| La industrialització al Baix Llobregat |
 |
|
La industrialització es consolida
|
|
Energia i industrialització Com a component essencial de les forces productives, I'energia influeix decisivament en la forma, I'organització i la localització de la producció. De l'energia hidràulica tradicional al vapor Per començar, convé recordar que l'aigua és un factor decisiu per a la industrialització. En l'etapa preindustrial, l'increment del volum d'aigua destinada a transformar o elaborar productes va contribuir a elevar la productivitat i a rebaixar els costos de producció. La vinculació estreta entre aigua i activitat preindustrial es palesa en diverses zones de la comarca. Ja a començaments del segle XVIII, membres destacats de la noblesa obtenen concessions d'aigua per a molins fariners i batans des de Molins de Rei fins al mar. Localitats associades rares vegades a activitats no agràries, com Sant Vicenç dels Horts, haurien tingut algun molí equipat amb «aquella roda de caixons, esberlada, cruixida i llefiscosa», com el descriu N. Oller. Al llarg dels anys, una font primària, el Llevador de Concessions, recull els noms i el ram d'activitat dels usuaris d'un recurs tan valuós. Les concessions d'aigua es concentren en l'últim terç del segle XVIII i, majoritàriament, es destinen a processos de transformació de productes d'origen vegetal. Són els molins fariners, oliers o paperers d'Esparreguera, Olesa de Montserrat i el Papiol. Aquest darrer, es transforma, a començaments del segle XIX, en molí fariner i batan. La importància de l'aigua com a productora d'energia mecànica en les activitats no agràries prèvies a la indústria moderna a la comarca es demostra també en d'altres fonts primàries. Les Respuestas al Cuestionario de F. de Zamora (1789) assenyalen activitat tèxtil disseminada pel conjunt de la comarca, per bé que concentrada a la zona nord i a la vall baixa. Molins fariners, oliers o paperers es distribueixen de forma desigual en aquestes dues zones. S'hauria d'ampliar la llista amb els molins de J. d'Amigant i de Planas, a Sant Boi i Santa Creu d'Olorda, respectivament. S'observen també altres especialitats, ja siguin fàbriques d'aiguardent o de productes ceràmics, forns de calç, pedreres i mines. Notícies disperses relatives, per exemple, a forns de vidre ubicats en diverses localitats (Cervelló, Corbera de Llobregat, Molins de Rei, Begues i Sant Vicenç dels Horts) no fan sinó confirmar la imatge d'una comarca predominantment agrària on tenen també pes específic una sèrie diversa d'activitats. La Revolució Industrial implica un increment en el volum de la producció i un recurs creixent a I'energia. L'aigua continua essent indispensable en multitud de processos industrials. Al Baix Llobregat, I'explotació de les aigües superficials va associada a noms tan coneguts com la Colònia Sedó o Can Bros, Els aqüífers superficials propers al riu i al delta permeten obrir pous no gaire profunds, Els substrats permeables possibiliten extraccions, al principi per a ús domèstic, però per a usos més diversos quan es comença a recórrer a la màquina de vapor. Finalment, l'aprofitament de les aigües artesianes potencia l'agricultura intensiva, com s'esdevé a la colònia agrícola Casanovas (1893), i converteix la comarca en un centre d'abastament d'aigua per a Barcelona i, per consegüent, en plataforma per a la creació d'empreses especialitzades en el subministrament d'aigües, com l'Empresa Concesionaria de Aguas del Río Llobregat. Tot això combinat amb I'existència de la xarxa ferroviària, serveix de trampolí a la poderosa onada industrialitzadora del segle XX. Una manifestació clara d'aprofitament de les aigües superficials és el canal de la Infanta (1819), estudiat per Gemma Tribó i Antoni Romeu, que contribueix a intensificar l'agricultura i a diversificar la indústria. En tenim una prova a Sant Joan Despí: cap al 1830, l'aigua del canal permetia regar entre 200 i 300 hectàrees; al mateix temps, 60 de cada 100 litres anaven a parar a la indústria. El canal va acabar regant una mica més de 3.000 hectàrees de la riba esquerra del Llobregat, malgrat les pèrdues per filtracions i la competència de la indústria. Els molins fariners creats als marges del canal no sempre van deixar pas a indústries duradores. En contrapartida, la indústria tèxtil de Molins de Rei o de l'Hospitalet de Llobregat i la química, metal·lúrgica i tèxtil de Cornellà de Llobregat deuen, en part, en aquests molins les raons de llur existència. En efecte, a part d'algunes ja esmentades, I. Quert (1849) i R. Ramoneda (1851) van construir salts a Cornellà per aprofitar la força motriu de l'aigua del canal en les fàbriques cotoneres. Als locals de la primera d'aquestes fàbriques van continuar fabricant