeixistes francesos i italians. Encara que se suposava que aquestes Brigades Internacionals només havien d'estar formades per voluntaris estrangers, els espanyols també van tenir un paper important. En primer terme com a nexe d'unió idiomàtic entre la Brigada formada per estrangers i els comandaments i la població civil, però, en segon terme i de manera principal, per la qŘestió del malentès polític quan es va arribar al punt en que el govern de la República no va permetre l'entrada al país de més gent de fora per tal que el conflicte no s'estengués a la resta d'Europa. La història va demostrar que aquest intent de frenar la internacionalització de la Guerra Civil va ser del tot erroni i que el conflicte no es resoldria de cap altra manera que mitjanšant una Guerra Mundial.

Així que el que feien els espanyols era substituir les baixes que es produ´en en les Brigades Internacionals. Un cop l'Albert va acomiadar-se de la família, el van enviar a Albacete, al poble de Madrigueres. Aquí va ser on es va organitzar la seva Brigada, anomenada "Garibaldi" per la gran quantitat d'italians que la formaven. Aquí s'hi va estar un parell de mesos durant els quals va fer la instrucció d'armes.

Per la seva part, un cop integrat en Bernat Olivé al front, el primer atac que va protagonitzar va ser a Tardienta, a la província d'Osca, important nus ferroviari en la línia Madrid-Barcelona i punt de trobada de les carreteres que connecten Saragossa amb la ciutat d'Osca. Allà van batre l'ermita de Santa Quiteria. El seu germà era el tinent del cos de tren del batalló roig de xoc, anomenat La Bruixa i per això en Bernat Olivé va continuar integrat al cos de tren al costat del seu germà. Durant el mes de juny del 1937, van actuar conjuntament amb les Brigades Internacionals al poble de Chimillas, situat a 5 km al nord d'Osca. També cap a mitjans d'aquest mateix any, l'Albert Gurt es trobava a Binéfar, també localitat de la província d'Osca situada a uns 80 Km a l'est, a prop del límit amb la província de Lleida. Així que tenim a les dues Brigades Internacionals relativament una a prop de l'altre. És molt possible que l'Albert Gurt i en Bernat Oliver, "in illo tempore", haguessin estat forša a prop, sense tenir-ne consciència.

Aquí, a Binéfar, la Brigada de l'Albert Gurt hi va ser destinada per cobrir les baixes d'una batalla que feia poc que s'havia produ´t. Després d'això, en aquest mateix poble, va ser destinat a una Companyia de metralladores. El capità d'aquesta era italià i es deia Martini. En Martini va veure que en les referències constava l'Albert Gurt com una persona amb estudis, ja que durant aquesta època hi havia molt poca gent que hagués cursat el Batxillerat com havia fet ell. Val a dir que, malgrat els esforšos fets al llarg de la República, el nivell cultural general era molt baix. Per aquest motiu el van fer cridar i l'anomenaren secretari de la companyia. En aquest càrrec s'havia d'encarregar de les altes, baixes, comunicats, menjar, roba, municions, etc. Tot això a primer cop d'ull semblava tenir forces avantatges, ja que s'estalviava haver de disparar i haver d'anar als llocs de més perill. Però, com acostuma a passar en els exèrcits, no va ser el que semblava sinó que va ser un gran inconvenient perquè allà on anava el capità hi havia d'anar ell i, és clar, el capità anava als llocs on hi havia més perill i, a més, era l'últim en retirar-se.

A l'altre cantó de la via del tren hi tenien vuit metralladores i l'Albert hi havia d'anar de tant en tant per veure si els hi faltava alguna cosa. Era molt perillós, ja que quan els nacionals veien algú creuant la via, immediatament disparaven; així que l'Albert havia d'anar molt ràpid i amb molt de compte. Allà, a la trinxera, hi havia vuit homes tots ajupits per no córrer cap perill. L'Albert trobava a faltar un company, en Martínez. Va preguntar per ell i van dir-li que estava dormint al peu de la metralladora, va quedar-se més tranquil encara que no el veia ja que es trobava en una posició més baixa. En Martínez va despertar-se, va posar-se dret i, en el moment que va girar el cap dirigint-se cap els seus companys, va rebre un tret al cap i va caure als peus de l'Albert. Aquesta va ser una de les morts que va impressionar-lo més.

