Vides truncades
Tres vides sacsejades per una guerra
Treball de recerca
Thais Becerra

Repressió, exili i exili interior

La guerra s'havia acabat i l'Antoni Casademont seguia tancat en aquells camps. Quan va tenir la possibilitat d'escriure a la família, va fer-ho. Desitjava sortir d'allà. En la carta demanava uns avals que li permetessin sortir, perquè allò era la mort: o sorties o mories. També va explicar als seus pares que no intentessin enviar els avals per correu, perquè segurament no arribarien. Passat un temps els avals van arribar de mans d'un comerciant figuerenc. Val a dir que la majoria dels combatents republicans van necessitar aquests avals, emesos per persones influents del seu poble o pel mossèn. En aquests documents, la persona que signava feia constar que l'avalat era persona d'ordre i que havia lluitat per la República obligat.

Aquest aval li va permetre el poder sortir del camp de concentració, emperò tot i això, no li va servir de gaire, ja que després del llarg viatge, un cop arribat a Figueres la alegria de ser lliure li va durar poc. Un oncle seu el va denunciar, sempre per temes d'enveges, ja que l'Antoni era un jove amb estudis i en canvi el fill del seu oncle no en tenia. Però és clar que el motiu de la denúncia no podia ser per aquests càrrecs, així que el va acusar del segŘent: en primer lloc va declarar que durant tot aquell temps l'Antoni Casademont havia estat a Rússia, també d'haver estat comandant de l'exèrcit, de ser una persona no grata i d'anar armat. Totes aquestes acusacions eren mentida i, a més, es podien comprovar pel gran nombre de documents de que disposava l'Antoni. A part d'aquestes gravíssimes acusacions, n'hi havia d'altres que no van ser negades en cap moment per ser del tot certes: el haver penjat propaganda antifeixista a l'aparador de la paraigŘeria i haver assistit a mítings.

El van cridar a la seu de la Falange de Figueres per declarar. Es trobava a la Pujada del Castell i, en el moment que va arribar, van ensenyar-li el nom de la persona que l'havia denunciat només per fer-li encara més mal. Després un guàrdia civil va acompanyar-lo a casa per tal que recollís tots aquells objectes que li poguessin fer falta a la presó. Va demanar-li a la seva mare que li posés una tovallola, pasta de dents i una ampolla de vi. Al dirigir-se cap a la presó acompanyat per la seva mare i pel guàrdia civil, no el van deixar entrar per dur un arma perillosa: el vidre de l'ampolla de vi, així que va haver de beure-se'l a l'entrada. Era 25 de maig del 1939 i acabava d'ingressar a la presó de Figueres. Hi va entrar sense un judici previ. Primer va fer la quarentena i, quan aquests dies van passar, el van destinar a una cel.la que només tenia cabuda per a una persona però que estava ocupada per quatre, entre aquests hi havia gent que s'havia exiliat a Franša i havia tornat pensant que no patiria cap represàlia i també polítics d'esquerres.

Després d'estar gairebé cinc mesos, va ser traslladat al camp de concentració d'Horta, a Barcelona. Va tenir la sort que a les rodalies de Barcelona hi tingués parents, ja que aquests anaven a veure'l de tant en tant i li portaven menjar.

Passat un temps van demanar gent per apuntar-se a un Batalló de Treballadors. L'Antoni s'hi va apuntar i el van enviar a Martorell per reconstruir algunes de les destrosses de la guerra. Aquí els dies van passar ràpid, però on veritablement ho van passar malament, va ser a les mines de Fígols al Berguedà. Havien d'estar tot el dia amb el pic i la pala per ampliar la carretera per on passaven els camions que recollien el carbó a la mina. També van estar treballant a Cervera, a La Segarra. Estaven instal.lats en una ermita i evidentment no podien escapar-se perquè si ho feien i els enxampaven podrien ser enviats a un lloc molt pitjor. Tot hi això una nit van escapar-se per anar al ball del poble, el sargent també hi era i es va quedar amb les seves cares. A l'endemà quan van sortir a formar, el sargent va cridar: -"íTodos los que ayer estaban en el baile, un paso al frente!" Tots, amb la por al cos, van fer un pas endavant i el sargent va clavar una bona bufetada a cada un d'ells.

La nit de Cap d'any, la que donava pas a l'any 1940, els van tenir localitzats perquè no s'escapessin, però van passar-ho bé. Tenien cervesa que, a part de beure-la, també l'aprofitaven per banyar-se el cap i d'aquesta manera els creixia molt més ràpid el cabell, ja que estaven rapats.

L'Albert seguia en els Batallons de Treballadors. Aquest cop el van traslladar a la Seu d'Urgell, on havien de recollir les pedres d'un pont que havia estat volat durant la guerra. El pitjor de tot era que les pedres es trobaven en mig del riu. No van poder veure aquest pont acabat ja que els van enviar a Navarra, tocant a Franša, per reconstruir una carretera.

