L'esperit cavalleresc

Llegenda del bon comte de Barcelona i l'emperadriu d'Alemanya

Després d'explicar la mort de Pere el Catòlic a la batalla Muret, que va suposar la pèrdua dels territoris occitans, Bernat Desclot justifica la pertanyença de Provença -que Pere el Gran, el protagonista de la seva crònica, no perdia l'esperança de recuperar- al comtal de Barcelona a través d'una llegenda que conté tots els elements de l'amor cortès, ique és un exemple paradigmàtic del que era l'esperit cavalleresc.
La llegenda
Hi havia una vegada un rei d'Alemanya a qui, per les seves qualitats, els prínceps del país van elegir emperador. Aquest emperador es va casar amb una filla del rei de Bohèmia.

A la cort hi havia també un cavaller jove del qual es va enamorar l'emperadriu.

Dos nobles van anar a explicar a l'emperador que havien descobert que l'emperadriu el deshonrava amb un cavaller de la cort. I aquell va parlar a l'emperadriu d'aquesta manera:

-Dona -dix l'emperador-, de ço que jo n'he ha fer son molt despagat; e sapiats que si, d'aquí a un an e un dia, no havets trobats cavallers qui d'aquesta cosa vos descolpen per batalla, vós serets cremada davant tot lo poble.

I va tancar-la en una cambra ben guardada.

La dona féu cercar cavallers qui la desencolpassen per batalla, e no podia trobar qui per ella se vogués combatre. E sí havia a molts cavallers grans dons donats e gran honor feita, e en aquella saó tots la desconegueren. Esdevenc-se que en la cort de l'emperador hi havia un joglar, molt avinent ho, e quan viu que l'emperadriu fo en presó e no trobava cavaller qui la volgués desencolpar, fo molt irat e eixi's de la cort, e anà de terra en terra dient com l'emperadriu d'Alemanya havien falsament reptada d'aital cosa: tant que el joglar venc en la noble ciutat de Barcelona, e anà-se'n al palau on lo comte de Barcelona estava, e presentà's denant lo comte, e estec com a hom molt irat e despagat.

E el comte demana-li quin hom era.

-Sényer -dix ell, jo son joglar, e son de molt llonga terra vengut per la gran anomanada que de vós he oïda llongs temps.

-Amic -dix lo comte-, ben siats vós vengut, e prec-vos que em digats per què estats consirós.

-Sényer -dix lo joglaret-, si vós sabiets la raó, ja no us meravellaríets de mi com son consiurós ne felló.

-Amic -dix lo comte-, prec-vos que m'ho digats, e si jo us hi pusc ajudar en res, jo ho faré volenters.

El joglar va explicar al comte l'acusació feta a l'emperadriu i la manca de cavallers per defensar-la.

-Garda -dix lo comte- que sia veritat així com tu dius.

-Certes -dix lo joglaret-, sényer, que vull perdre la testa si així no és.

Oïdes aquestes paraules, el comte, acompanyat d'un únic cavaller, va dirigir-se immediatament cap a Alemanya per por de no ésser-hi a temps per al dia del combat i va arribar a la ciutat de Colònia on era l'emperador tres dies abans de la data assenyalada.

E el comte, quan hac reposat un jorn, l'endemà anà parlar ab l'emperador, ell e son companyó, mas no volc que null hom sabés qui era ne qui no, e ell qui n'havia castigada la companya. E quan fo denant l'emperador, saludà-lo, e l'emperador acollí-lo molt gent, per tal cor li semblà hom honrat.

-Sényer -dix l'emperador-, ben siats vós vengut. Certes, gran honor e gran amor li havés feita [a l'emperadriu], e no us haviets ops pus a tardar, que d'ací a dos jorns devia ésser cremada, segons la costuma de l'Emperiu.

-Sényer -dix lo comte-, digats a aquells cavallers qui l'han reptada, que s'aparellen e que sien en lo jorn de la batalla, que gran pecat seria si, per llur parlar, era aital dona cremada: ans costarà més a l'una part. E prec-vos, sényer, que em lleixets parlar ab l'emperadriu, que jo coneixeré bé en les sues paraules si mer mal en aquesta cosa: que, certes, si ella és colpable, jo no em combatré ja per ella. E si jo conec que ella no mer mal, jo em combatré ardidament per ella, nós dos per altres dos cavallers qualsevullen de tota Alemanya.

-Sényer -dix l'emperador-, bé em plau.

El comte va anar a veure l'emperadriu. Quan l'emperadriu entès que ell era lo comte de Barcelona, on ella havia oït molt parlar per la gran noblea qui en ell era, fo molt alegre e pagada, e conforta's molt en ell e més mans a plorar molt fortament.

-Sényer -dix ella-, jo null temps no us podré gasardonar aquesta amor ne aquesta honor ne aquest servii que vós m'havets feit. Ben és ver que un cavaller havia en la cort de l'emperador molt prous e agradable en tots sos feits, e de gran llinyatge. E per la proea que en ell era, certes jo amava 'l molt sens mal enteniment e sens null altre fet que no hi ha haüt ne parlat. E dos cavallers consellers de l'emperador, per enveja, han-me acusada ab l'emperador e, per ço cor ells són honrats hòmens e nobles cavallers, negun cavaller no m'ha gosada escondir.

-Madona -dix lo comte-, certes bé em plau ço que m'havets dit, e estats segurament que, si a Déu plau, nós los farem penedir de la deslleialtat que han dita. E prec-vos, madona, que tenga alcunes joies vostres per tal que jo sia vostre cavaller.

-Sényer -dix ella-, tenits aquest meu anell e tot quan vullats de mi.

-Madona -dix lo comte-, grans mercès.