Comenšat l'any 1938, la seva companyia va ser traslladada entre els pobles de Zalamea i Campanario, a la província de Badajoz. Aquí va viure la seva primera batalla. Semblava que no havia de comenšar mai, passaven les setmanes i res de res. Quan per fi va comenšar, tot va anar malament. Van prendre una posició i al cap d'unes hores la van perdre, va ser horrible, va haver-hi forces morts. Per a ell, a més de ser la seva primera batalla perduda, va ser també la primera vegada que veia tants morts. Ningú s'esperava això: "Sempre és pitjor del que t'imagines" -recorda l'Albert-.

L'Antoni Casademont, després d'haver-se dedicat durant un temps a l'ensenyament, també va integrar-se a las J.S.U. (Joventuts Socialistes Unificades). No va ser voluntari al comenšar la guerra, però el marš del 1937 va ser incorporat quan el van cridar per la seva lleva. A partir d'aquí va comenšar a pelegrinar per terres aragoneses. Recorda que va estar en una caserna plena de misèries, dormien en llits molt estrets i havien de posar a cadascuna de les potes uns pots plens d'aigua per tal que les xinxes no s'enfilessin als llits, però, amb el temps, va descobrir que aquests insectes, molt habilidosament, podien arribar al sostre i, des d'allà, deixar-se caure als llits.

Durant aquest temps la seva feina era fer guàrdia als hospitals que li tocaven, ja que també hi havia ferits presoners de l'altre bàndol i calia evitar la seva possible fugida. Els hospitals eren molt improvisats, tant podien ser hotels com tendes de campanya, el que importava era tenir espai suficient pel gran nombre de ferits que hi havia. No disposaven d'aspirines, tal com entenem ara aquesta paraula, sinó que donaven als malalts, en forma líquida, una mescla d'àcid acetil-salicílic que venia a ser el mateix i es feia servir per gairebé tot. Un problema forša greu era la manca de morfina per apaivagar el dolor als ferits més greus. Molts ja n'eren adictes i el problema encara s'accentuava més. Per intentar evitar-ho, n'injectaven menys i així, a la vegada, també se n'estalviava. Quan molts ferits demanavan la morfina desesperadament i no se'ls hi podia donar, van decidir injectar aigua destilada i d'aquesta manera, sorprenentment, es calmaven.

L'any 1938 va estar destinat a Terol. Aquí van estar forša bé, semblava un lloc d'estiueig. El menjar els hi subministraven en fred, però sempre hi havia alguna família que tenia el detall de cuinar-los el menjar i, a part d'això, sempre feien intercanvis d'aliments, ja que el cos de l'exèrcit tenia bastantes provisions de cafè, sucre, etc. I, en canvi, els civils no gaudien d'aquests productes. Aquí també va treballar en l'hospital de campanya.

En Bernat Olivé va perdre el seu germà. La primera notícia que havia rebut era que l'havien ferit. Va buscar-lo per tot el servei sanitari que hi havia a Chimillas però no va servir de res. Després va mirar a tots els altres hospitals, fins i tot va revisar fotografies de gent que havia mort. Tot va ser inútil i se'l va donar per desaparegut.

Tot i aquest trasbals, ell va seguir en el cos de tren i ja sempre va continuar a la 122 brigada mixta, 27 divisió. El van fer caporal i durant una temporada va ser xofer del comandant Usatorre, amb el qual va recórrer gairebé tots els fronts. Això va fer que estigués durant tres dies i tres nits sense poder aclucar els ulls fins arribar a Mequinensa, poble situat a la Franja de Ponent, pel qual hi passa el riu Ebre i on desemboca el Segre. En aquest poble el van poder rellevar i va estar dormint durant 24 hores seguides.