L'ambient general dels vencedors era que tots tractaven als venšuts, per a ells l'enemic, com si fossin uns criminals. No tenien en compte que a la zona republicana hi havia gent de varies mentalitats, de varies idees polítiques, que no tots cremaven esglésies. Per aquest motiu ja feia mesos que la guerra havia arribat a la seva fi i en canvi l'Albert Gurt i molts d'altres seguien treballant pels nacionals en condició de presoners de guerra.

Per sort, l'octubre del 1939 ja el van deixar anar amb la qualificació "d'Indiferent". D'immediat que va arribar a Figueres va comenšar-se a entrenar per posar-se de nou en forma. Va participar en alguns campionats dels quals no en va treure un bon resultat, ja que encara es ressentia de tot el que havia patit a la guerra. Tot i això, va seguir entrenant-se.

En Bernat Olivé va posar un escrit al diari, L'Independant, per veure si la seva tia que vivia a Perpinyà el llegia. Així va ser, i el seu cosí, l'Alfons, el va anar a trobar al camp de Bahó i es va preocupar perquè pogués sortir. Era difícil sortir del camp, només es permetia la sortida si el presoner podia presentar un contracte agrícola per a treballar a la zona. Va tenir sort perquè va trobar un propietari agrícola a Cabestany, Mr. Marcel Carbonell. El coronel no hi veia cap problema, però en canvi el tinent, que tanta amistat tenia amb ell, va demanar al coronel que li denegués l'autorització, ja que deia que era imprescindible el servei de xofer que feia en aquells moments. Després de pensar-ho, el coronel i el tinent va posar-se d'acord i en Bernat va posar-se a treballar per a en Mr. Carbonell. Hi va estar molt bé i, en saber que en Bernat sabia conduir, va preocupar-se per tal que obtingués el permís de conduir francès. Llavors durant el dia ja estava més enfeinat, primer anava amb el camió al mercat i després amb el tractor a llaurar les vinyes.

Tot això va durar uns quants mesos, fins que el juny de 1940 Franša va patir la invasió alemanya. El fill gran de Mr. Carbonell va ser desmobilitzat i va fer-se càrrec de les terres i va decidir que no volia cap exiliat espanyol treballant en les seves propietats. En Bernat de seguida va trobar una feina al Mas de la Croix. L'amo, Mr. Allazet, era una persona no molt amable i a més s'aprofitava de la situació en que es trobava en Bernat, fent-li fer les feines més feixugues. Quan se li va presentar una altra oportunitat no s'ho va pensar dues vegades. Li van oferir una feina a Castell Roselló. Aquí va dedicar-se al treball de la vinya, on hi va passar molts mesos.

Ja era el maig del 1940, l'Antoni Casademont feia molts mesos que anava d'un camp a l'altre, per això va rebre un permís quatrimestral amb el qual se'n podia deslliurar durant quatre mesos.

Va arribar a Figueres i de seguida va moure's per poder tornar a portar una existència normalitzada, guanyar-se la vida i poder-se casar amb la seva xicota, la Carme. Per tal de poder fer totes aquestes coses, ja tenia pensat des de feia temps obrir una acadèmia, tot seguint la seva vocació docent. La dividiria en una secció d'ensenyaments primaris, una altra d'ensenyaments secundaris i una secció tècnica comercial. Tot anava de meravella, l'acadèmia, "Academia Cots", ja estava preparada per poder ser oberta. Però hi va haver un inconvenient: els quatre mesos del permís s'havien esgotat i el mateix dia de la seva inauguració el van tornar a cridar per traslladar-se a un camp de treball de Reus. La realitat tornava a imposar-se als somnis de l'Antoni de poder refer la seva vida, cercar feina i casar-se.

Després d'un temps van enviar-lo de nou a Andalusia i van afiliar-lo al 17 Batalló 4a. companyia. Estaven treballant en la reconstrucció de la via del tren de San Roque, Cadis. Les condicions eren molt dures, el menjar seguia sent pèssim, rebien càstigs per qualsevol cosa. Van estar uns quinze dies, fins que un caporal li va encarregar que portés els arxius, ja que era un dels pocs presoners amb estudis. Aquesta nova situació li va ser favorable. A ell i als altres treballadors de la administració del camp els van traslladar a un poble deshabitat. Tot i això, molta gent va haver de continuar en la feina més dura, altres, els que havien tingut més responsabilitats a la República o durant la Guerra, eren traslladats al batalló de càstig on hi morien molts. L'Antoni des de la seva posició privilegiada a l'administració del camp, intentava ajudar a aquells que havien estat més desafortuats.

En mig de tot el que estaven passant, quan van estar al poble de Gaucín, a Màlaga gairebé tocant a la província de Cadis, el grup de soldats treballadors va decidir formar un grup escènic. Com en el batalló no hi havia noies hi van col.laborar les de la mateixa població. L'obra, un drama de Calderón, va ser dirigida pel mateix Antoni Casademont, el qual també hi tenia un paper. El dia escollit per la seva representació va se el de la Purísima Concepción, patrona d'Infanteria, durant els dies 6,7 i 8 de desembre.

