Constança de Sicília, reina de Catalunya-Aragó
(1247 o 1249, Catània - 1302, Barcelona)

Reina d'Aragó entre 1276 (data de coronació del seu marit, Pere II el Gran) i 1302 (data de la mort de Pere el Gran) i reina de Sicília des de 1282.

De moltes parts li venien molts honrats matrimonis de filles d'emperadors e de reis, explica Ramon Muntaner en la seva Crònica referint-se al futur matrimoni de l'infant Pere d'Aragó. Entre aquests oferiments hi havia el del rei de Sicília, Manfred Hohenstaufen, que li oferia la mà de la seva filla Constança.

Constança va casar-se als 14 anys amb l'infant Pere a Montpeller amb l'oposició, d'una banda, del rei de França, de la casa d'Anjou, i del Papat, que temien qualsevol relació de la corona catalanoaragonesa amb Sicília; i d'altra, del cunyat de Pere, Alfons X de Castella, que aspirava a la corona imperial alemanya, i considerava ofensiu l'enllaç del príncep amb la casa de l'Imperi.

Constança va arribar a Montpeller a començaments de juny de 1262. Venia acompanyada de Ferran Sanxis, fill i ambaixador de Jaume I, de barons napolitants i sicilians, i de la seva nodrisa, Bella d'Amichi, que duia amb ella el seu fill, el futur almirall Roger de Llúria.

Ramon Muntaner, amb motiu de les seves noces amb l'infant Pere escriu:

Era d'edat de catorze anys e era la pus bella creatura e la pus sàvia i honesta que nasqués aprés madona sancta Maria.

I explicita igualment l'amor de Pere el Gran per la seva dona:

jamés no fo tan gran amor entre marit e muller com entre ells ers e fou tostemps.

Alfons, rei d'Aragó
Jaume, rei de Sicília i rei d'Aragó
Elisabet, reina de Portugal
Frederic, rei de Sicília
Violant, reina de Nàpols
Pere d'Aragó, casat amb Guillema de Montcada, l'hereva més rica dels regnes

A través de Constança, el regne de Sicília va quedar incorporat a la corona catalanoaragonesa. Carles d'Anjou (Carles I de Sicília) s'havia fet amb el tron de Sicília després de vèncer Manfred, pare de Constança, i d'executar Conrad, el seu nebot. Els sicilians, descontents amb la dominació francesa, van revoltar-s'hi (Vespres Sicilianes) i van demanar ajut a Pere d'Aragó, espòs de Constança.

Segons Muntaner, el rei Pere escolta el plor de la seva dona per la mort del seu pare i posa en marxa la conquesta del regne de Sicília:

E així, lo senyor rei En Pere amava més madona la reina que res qui fos e'l món. Per què cascun se pot pensar, con era ab ella, quin treball soferia. Que a cascun vaja lo cor ço que dix En Muntanyagol: "Bé ha prop la guerra cell qui l'ha enmig del si, e pus prop l'ha qui l'ha en son coixí".

.E així, lo senyor rei consentia. Un plant de madona, dins lo cor li cavava: per què, tots perills pensats, en son cor se pensà que la venjança se faés per ell.

Constança va ser sempre una bona col·laboradora del seu marit i dels seus fills. Després de la conquesta de l'illa, s'hi va traslladar amb els seus fills Jaume i Frederic, i va participar-ne en el seu govern.

A la mort del seu fill Alfons es va retirar al convent de Santa Clara de Barcelona. És enterrada a la catedral de Barcelona juntament amb aquest fill.

Constança és una figura constant en la Crònica de Desclot: n'hi fa esment, entre d'altres, de la seva coronació; de com el rei va deixar Sicília en les seves mans quan va embarcar-se cap a Catalunya per dirigir-se després a Bordeus on havia de trobar-se amb Carles d'Anjou a qui havia desafiat a combat;o quan reviu l'escena en què la reina s'acomiada de Roger de Llúria un cop haver armat la flota que havia de partir cap a Catalunya, atacada pels francesos:

E madona la reina dix a l'almirai, tot en plorant:

-Amic Roger, ben saps tu com jo t'he nodrit, petit enfant, e mon senyor lo rei d'Aragó t'ha nodrit e molt amat, e t'ha fet gran bé e gran hondrament e t'ha fet almirall de la sua host, per so cor ha gran fe en tu e sap que és lleial, e valent e prous; e ara és mester que ho sies, que jo e mos enfants e tota ma companya estam en fe de Déu e de tu.

Quan madona la reina hac dit açò, e l'almirall s'ajonollà als seus peus e besà-li la mà, e puis mès-li les mans entre les sues, e féu-li homenatge e dix-li:
-Madona, no us temats de res, que anc lo senyal del rei d'Aragó no fo vençut ne tornà atràs; ans ha vençut e vencerà tots temps sos enemics. E jo he fe en Déu que ho faré de tal guisa, que mon senyor lo rei e vós ne serets pagats.

Jo só Manfred, nét de l'emperadriu Constança, i et demano que quan tornis al món diguis a la meva bella filla, engendradora de l'honor de Sicília i d'Aragó, la veritat sobre el meu cas, si és que allà se'n conten altres coses.

Va ser proclamada beata i una de les seves filles, Elisabet, reina de Portugal, va ser canonitzada per l'Església.