Quan eren acampats prop del canal d'Artesa de Segre, casualment en Bernat va separar-se del grup per prendre un bany. Justament, en aquell moment, va aparèixer l'aviació nacional i va bombardejar tota la zona. Ell no es va moure ni un pèl i no va patir ni una rascada ja que va ser mig enterrat per un munt de pols. Els companys, quan el van veure, van quedar-se molt tranquils perquè pensaven que l'havien tocat.

Havien d'anar amb molt de compte, sobretot en els desplašaments, ja que les tropes marroquines posaven filferros en els camins d'arbre a arbre. Per això, si anaves amb moto, hi havia el perill de ser decapitat.

L'Albert Gurt i la seva companyia, després d'haver perdut la batalla a terres extremenyes, van ser traslladats a corre-cuita a Caspe situat al sud-est de Saragossa a la vora de l'Ebre. Aquí les tropes d'en Franco havien trencat el front d'Aragó i, per això, les Brigades Internacionals s'havien traslladat per tapar els forats. S'hi van estar 15 dies durant els quals van sofrir molts atacs, d'entre ells molts bombardejos. Però també van haver-hi bons moments. Un dia en que es trobaven l'Albert i uns companys xerrant, van veure com se'ls hi aproximava un home amb cara de pocs amics. Ho tenia tot: era alt, gros, pel-roig, amb barba i pecós. Però les aparences enganyen. Era un italià de la companyia de caràcter infantil, i no volia fer-los res de dolent. Només els hi portava una bona quantitat de patates que havia agafat d'un camp abandonat. També van aconseguir oli, ja que moltes cases estaven deshabitades. Feia temps que no menjaven tan bé.

Els nacionals van tornar a trencar el front. Tota la guerra en general va ser una lluita bastant desigual, ja que els nacionals comptaven amb el suport dels exèrcits italià i alemany, els quals disposaven de grans reserves d'armes lleugeres i d'artilleria, així com altres ajuts que van ser decisius com ara els avions alemanys.

Era 1 d'abril de 1938, l'Albert ho recorda ja que aquest dia va escriure una carta a la família on explicava, com sempre, que estava bé, encara que no fos del tot cert perquè es patia molt, però vista la situació en què estaven, el no haver rebut cap tret era estar bé. A l'hora de redactar aquestes cartes, tenien l'ordre de no fer-hi constar detalls i molt menys dir el lloc on es trobaven, així ningú, sobretot l'enemic, no podria saber el lloc d'on s'havia remès la carta. Aquesta vegada van avanšar fins a les afores de Gandesa. No hi van poder entrar ja que les tropes franquistes s'havien adelantat a ells i ja es trobaven dins la ciutat. Tot hi això hi havia una gran necessitat d'entrar-hi, per la manca de recursos que tenien en aquell moment. Durant el dia hi va haver un gran nombre de bombardejos així que van esperar que arribés la nit per poder entrar d'una manera més discreta. L'Albert portava moltíssimes hores sense dormir i mentre travessaven la ciutat va sentir una veu que deia: -Alto! D'immediat tots van aturar-se i l'Albert, desesperat per aclucar els ulls, va recolzar-se dret en un portal. Aquest moment de glòria va durar fins que es va sentir el crit de: -Marxa! Caminava però seguia adormit i, com que no avanšava, un estranger de la seva companyia va haver de venir a buscar-lo. Devien ser les dos de la matinada i van comenšar a sentir-se trets. La companyia de l'Albert va iniciar una retirada cap al sud, però mentre marxaven van veure que els venien de cara un munt de camions nacionals. Per sort aquest pensaven que Gandesa ja estava a les seves mans i van passar de llarg.

Passat aquest moment de pànic, van seguir baixant fins arribar a Tortosa. Ells van ser els últims en travessar el pont ja que va ser bombardejat poc després pels mateixos republicans per evitar que les tropes franquistes poguessin creuar el riu. Fent camí, van arribar a Ginestar, a la comarca de la Ribera d'Ebre. Dels tres mesos que hi va estar recorda el dia 3 de setembre. Aquell dia, en Franco havia anat a dirigir les operacions de la batalla, cosa poc freqŘent. Va haver-hi uns bombardejos espantosos, una cosa mai vista, van intentar aguantar però a mesura que transcorria la batalla van haver de comenšar a recular. Només et podies moure de nit. L'Albert, com a secretari, va passar moltes hores havent d'omplir dades de desapareguts i de moltíssimes baixes, Va arribar un moment en que, d'unes 100 persones que formaven la companyia, en van quedar 13.