Durant l'any 1942 es va desfer el Batalló de treballadors. L'Antoni i els seus companys van ser absorbits, és a dir, enquadrats a l'exèrcit, o sigui que seguien en mans dels franquistes. Això va fer que l'Antoni s'allistés com a sanitari a l'exèrcit regular franquista. Segons l'Antoni durant el temps que hi va estar no va treballar gaire, gairebé es passaven tot el dia jugant al futbol.

L'Albert Gurt seguia amb els entrenament d'atletisme, però al cap de poc temps el van mobilitzar de nou, aquest cop per anar al Marroc a fer el servei militar. O sigui que el van cridar per aprendre a fer de soldat després d'haver-ho estat. De fet aquesta situació fou molt comuna durant aquests anys, on molts joves van fer, entre la guerra i el servei militar regular, fins a set anys d'estada a la milícia.

La situació era diferent a la del presoner de guerra, encara que el menjar fos escàs, a l' igual que l'aigua. Hi havia més llibertat i, com a mínim, l'Albert podia sortir a entrenar-se de tant en tant. Amb molta sort i, de nou, gràcies als estudis va acabar treballant en l'oficina.

Un dia l'Albert, amb el permís del capità, va anar amb un company i amb l'ajut d'una mula a comprar patates a la zona francesa. Van haver de pujar una muntanya de uns 2000 metres, la qual, a l'altra banda, tenia una gran vall. Van entrar al poble i van carregar la mula de sacs de patates. Havien d'afanyar-se perquè es feia fosc. Quan van tornar a la muntanya, aquesta estava nevada, la mula no volien caminar i, quan ho feia, tirava a terra totes les patates. Van aconseguir baixar fins la part on no hi havia neu i, com que ja era fosc i estaven cansats, van amagar les patates darrera uns matolls, van adormir-se i a l'endemà, quan van despertar-se, van veure que la mula s'havia menjat i havia destrossat part d'un camp de blat de moro que hi havia a prop. Quan van veure tot aquell desastre van marxar immediatament per no patir-ne les conseqŘències.

Van passar dos anys fins que va poder tornar a Figueres. Va haver de comenšar a entrenar-se de nou. Amb la marxa atlètica tot van ser premis. L'any 1943 va quedar subcampió d'Espanya, el 1944 campió de Catalunya, el 1945 campiˇ d'Espanya... En definitiva van ser uns grans triomfs a la seva vida després d'haver passat una dura guerra. Totes aquestes victòries es podien resumir en set Campionats de Catalunya i quatre d'Espanya, amb tot, també va aconseguir dos rècords els anys 1945 i 1955 en curses de 20 Km. Entre els anys 1949 i 1955 va fer una pausa durant la qual va casar-se i va tenir un fill. Tot i això va continuar entrenant-se.

En Bernat Olivé va estar treballant a Castell Roselló fins que arribà el setembre del 1943. Els alemanys van acabar d'ocupar el tros de Franša que els hi faltava, la mal anomenada Franša Lliure, que tant havia col.laborat amb l'Alemanya hitleriana enviant tota mena de presoners, entre ells tants espanyols, als camps de concentració nazi com a mà d'obra esclava. Així que es va donar l'ordre a la gendarmeria que tots els espanyols que no eren controlats pel consolat, o sigui, tots els exiliats, fossin reclutats pel Treball Obligatori Alemany (OT).

Així que en Bernat i tots els seus companys, primerament, van ser traslladats a Bedarieux l'Heraut. Aquí van instal.lar-hi grans barracons pel gran nombre de gent que hi havia, gent de totes les nacionalitats. Devien haver-hi entre cinc i sis mil homes. En aquell moment, a Franša, tothom disposava de cartes de racionament, amb les quals podien aconseguir menjar, però ells ja no les tenien, les hi havien robat els alemanys i segurament les estaven aprofitant. La situació era del tot delicada.

El treball que havien de fer era muntar línies de tren que anaven des d'unes mines de bauxita fins al poble. La bauxita és la matèria primera imprescindible per l'el.laboració d'alumini. Treballaven dotze hores al dia descarregant sacs de ciment, tenien l'esquena cremada del sol. L'explotació de la mina era grandiosa, cada dia sortien un bon nombre de camions i trens carregats cap a Alemanya. En Bernat sempre protestava i ja li havien cridat l'atenció més d'una vegada. La darrera vegada que es va queixar, el van amenašar molt seriosament i va espantar-se molt, pensava que li farien alguna cosa més greu. Per sort, tots els seus companys, uns cinquanta, tots ells espanyols, també van donar la cara i la cosa va quedar en no res.

