| La industrialització al Baix Llobregat |
 |
|
La industrialització
|
|
La Vall Baixa Coneixent l'evolució posterior de la població, resulta bastant sorprenent que algunes de les iniciatives relativament primerenques en la indústria cotonera moderna s'esdevinguessin al Papiol. Allí es van crear diverses fàbriques en les dècades dels anys trenta i quaranta del segle XIX, com la d'Herp, Peix i Vilaseca (1834) o la de Ferrer i Cia. (1841). A mitjan segle XIX, sobre una base quasi exclusivament agrícola, una activitat protoindustrial sedera més reduïda que a Sant Feliu de Llobregat i una integració parcial en l'espai econòmic barcelonès per mitjà de la molineria, Molins de Rel treu partit als seus avantatges de situació i disponibilitat energètica, a més de les bones comunicacions: pont de Caries III (1763), carretera Reial i, més tard, el ferrocarril Barcelona-Martorell (el primer tram que se'n va inaugurar arribava fins a Molins de Rei (1854). J. A. Carbonell posa al descobert la pauta d'industrialització amb I'hegemonia de la indústria cotonera, característica de Molins de Rei. Del dinamisme i predomini que tenia, en parlen la irrupció de la fàbrica concentrada en dates relativament primerenques (Ferrer i Mora, coneguda com «El Molí», es crea al 1858 i és equipada amb 3,000 fusos), el pes decisiu del sector en les noves empreses creades i l'augment d'obrers i de màquines. D'aquesta embranzida, se'n ressenten tant la xarxa de petites empreses dedicades a la transformació de productes agraris, com les activitats artesanals. Tan sol0s la construcció escapa a la tònica general. Com és Iògic, la composició de la població activa pateix canvis importants. Mentre a mitjan segle XIX el tèxtil donava feina al 8% de la població activa, el 1936 hi participava amb el 80% de l'ocupació industrial, sector ara majoritari. En l'adopció de formes d'energia noves, els petits tallers i les grans empreses hi troben possibilitats de superar els problemes d'un sistema energètic que, malgrat els avantatges, conserva limitacions importants. Sant Feliu de Llobregat era una localitat d'u-na mobilitat social forta on existia un focus preindustrial marcat pel predomini de la seda i amb presència marginal del Ili i del cànem. La localitat participa plenament en les transformacions del segle XIX. És cert que es manté el predomini dels pagesos, però també s'amplien les professions i, sobretot, arrenca la industrialització moderna. En el nucli seder protoindustrial hi apareixen transformacions interessants. L'abundància de testimonis dóna suport a la pervivència de l'activitat. En canvi, el nombre de persones ocupades s'ha reduït, la mitjana d'edat és més baixa i s'ha reforçat el caràcter de temporalitat. El capital comercial continua controlant el procés de producció, tot i que l'esmentat control passa, en part, a mans de persones de Sant Feliu de Llobregat. Tampoc aquí el gran impuls de la industrialització no emanarà de la seda, encara que aquest ram rebrotarà més tard amb la Industrial Sedera, ara amb noms i mètodes nous. A mitjan segle XIX, quan l'agricultura encara és el sector predominant com a creador d'ocupació, s'inicia una industrialització incerta. Les característiques essencials són la simbiosi entre I'economia preexistent, la petitesa i la inestabilitat de les fàbriques i la frustració d'una transició natural cap a una estructura dominada per la seda. En realitat, no pot parlar-se de consolidació fins que, al principi de la Restauració, la fàbrica Bertrand introdueix Sant Feliu de Llobregat en la gran onada expansiva de la indústria cotonera. En efecte, aquesta fàbrica no tan sols inaugura el predomini del tèxtil, sinó que erigeix el cotó en amo i senyor. Juntament amb Solà-Sert, dita popularment «Can Corrons», determina el ritme de creixement i incideix decisivament en les crisis de la localitat. No en va, entre 500 i 700 persones depenien, per exemple, de la feina de la fàbrica Bertrand i d'entre 170 i 250, de la de Solà-Sert. |
|
|
|
 |
|
Col·lecció Descobrim el Baix Llobregat, núm. 4 |
|