L'Albert i els seus dotze companys passaven el dia amagats en un forat a prop del cim d'un turó on tenien les metralladores preparades. Quatre de les persones que hi havia dins el forat van rebre l'ordre de sortir a disparar i, just en el moment que pujaven al cim, van topar-se amb uns nacionals que venien a trobar-los. Els que restaven dins el forat no sabien el que succe´a fora, sols van estranyar no sentir els trets de les metralladores. Al cap d'una estona es van sentir unes veus que deien: -íSi hay alguien aquí dentro que salga! No van saber què fer, a més el capità no es trobava gaire bé i no va reaccionar de la manera que ho havia de fer. De nou es va sentir un altre veu: -íVamos a tirar una bomba de mano! D'inmediat tots van decidir sortir excepte l'Albert, ell va pensar que si tiraven la bomba no prendria cap mal i a més sabia que els seus companys no el delatarien. Van tornar a repetir-se els mateixos crits -íSi hay alguien que salga, vamos a tirar una bomba! L'Albert estava espantat, sentia gent que parlava en veu baixa, potser els nacionals sabien que dins el forat hi havia una persona i per això insistien tant, així que finalment va decidir sortir. Tot això succe´a a uns 10 o 12 metres per sota del cim. El van agafar i quan van ser a dalt de tot va veure un bon nombre de presoners, uns 25, col.locats un al costat de l'altre entre els quals hi havia els seus companys. A l'Albert el van situar en la mateixa posició. Hi havia un parell de persones que vigilaven amb les armes i això feia que els presoners es posessin encara més nerviosos del que estaven. Davant de la metralladora de la companyia de l'Albert Gurt hi havia un mort, un oficial dels nacionals. Això va fer que un altre oficial s'acostés apuntant un per un a tots els presoners i potser per haver estat l'últim en sortir del forat va agafar d'una manera brusca a l'Albert pel coll, el va fer topar contra un arbre i el va amenašar amb la pistola al cap. Després d'un bon grapat d'insults, l'Albert pensava que el matarien i va dir-li a l'oficial que ell no havia matat al seu company ja que no tenia permís per disparar, però l'oficial estava fora de si, la mà li tremolava i, quan estava a punt de disparar, un sargent li va retirar la mà i agafar la pistola. L'oficial encara estava ple de ràbia, va dirigir-se al costat del mort i li va dir a l'Albert: -íPon tu manta aquí encima y lleva al muerto hasta el pueblo! Va haver d'obeir aquelles ordres i, al mateix temps que es quedava sense manta, un soldat li va robar la cašadora de pell. A sota només portava una samarreta esparrecada i feia fred, era 22 de setembre. Si els aconteixements haguessin succe´t poc després, hauria estat una persona lliure ja que li faltaven pocs dies per a rellevar-lo, però ara l'Albert s'acabava de convertir en un presoner de guerra.

A ell i tots els seus companys van obligar-los a traslladar a tots els ferits, també republicans, a coll. Era de nit i s'havia d'anar molt en compte per no caure. Un dels ferits estava molt greu, plorava i li sortia sang de les ferides. Va suplicar que el deixessin i així van fer-ho.

Després d'una nit llarga i freda va arribar un nou dia. Aquest dia no seria millor que l'anterior, a mig matí els nacionls van fer-los pujar en uns camions que no sabien a on els conduirien.

Passats alguns dies en Bernat i tota la seva companyia van marxar cap als voltants de Lleida. S'havia produ´t la Batalla de l'Ebre i, a partir d'aquí, Catalunya havia quedat oberta a l'avenš de l'exèrcit nacional. Van instal.lar el campament i van poder rehabilitar el front.