Encara que no tenien cartes de racionament, menjaven a la feina i també, com cobraven alguna petita quantitat de diners, sempre podien comprar alguna cosa al poble. Un diumenge que en Bernat no havia treballat, va anar a buscar el seu menjar. Com que sabia que no li donarien perquè no havia rebut el tiquet que demostrava que aquell dia havia treballat, va demanar-li a un company. Va entrar amb el mateix tiquet quatre vegades, ja que repartien molt poc menjar. A la darrera, va creure que encara hi havia cua de treballadors, però quan hi va ser va veure que només hi havia el control alemany. Ja no podia recular i amb el cor fort va seguir a la fila fins arribar-li el seu torn. Van preguntar-li perquè no havia vingut abans i va excusar-se dient que havia anat a rentar-se al riu i que no sabia que fos tan tard. Van donar-li la part que li tocava de menjar i encara sort que no van demanar-li el tiquet que ja estava marcat. Feia molt que no s'atipava tant.

En la feina, a més de descarregar sacs també havien de transportar rails de la via entre deu o dotze persones. Un dia a en Bernat li va caure un d'aquests rails en el dit gros del peu, van dur-lo a la infermeria i va estar quinze dies sense treballar. Cada dia venien a veure'l per comprovar si ja estava disponible per tornar a treballar. Va intentar-ho allargar tant com va poder.

En Bernat va explicar-li a un responsable francès, que vestia però d'alemany, o sigui un "col.laborador", la situació en que es trobaven els treballadors de la mina de bauxita. Sembla que li va tocar el cor i cada dia, al vespre, els portava trossos de pa que havien sobrat del menjador dels alemanys.

Un company, en Francesc Guitard, va proposar-li a en Bernat si volia anar a fer de xofer. De seguida va dir que sí, li van fer les proves i a partir d'aquell moment tot va canviar. Tot era diferent, la cuina, el menjador... Però no va voler abandonar a tots els seus companys. Va fer-se amic d'un cuiner alemany i, així, podia portar menjar als seus amics que no havien tingut la seva sort. Un cop més quedà palesa la solidaritat que hi havia entre els republicans exiliats.

El 12 de juny del 1943 l'Antoni Casademont va ser llicenciat de la companyia on es trobava i va poder tornar a Figueres. Un cop arribat a Figueres, no trobava feina per la seva qualificació de "Desafecte" i per tots els antecedents que tenia. No es va poder fer càrrec de l'Acadèmia degut a que l'ensenyament havia d'estar a mans de les persones més vinculades al règim. L'únic lloc de treball on no va tenir cap problema va ser en una companyia d'assegurances. Era una de les poques feines on no era obligatori presentar el Certificat de Penals. Així que va comenšar-hi a treballar, sense amagar mai al propietari el seu passat de presoner polític. S'encarregava de la comptabilitat. Més tard, veient la seva vàlua, el van enviar a Saragossa per muntar allà una sucursal de l'empresa, havent d'obrir mercat. La feina li funcionava bé, sempre va tenir una gran loquacitat i simpatia, i a més, estava a punt de casar-se.

Els alemanys cada cop se sentien més pressionats. Els maquis actuaven forša per la zona on es trobava la companyia d'en Bernat Olivé. Aquest grup de resistència francesa lluitava contra les forces alemanyes de l'ocupació, els seus components s'agrupaven en petits grups armats que portaven a terme una guerra de guerrilles. Tot i això en Bernat, per la seva feina, de xofer no estava gaire tranquil. Gairebé era impossible sortir a les carreteres sense patir un atac. Així que en Bernat va anar a parlar amb el personal de la resistència perquè li facilitessin la sortida. Uns dies més tard, ell i un company, van decidir fugir amb el cotxe alemany i ho van fer de la segŘent manera: el company va simular una avaria en el cotxe i aquell dia ja no va pujar a treballar. El mateix va fer en Bernat, tot dient que se li havia rebentat una roda. Van dinar i deixar els cotxes en el garatge. Un cop van fer la migdiada, van agafar tranquil.lament cadascú el seu cotxe i van marxar per la carretera del bosquet d'Orp, a la sortida de Bedarieux. A prop van trobar-se una caserna dels alemanys i la guàrdia era a la porta. No va passar res ja que els cotxes que duien portaven el distintiu de OT. Uns quilòmetres més endavant van trobar-se amb el grup de la resistència, que anaven camuflats i als qual intentaven ajudar-los. Uns dels cotxes de la resistència va posar-se davant dels cotxes on anaven en Bernat i el seu company per indicar-los el camí que havien de seguir. El trajecte va durar fins arribar al campament dels maquis. Van ser molt ben rebuts. Des que van arribar no van parar d'anar amunt i avall amb el cotxe fent serveis d'enllašos per a la resistència francesa. Sortien a la nit i es dedicaven a fer focs per indicar als avions el lloc on eren per tal que aquests els deixessin anar el material.

El 6 de juny 1944 va produir-se una de les més grans operacions militars mai vistes al món: el desembarcament de Normandia. Es volia alliberar Franša del domini nazi i per aconseguir-ho calia la colĚlaboració de tropes angleses, canadenques i sobretot dels EUA. Va aconseguir-se i el 24 d'agost París va ser alliberat.

Un cop venšuda aquesta batalla tots els grups del maquis van dirigir-se a Montpellier i el grup del Bosquet d'Orp, en el qual estava integrat en Bernat Olivé, va rebre l'enhorabona ja que havien fet un bon treball.