Arribat el dia de la batalla, abans d'entrar en combat, el comte va descobrir que el cavaller que l'havia acompanyat fins a Alemanya havia desaparegut. Així és que, amb el vist-i-plau de l'emperador i dels dos reptadors, el comte va decidir combatre ell, tot sol, els dos cavallers, l'un després de l'altre: -Qual que sia mellor cavaller de nós e pus forts, se combata primer, van decidir aquests.

Quan venc que els dos cavallers foren e'l camp, lo cavaller alemany se moc primerament per escometre lo comte, així con és costumat que cell qui repta dou escometre primer aquell qui és reptat. E el comte punyí dels esperons son cavall e mès-se llança denant, e anà ferir lo cavaller alemany de tal vertut que la llaça li passà de l'altra part per mig lo cors e abaté'l mort a terra. E puis pres lo cavall per les regnes e menà-lo a una part del camp, e, ab les regnes mateixes, lligà-lo a les murades del camp; e puis tornà sobre el cavaller, e viu que mort era de tot en tot. E el comte dix a aquells qui gardaven lo camp que faessen venir l'altre cavaller, que ab aquell havia enantat ço que devia; e aquells dixeren-ho a l'emperador, e l'emperador manà a aquell cavaller que entràs al camp, que ell veïa que son companyó era mort e'l camp.

-Sényer -dix lo cavaller-, no hi entraria qui em donava tot lo món; e fets de mi ço que us plàcia, que més am estar en vostra mercè e de madona la emperadriu que del cavaller estrany, que molt és noble cavaller. Jo dic davant tota la cort que çó que nós havem dit de madona l'emperadriu, dixem per enveja e per mala volentat; e prec-vos, sényer, que hajats mercè de mi.

Al cavaller van portar-lo davant l'emperadriu qui estava en una casa de fust que hom li havia feita denant lo camp, e aquí de prop havia bastit un gran foc, que si el comte fos vençut, que fóra cremada, que va deixar en mans de Déu el càstig que mereixia el cavaller.

Ab tant lo cavaller se partí davant l'emperadriu e anà-se'n a son hostal. E l'emperador fo molt alegre, e entrà e'l camp e dix al comte:

-Sényer -dix ell-, l'altre cavaller no es vol combatre ab vós, e és vengut a l'emperadriu clamar mercè, e ha dit que falsament e deslleial l'havien acusada; e l'emperadriu ha-li perdonat francament per ço cor Déus e vós li havets feita tanta d'honor.

L' emperador i l'emperadriu van emportar-se el cavaller al seu palau i van tractar-lo amb els honors que es mereixia.

Aquella mateixa nit, sense dir res a ningú, el comte va posar-se en camí, de retorn cap a Catalunya.

L'endemà l'emperador va enviar a buscar-lo i quan va sentir que havia marxat va enfurismar-se molt. Igualment l'emperadriu, qui per poc no eixí de son sen quan es va adonar que el comte havia partit i que l'emperador desconeixia la identitat del seu defensor:

-Sényer -dix l'emperadriu-, aquest cavaller que vós havets vist que ha feita batalla per mi, és lo bon comte de Barcelona, de qui moltes vegades havets oït parlar, de la gran noblea e del gran ardiment que en ell és, e dels grans feits e de les grans conquestes que ha feites sobre sarraïns.

-Com, dona? -dix l'emperador-, ¿És ver que aquest fos lo bon comte de Barcelona? Si Déus m'ajut, null temps la corona de l'emperi no pres tan gran honor com és aquesta: que de tan llonga terra sia vengut tan honrat comte per defensar tan gran deslleialtat, la qual era gran dan e gran vergonya e de vós e de mi.

I va enviar l'emperadriu a Barcelona a cercar-lo.

L'emperadriu va retornar a Alemanya amb el comte. L'emperador, així que ho va saber:

Eixí-llur a carrera, e amenà'ls-se'n a son palau e hac molt gran goig de la venguda. E tota la gent faeren-ne ben huit jorns molt gran festa e foren molt alegres, e l'emperador acollí gint lo comte, al mills que poc.

-Sényer -dix l'emperador-, molt vos havem que grair del gran honrament que feit nos havets; e, si Déus m'ajut, tots temps havia oïts parlar gran bé de vós, mas encara n'hi ha més cent tants que hom no podria dir. E és ops que jo us faça tal gasardó que a mi sia honrat per donar e a vós de pendre. Jo he una terra, qui marca assats pres de vós, qui és nostra e de nostre Emperi; e jo dón-la a vós e als vostres, e siats marquès de Proença. E jo faç-vos-en bona carta jurada e fermada de nós e dels prínceps d'Alemanya.

I així és com el comte de Barcelona, després de rebre Provença i molts altres rics presents:

venc en Proença e entrà en possessió de la terra. E la gent de Proença hagren-ne molt gran goig e faeren-li molt gran honor; e d'aquí avant tengren-lo per senyor.

Despagat: descontent, disgustat.
En aquella saó: en aquella circumstància.
Molt avinent: molt agradable.
Fo: va ser.
E eixi's de la cort: i va marxar de la cort.
Reptada: acusada.
Venc: va venir.
Denant: davant.
Estec: es va mostrar.
Fets de mi ço que us plàcia: féu de mi el que volgueu.
Per ço cor: ja que.
Qui per poc no eixí de son sen: que de poc no es torna boja.
Null temps: mai.
Llonga: llunyana.
Eixí-llur a carrera: va sortir a rebre'l corrents.
Gint: gentil.
Al mills que poc: el millor que va poder.
Qui marca assats pres de vós: que és molt a prop de la vostra terra.
Hagren-ne: van tenir.
Tengren-lo: el van tenir.