D'aquí es van traslladar a un altre front, a la batalla del Segre. Durant uns dies van aguantar les posicions fins que es van trencar i així successivament, fins que van haver de comenšar a recular i, finalment, haver d'abandonar. Era el 13 de febrer del 1939 i tot estava perdut. Van abandonar tot el material i, seguidament, van fugir pel nord.

El marš del 1939 l'Antoni Casademont rep l'ordre de traslladar-se a Ciudad Real per adquirir un motor per la impremta de la seva companyia i d'aquí va ser agregat a la 132 Brigada Mixta. Aquesta va sortir de Barcelona per a dirigir-se cap a Andalusia. La Brigada editava un butlletí anomenat "La Trinxera" i l'Antoni era l'encarregat de dirigir-la. Però els bons moments van durar poc, van ser sorpresos per les forces marroquines i d'immediat fets presoners. Els van portar al camp de concentració de la Granjuela, a la zona de Los Pedroches a Córdoba. Aquí van viure-hi els horrors mai vistos, havien de beure i rentar-se en la mateixa bassa formada per la pluja. Cada dia menjaven les mateixes misèries i molt de tant en tant servien menjar calent, com cigrons o greixos. Quan tenien aquest detall, era horrible, la gent s'atipava tant que es posaven malalts, per la manca de costum del seu organisme d'haver de digerir grans quantitats d'aliment.

Sempre eren traslladats per aquesta zona. Un dia van haver d'anar cap a Villanueva del Terrible, plovia moltíssim i anaven caminant. Aquest cop es van assentar en mig d'un poble enderrocat, rodejat de filferros. El menjar i les condicions seguien igual de desastroses. Continuaven carregats de polls i sarna i normalment menjaven llaunes de sardines per a dos, "xusco" per a dos i tot semblava el doble de bo. També venien expoliadors que canviaven tot el que els interessava per tabac. Un dia que a l'Antoni li tocava sortir, el volien obligar a pelar patates. S'hi va negar rotundament i aquest va ser el motiu perquè l'enviessin un quants dies al calabós.

Finalment els camions on anaven l'Albert Gurt i els seus companys van aturar-se. La primera parada va ser en una caserna de Saragossa i d'aquí, al pati d'un convent. Aquell dia va haver-hi un aiguat i van haver d'estar tota la tarda i tota la nit amb l'aigua fins a la cintura, a més es van desbordar les aigŘes de les clavegueres. Va ser molt desagradable. Al cap d'uns dies van traslladar-los a Ordu˝a, a la província de Vizcaya, al límit amb Burgos. Van instal.lar-se en un seminari abandonat de capellans. Eren mesos de fred, quan es feia de nit s'arribaven a tapar tres persones amb una manta. Era un camp amb molta disciplina, a la mínima rebien garrotades, però al menys menjaven calent. Passat un mes, van ser traslladats a Miranda d'Ebro, a la província de Burgos, on van passar molta gana. Sort que a la cuina del camp treballava un noi de Figueres i, aquest, quan va assabentar-se de que l'Albert també era de Figueres, va preguntar-li si passava gana, com la resposta era que sí, aquest noi va encarregar-se de passar-li d'amagat i quan es podia, patates cuites. El tracte de presoner de guerra era molt dur, perquè a tots els tractaven com a enemics polítics sense ser-ho. A tots, de manera despectiva, els deien "Rojos". Tot i això, la immensa majoria eren gent com l'Albert Gurt, una persona que havia estat mobilitzada per obligació sense haver tingut cap interès per la política.

Per fi l'Albert va deslliurar-se dels camps de concentració, però no va ser un gran canvi perquè d'aquí els van destinar a un Batalló de Treballadors. La immediata reconstrucció de l'Espanya destrossada per la Guerra Civil va ser encarregada a aquests Batallons de Treballadors formats pels presoners republicans. Van estar per molts pobles picant pedres per fer camins de carros. El pitjor de tot era el fred, que en aquells mesos era insuportable. A més el lloc de treball sempre solia estar molt allunyat del campament. A l'Albert li van sortir penellons a les mans i als peus. Tot i això havia de continuar treballant, fins que un dia li van agafar uns tremolors i va haver de marxar al campament. Aquella nit va quedar-se sense sopar.