De nou, la situació política, la repressió i la injustícia li van trencar tots els plans de futur de l'Antoni Casademont. Van enviar-lo en règim de presó preventiva a Barcelona el juny del 1945. Era la temuda Comissaria de la Via Laietana. Tot era un patir constant: greus tortures, cops, amenaces...L'Antoni estava en una celĚla molt petita, hi havia un banc de pedra on hi dormia el que es trobava pitjor, els altres dormien capiculats a terra com a sardines. Molts es van tirar per les finestres, desesperats, intentant el su´cidi. Per tal que els metges no veiessin els cops que els presoners rebien, els hi picaven a l'estómac. Anaven vestits amb una granota blava, els van depilar a tots i les poques dutxes eren amb aigua freda. Sempre que l'Antoni Casademont ha parlat de la seva estada a la Comissaria de Via Laietana sempre ha dit que va perdre totalment el sentit del temps i mai no ha estat capaš de dir quants de dies o setmanes va ser torturat a Barcelona. També cal recordar que, possiblement, aquest era l'únic tema del qual vàrem parlar que li produ´a un especial abatiment i una evident tristor als ulls.

Gairebé a finals de l'any 1945 li donen la llibertat provisional. Continua treballant en la companyia d'assegurances i, aquesta vegada, el traslladen a València. L'empresa, conscient de la vàlua del seu treballador i de tot el que li estava passant, li va donar totes les comoditats perquè no es trobés amb cap problema. Va continuar preparant el seu casament amb tota la il.lusió.

Un amic d'en Bernat Olivé, en Julien Pulli, caporal de l'exèrcit, va dir que com a francès volia continuar a l'exèrcit per lluitar contra els alemanys. En Bernat va marxar amb ell i tots dos van presentar-se al primer RICM, tropes que havien sortit de l'Àfrica colonial francesa i que ara es trobaven a Montpellier. A en Julien de seguida van acceptar-lo, en canvi en Bernat va haver d'insistir al capità recordant-li que havia fet tota la guerra d'Espanya al Cos de Tren i que havia estat al maquis lluitant contra els alemanys. Va adonar-se que en Bernat era una persona amb experiència però li van respondre que com a estranger era millor que s'allistés a la Legió de Marxa Estrangera. En Bernat va continuar insistint dient que si s'allistava era per no deixar als companys, però la resposta seguia sent la mateixa. Aleshores en Bernat va contestar-los que marxaria a la reraguarda i buscaria feina. Llavors el coronel que se n'ocupava del cas va reflexionar i va donar l'ordre que li donessin el paquetatge, és a dir la roba de l'uniforme. A partir d'aquell moment en Bernat va convertir-se en un soldat de l'exèrcit regular francès amb tots els drets i deures de qualsevol ciutadà del pa´s.

Era l'únic estranger del seu regiment i l'endemà de la seva entrada ja van posar-se en marxa per continuar la lluita. En Bernat formava part del comboi de camions, jeeps, tancs i a ell li va tocar ser conductor d'un camió. Aquest regiment era de reconeixement i havia d'anar sempre al davant per trobar els bons camins i descobrir on s'amagava l'enemic. Potser per això va ser un dels regiments que va tenir més baixes.

Van fer molts kilòmetres fins arribar al departament del Jura on i van estar dos o tres dies. De seguida van buscar cases que els escalfessin el menjar i ells a canvi els donaven altres aliments com xocolata, galetes... d'aquesta manera tots quedaven ben contents.

Anaven fent camí i van trobar una resistència molt potent, així que van haver d'estabilitzar-se. Un dels tinents del regiment va morir. En Bernat va decidir deixar el camió, ja que amb aquest no podia fer res i va arriscar-se a seguir endavant. Després d'aquesta operació, duta a terme amb èxit ja que es va aconseguir trencar la resistència alemanya, l'ordre del regiment va citar-lo per lliurar-li una creu de guerra de plata que, com és normal, en Bernat ensenya ple d'orgull.

L'exèrcit francès va reorgantizar-se i en aquest cas van enviar-lo cap a Montbeliard, al territori de Bellfort. Els alemanys seguien reculant buscant els millors camins cap a Alemanya, fins i tot passant per Su´ssa, on tenien ordres de resistir fins a l'últim home. En Bernat i tots els seus companys seguien el mateix camí que els alemanys i així van arribar fins a Seppois le Bas, el primer poble d'Alsàcia. Els alemanys els estaven esperant amb tota la potència de la seva artilleria. Van morir molts companys. Uns dels tancs va ser tocat i es va encendre, els nois que hi havia a la torreta van morir a l'instant. El conductor i l'ajudant no podien sortir dels tanc, la tapa de sortida no podia obrir-se, però un dels tants trets que disparaven va obrir la tapa i els dos nois van salvar-se. També va morir en Jullien Pulli, que va ser enterrat allà mateix.

L'Antoni Casademont feia gairebé dos anys que era lliure. Però la mala sort el perseguia, van tornar-lo a empresonar per haver corregit faltes d'ortografia en textos en català de caire contrari al règim, per distribuir propaganda antifeixista i per ajudar als presos que encara restaven a les presons. Els van enviar de nou a Barcelona, però aquest cop a la presó Model, que encara avui dia es troba al carrer Entenša de la ciutat comtal. Amb les pròpies paraules de l'Antoni aquesta presó, comparada amb la comissaria de la Via Laietana, semblava el cel però passats uns dies va convertir-se en un purgatori. Es va comenšar a seguir el mateix mètode de les altres detencions: el van depilar, dutxes amb aigua freda, cel.les superpoblades, la por, els "xivatos", en definitiva, la pèrdua de la llibertat i de qualsevol dret: eren "rojos"

Poques vegades rebia la visita de familiars i, tot sentint la necessitat de veure┤ls més sovint, va inscriure's a "Redención de pena", la qual cosa era com humiliar-se a acceptar que el sistema li atorgués algun avantatge per bon comportament o per fer feines a la presó. Això li va permetre veure més continuadament a membres de la seva família: només podien ser tres i ell va escollir als seus pares i a la seva germana.

Tothom volia sortir d'aquell mal son fos com fos. Van decidir fer una vaga de comunicacions, la gent de fora se'n faria ressò i potser algú es preocuparia per saber el que passava allà dins. El fet consistia en negar-se a parlar amb els familiars que els visitaven. Aquesta protesta es portava coordinadament amb els familiars que, des de l'exterior de la presó, teatralitzaven la seva desesperació en no saber per quin motiu els seus parents no volien parlar amb ells, tot tement-se el pitjor, com , per exemple, una mort per tortura o un afusellament sense judici. Però va durar poc. Amb un parell de cops de puny o de patades que van rebre per obligar-lo a comunicar, la protesta es va acabar. De fet, però, és possible que es tractés de la primera protesta coordinada duta a terme pels presos polítics del franquisme.

Dintre de la presó també va comenšar a existir una certa xarxa de comunicació clandestina entre els presoners polítics. Val a dir que aquests presoners sentien un cert despreci pels presos comuns i que era una tàctica freqŘent de les direccions de les presons barrejar els presos polítics amb els delinqŘents de tota mena per tal de malmetre l'esperit combatiu dels polítics i fer-los sentir com l'escòria de la societat.

Quan succe´a alguna cosa important fora de la presó de caire polític o social no tenien cap mena de problema per conèixer-la, ja que es comunicaven a través de les canonades. Depenent del nombre de cops que se sentien, el missatge era un o altre. Però això no impedia l'avorriment de cada dia ni que el temps passes molt lentament.

I van passar dos anys. Devien ser mitjans de l'any 1948 i el van traslladar fins a Saragossa emmanillat i va passar-se uns dies en la presó de la mateixa ciutat, anomenada de Torrero, que encara avui està en servei. També va passar per la presó de Madrid i després va estar en quarentena a Oca˝a, a la província de Toledo, molt a prop d'Aranjuez. Per fi, per primera vegada, van fer-li un judici. Però ni tan sols el jutge era jutge, era "caballero mutilado". La sentència no va ser molt favorable, van condemnar-lo a sis anys de presó a Burgos.

Va entrar a la presó el 8 de juliol de 1948. Aquí la situació era més civilitzada. L'Antoni va tenir l'oportunitat de poder exercir com a mestre i a la vegada va escriure, tot manuscrit amb la seva excelĚlent calĚligrafia, tot un llibre sobre física, química i ciències naturals. I de la mateixa manera també assistia a classes d'adults, aquest cop com a alumne, i va recollir en una llibreta tots els apunts que prenia a classe a on, entre d'altres coses, ja es parlava de Física Quàntica. Costa d'imaginar una presó on els presoners estiguin disposats a aprendre tot això per tal de no perdre el temps i formar-se per tal d'obtenir un lloc de treball en el futur i no perdre la moral.

A la presó de Burgos també van muntar un taller per a fer postals i felicitacions de Nadal o felicitacions ja fetes amb motiu d'un sant o d'un aniversari. Aquesta feina la feien en cadena, de manera que els presos estaven junts i podien parlar i comunicar-se. Aquestes felicitacions, en molts casos, eren un prodigi d'obra d'artesania.

Estaven molt controlats, el pitjor de tots era que no podia veure la seva família ja que la distància era molt gran. Només podia enviar una carta però molt de tant en tant i el correu estava molt controlat. No podien explicar tot el que vivien, ni si estaven bé o malament, només la data i una simple firma perquè la família sabés que estaven vius i estiguessin tranquils. La censura era implacable i això era el pitjor. Evidentment calia escriure en castellà i moltes vegades feien servir el recurs d'escriure a la xicota com si fos una germana per tal de poder incloure frases com, per exemple, "rep un petó a la galta". La Carme ha guardat cartes totalment censurades on només es veu la data i la signatura.