La guerra estava arribant a la seva fi en la mateixa Catalunya. El febrer del 1939 ja havien caigut les principals ciutats catalanes en aquest ordre: Lleida, Tarragona, Barcelona i Girona. Madrid semblava que resistia, però la gran pressió va provocar la seva rendició. L'1 d'abril de1939, Franco va donar per acabada la guerra. Era la fi de la Guerra Civil, la victòria del General Franco i la victòria del feixisme.

Durant l'hivern del 1939 centenars de milers de republicans espanyols van passar les fronteres per refugiar-se a Franša. Aquest èxode de refugiats format per soldats i civils que fugien ha quedat reflectit en un munt de testimonis gràfics. Eren gents que fugien de la que seria una nova Espanya feixista o, millor dit, franquista, que duraria fins la mateixa mort del General l'any 1975. Tots esperaven trobar alguna cosa millor però l'acolliment fou lamentable. Què se n'havia de fer de tanta gent desprove´da? Arribats a aquest punt, quan els mateixos francesos estan intentant recuperar el seu passat i reconèixer que aquell acolliment va ser un fracàs humanitari, els propis protagonistes de l'èxode, malgrat el seu enorme patiment, tenen tendència a justificar Franša ja que consideren que l'allau humà era tan gran que no hi havia manera de fer un acolliment en millors condicions. D'aquesta manera justifiquen l'existència dels "camps de sorra" i obliden que van ser tractats pitjor que si fossin delinqŘents. Molts van anar a parar a camps de treball obligatori, on a més dels espanyols, també hi havia centenars de comunistes francesos i alemanys, resistents, gitanos, jueus...

En Bernat Olivé va ser un d'aquests refugiats. Ell i tots els seus companys van arribar a Franša passant per Beget i sortint per Serrallonga. Les primeres paraules que va sentir van ser: -Allez, allez, vite! Eren soldats i gendarmes. Aquests els van dur fins a Arles, al camp de futbol, lloc on hi tenien concentrats els refugiats. Estava ple, així que els van dur cap a les afores del poble, on també hi havia més refugiats. Cada dia els menjars eren freds: pa, xocolata, alguna sardina de llauna i poca cosa més. Gairebé no tenien roba i les nits eren molt fredes. En Bernat no tenia cap manta per tapar-se a les nits però, com tots eren amics, qui en tenia una, sempre la compartia.

Uns dies després, pels altaveus demanaven un xofer que parlés francès. Un dels companys d'en Bernat parlava molt bé el francès, tot i això no volia marxar així com així abandonant els seus companys. Després que els amics el convencessin, s'hi va presentar. Al cap d'una estona va tornar molt esverat dient que necessitaven a més gent. No s'ho van pensar dues vegades, devien ser unes vint persones però no va importar, a més tots pertanyien al Cos de Tren. Els van fer pujar a tots en un camió i van portar-los a Le Boulou. Quan van arribar hi havia una gran concentració de cotxes i camions. Van dir-los que cada un agafés un vehicle i així van dirigir-se, sempre escoltats per l'exèrcit francés, cap al Camp de Marš de Perpinyà.

A Perpinyà van instal.lar-se en tendes de campanya. Després de molts dies menjant fred i passant gana van poder omplir el ventre amb menjar calent. Semblava que les coses milloraven. Pertanyien a les companyies de treballadors estrangers (Formation de travailleurs étrangers groupe départamentale 427, núm. 3947). Es van formar seccions de xofers i mecànics i en Bernat va tocar-li fer de xofer del tinent Saurel. Com el campament de transports es trobava a Bahó, van deixar el Camp de Marš de Perpinyà per instal.lar-se al camp de Bahó. En Bernat va establir una bona relació amb el dit tinent, ja que passaven moltes hores del dia junts fent recorreguts de Perpinyà a Rivesaltes. Gràcies a aquesta amistat, va de poder escriure a la seva família donant notícies seves i tranquilitzant-los.

PÓgina inicial