El regiment on estava en Bernat Olivé seguia avanšant cap a l'est. Els alemanys eren molt nombrosos i molts encara mantenien l'esperit combatiu de la desesperació. Un dia van deixar gairebé encerclat el regiment d'en Bernat. Era de nit i el tinent i un xofer van anar amb el jeep a explorar el terreny. Van veure una llum. El tinent va baixar del jeep i al dirigir-se cap el lloc d'on venia la llum va sentir-se una metralladora. El xofer va saltar del jeep perquè li havien tirat una bomba de mà. Quan van anar a cercar el tinent, aquest estava partit per dos. Van passar unes quantes hores durant les quals no van poder despistar-se ni una mica per la situació d'alerta en que estaven.

Van arribar a les poblacions d'Alsàcia i van ser rebuts amb una gran alegria. Els alemanys consideraven l'Alsàcia un territori seu, encara que l'haguessin aconseguit sense un reconeixement internacional i despreciant el que s'havia acordat en el Tractat de Versalles de 1919. Per això molts dels joves de la zona eren reclutats a la forša per ser soldats alemanys. Com que el treball d'en Bernat i els seus companys era perseguir els alemanys per tots els pobles que passaven, eren ben rebuts, fins i tot la gent els acollia a les seves cases i allà dormien i podien menjar. Eren principis de l'any 1945 i l'Alsàcia va quedar definitivament alliberada.

Van voltar per tota la riba esquerra del Rhin fins aturar-se a Pl÷rsheim. Hi van estar molts dies per reorganitzar-se i substituir material. Van fer moltes festes i com en el regiment hi havia músics, no els faltaven artistes.

En un poble proper a Strasburg, per on hi passava una via de tren molt estreta, en Bernat va sentir parlar espanyol a dos soldats, va posar-se molt content i va preguntar-los d'on eren. No eren espanyols sinó algerians d'Oran; en Bernat va quedar molt decebut.

Dormia en una casa on hi havia un matrimoni i la seva filla. El primer dia en llevar-se la mestressa va convidar-lo a una copeta d'esnaps, un licor que allà és molt habitual. Era molt fort, però ell no va dir que no per no fer-li el lleig a la senyora. Els altres matins en Bernat ja no en va beure més, però a la senyora semblava que li agradava molt aquell licor.

Van traslladar-se a Blesheim, va estar-hi molts dies durant els quals van treballar molt ja que tenien que reorganitzar tot el material, però també van estar molt de festa. Ara la situació ja no era tan dura. En Bernat sempre era esperat al ball i un dia va ser castigat amb una guàrdia suplementària per no haver seguit les ordres d'un caporal. Però aquella nit tampoc no es va perdre el ball, ja que la festa no va comenšar fins que el caporal va deixar a en Bernat anar-hi. Una altre nit de ball, un soldat que no era de la seva unitat va empentar-lo perquè no volia que ballés amb la Lina. En Bernat va contestar-li que per a ell no hi havia cap inconvenient, en tot cas havia de ser ella la que tries. Dit i fet, va comenšar el ball i la Lina va ballar amb en Bernat.

Al marxar d'aquest poble van preparar-se per atacar i fer front als alemanys. Van comptar amb el suport de l'exèrcit americà. Van passar per diversos pobles i van travessar el Rhin per Mannheim, gràcies als americans que van muntar el pont. Els aliats havien aconseguit ocupar tota la longitud del Rhin i, en creuar el riu, els exèrcits aliats van iniciar un ràpid avanš dins del territori alemany. El regiment d'en Bernat va avanšar fins arribar a la Selva Negra.

Dos companys que havien sortit amb el jeep i trigaven en arribar així que van sortir a buscar-los. Els van trobar morts i el jeep cremat. La pressió va continuar, els alemanys van oposar molta resistència però, al final, va sortir bé i van poder ocupar KŘrzel. En Bernat en moltes ocasions va demostrar gran valentia i, de nou , li van oferir una altra creu de guerra amb estrella de bronze i d'altres condecoracions.

Estant en la ciutat de DŘsseldorf es va rebre l'ordre que el RICM havia estat destinat a l'Indoxina. El capità va cridar a en Bernat per dir-li que havia d'anar amb ells però en Bernat va contestar-li que ell era voluntari per combatre els alemanys i que a l'Indoxina no n'havia de fer res. Eren moments de desmobilització i de reorganització dels exèrcits i els francesos havien decidit que aquelles unitats havien d'anar a l'altra cap de món. En Bernat, antifeixista convenšut, havia lluitat contra el franquistes i contra els alemanys, però, com és normal, no es veia posant ordre a la Indoxina francesa.

El 8 de maig de 1945 es va signar l'armistici amb l'Alemanya nazi. Aquell mateix dia no van poder celebrar-lo ja que no tenien suficients queviures , però no importava, van celebrar-ho dos dies més tard. La guerra s'havia acabat i el treball que els quedava per fer era actuar com a forša d'ocupació, revisar materials i divertir-se quan es podia. La sortida cap a la Indoxina era imminent, així que en Bernat va demanar ser desmilitaritzat. Era l'agost del 1945 i ell va haver d' acomiadar-se de tots els seus companys i va marxar en direcció a París on va instal.lar-se a casa d'un seu cosí. Passats uns dies, va marxar a Perpinyà, on va instal.lar-se amb una família. A partir d'aquell moment la qŘestió era buscar feina. Va comenšar a treballar de xofer en una Cooperativa agrícola de Santa Eugènia, a 5 km. de Perpinyà, on cada dia hi anava amb bicicleta. Va fer molts amics, que igual que ell també s'havien hagut d'exiliar. Comenšava la seva vida com a civil, però no podia ni volia tornar a Espanya.

Era 10 de novembre de 1946 i hi havia festa, es celebrava l'armistici de la Primera Guerra Mundial. Aquest dia en Bernat va conèixer la que seria las seva dona. Aquella nit van ballar junts i ja no van deixar de veure's. Fins el punt que, dos mesos després, van casar-se a l'Ajuntament de Perpinyà.

L'any 1950 l'Antoni Casademont va sortir de la presó de Burgos, tot i la sentencia de 6 anys. Tot plegat va ser perquè havia exercit de professor sense cobrar res de res. La presó tenia un mestre oficial, però aquest delegava en presos amb formació; ell cobrava i els presos feien la feina. En qualsevol cas, l'Antoni estava molt orgullós de la seva feina de mestre a la presó, de sentir-se útil, d'haver ajudat a la gent i d'ajudar-se a si mateix a passar el temps de la condemna amb una feina que el distreia.

Quan va arribar a Figueres, la Guàrdia Civil ja tenia en compte que era comunista. No podia portar una vida civil normal i estava controlat tot el dia. La policia molt sovint interrogava als seus ve´ns per si veien alguna cosa sospitosa. De nou va reintegrar-se en la companyia d'assegurances i, per fi, al 1950, va poder casar-se.

Després d'haver explicat la trajectòria de tots tres protagonistes cal dir que després d'aquesta etapa les seves vides van continuar. L'Albert Gurt, com tots els espanyols va ser qualificat pel règim i, com que va obtenir la qualificació de "Indiferente", no va tenir problemes rellevants per reincorporar-se a la vida civil normal. Va casar-se i va tenir un fill. Va continuar practicant l'esport i treballant a la tintoreria de la família. Passats uns anys, després de la mort de Franco i iniciada la democràcia, va ser regidor de l'Ajuntament de Figueres amb ERC.

L'Antoni Casademont, per la seva condició de comunista, va viure 25 anys pendent de qualsevol moviment o parany que el pogués retornar a la presó. En la feina, oberta al públic i a on en més d'una ocasió havien entrat els "secretes" com si es tractessin de clients amb ganes de fer-la petar, havia d'anar amb molt de compte amb el que comentava i tenir molta mà esquerra per no semblar maleducat i, alhora, no perdre un possible client. Cal dir que l'Antoni Casademont era empresonat d'ofici cada vegada que venia a Barcelona en Franco o alguna autoritat del règim com a mesura de precaució. El mateix succe´a amb els seus fills: no podia arriscar-se i explicar-los tot el que havia viscut perquè ja se sap que la mainada ho haguessin pogut explicar algú, inclús a qualsevol nen de l'escola, i aquest nen, fill d'un franquista, provocar-li un nou problema en la seva vida. A l'igual que l'Albert, al convocar-se les primeres eleccions municipals democràtiques, va presentar-se i va sortir escollit com a regidor pel PSUC.

En Bernat Olivé va continuar a Franša amb la seva dona i la seva filla. L'any 1965 van decidir tornar a Catalunya, concretament a Balaguer (Lleida), com a tècnic francès per tal d'assessorar una empresa lleidatana que comenšava a interessar-se per la congelació de la fruita. Durant els anys del règim, malgrat que la feina anava molt bé i era molt apreciat per la seva vàlua, en Bernat mirava de parlar poc del seu passat ja que tenia por que algú denunciés que es tractava d'un exiliat republicà. Sempre que algú li preguntava sobre els anys que va estar a Franša, ell explicava que hi havia anat a viure molt abans de la Guerra Civil. A Balaguer va viure tot el procés de la transició democràtica espanyola. L'endemà de la mort del dictador, va ser quan en Bernat va decidir-se a explicar als amics de la feina la realitat del seu passat de lluitador antifeixista a Espanya i Franša.

Des d'aquest moment es va sentir, com sempre, atret per la política i va comenšar a militar. També va encomanar aquest virus a la seva filla que ja va ser regidora de l'Ajuntament de Balaguer i, actualment, ho és del de Figueres. L'any 1982 van marxar a viure a Darnius, el poble de la seva dona, i en Bernat va decidir recobrar la nacionalitat espanyola. Després d'un llarg procés burocràtic va aconseguir la doble nacionalitat. Actualment viuen tranquils i admirablement units, en plenitud de facultats i encara disposats a fer xerrades i participar en tot allò que calgui per tal que no es perdi la memòria d'allò que van viure.

PÓgina inicial