cotó successivament Sala y Cia. (1880), Fontanals y Surís (1913) i Hilanderías Modernas S.A. (1926). Tal com afirma en els seus estudis J. Nadal, per tal d'aprofitar els corrents d'aigua i de transformar-ne la força cinètica en força mecànica, es van utilitzar les turbines, construïdes, sobretot, per cases del país, La Colònia Sedó en va instal·lar una de la casa Planas, tal com explica Gràcia Dorel-Ferré en el seu llibre, mentre que Ferrer y Mora o A. Basté van recórrer a la Maquinista Terrestre y Marítima per fer els seus salts d'aigua al canal de la Infanta. Del vapor a les noves energies: gas i electricitat Queda fora de dubte que la indústria de la comarca va aprofitar les possibilitats de les noves fonts i formes d'energia. Més difícil és determinar el paper de cadascuna en el procés de transició a la societat industrial. Ningú no ignora que la màquina de vapor, que consumeix carbó o fusta per escalfar l'aigua i produir el vapor, va contribuir poderosament a desenvolupar la Revolució Industrial. Això no obstant, sabem poques coses sobre les primeres que s'introduïren al Baix Llobregat. Possiblement, van ésser mòbils perquè es pot assegurar que algunes van servir per a arrossegar els vagons de la línia fèrria Barcelona-Martorell, a mitjan segle XIX. Les primeres màquines de vapor utilitzades a les fàbriques solen correspondre a dates bastant tardanes: 1873 a la fàbrica Bertrand de Sant Feliu de Llobregat o 1880 a Olesa. No és que Bertrand fos reticent a adoptar el vapor i trigués onze anys a decidir-se, sinó que l'activitat a la qual es dedicava al principi no ho feia necessari. De qualsevol manera, moltes fàbriques no s'haurien creat sense la força del vapor. El mateix Güell, quan va traslladar les instal·lacions de la seva fàbrica de Sants a Santa Coloma de Cervelló, sabia que no podia comptar amb les aigües d'un riu, sinó que es veuria obligat a comprar carbó per fer funcionar les màquines. Dades incompletes xifren el consum comarcal de carbó en 5,8 milions de quilos el 1883. La transició energètica no és només el simple fet de passar d'una energia tradicional basada en l'aigua a una altra obtinguda per la combustió del carbó que, a la vegada, és desplaçada per l'electricitat. Superposició de tecnologies o combinació de solucions s'esdevenen, doncs, amb freqüència i dibuixen una situació no gens simple. Algunes empreses continuaren utilitzant l'energia hidràulica o el vapor perquè tenien molts diners invertits en les instal·lacions i no volien afrontar despeses noves. D'altres, com la sedera Vilumara, van modificar les màquines velles de vapor per fer-les més eficients (màquina compound). A causa del preu econòmic del combustible i de la capacitat que tenien per ésser adaptats a les fàbriques petites o als tallers, els motors de gas van aconseguir un lloc entre les opcions energètiques durant els anys inicials del segle XX. Sabem perfectament que, entre 1904 i 1911, es van instal·lar motors de gas de la Maquinista com a mínim en diverses fàbriques de l'Hospitalet, Molins de Rei, Cornellà o el Papiol. Encara que amb xifres modestes, el motor de gas compta amb un nivell relatiu d'acceptació superior al vapor i a la turbina. Això que hem dit s'aplica també a la transició a l'electricitat, nova forma d'energia que apareix al final del segle XIX i es difon a començaments del segle XX, sense arribar encara a universalitzar-se. L'electricitat va augmentar la quantitat d'energia total disponible perquè va permetre aprofitar millor els recursos utilitzats fins Ilavors, és a dir, el carbó quan es tractava d'electricitat d'origen tèrmic, o l'aigua en el cas de la hidroelectricitat. Paral·lelament, aquesta energia va permetre distribuir amb més Ilibertat les màquines a l'interior de les fàbriques i, per tant, organitzar millor la feina. Tampoc no s'han d'oblidar els efectes positius que va tenir en la millora de les condicions ambientals del Iloc de treball, sobretot pel que fa a la seguretat, la ventilació i la il·luminació. L'electricitat va obrir també el camí a la nova era de les telecomunicacions, protagonitzada en la primera etapa pel telègraf i el telèfon. Precisament, una de les primeres instal·lacions telefòniques de la comarca, la va establir M. Bertrand en la seva fàbrica de Sant Feliu de Llobregat. En trencar la vinculació estreta que aleshores hi havia amb les fonts de subministrament, l'electricitat proporciona noves oportunitats a la indústria, tot permetent-ne I'expansió o bé la redistribució geogràfica. Encara que van continuar existint fàbriques o tallers que produïen ells mateixos electricitat cremant el carbó, la petita i mitjana indústria va poder desenvolupar-se amb més facilitat comprant fluid elèctric a les companyies per tal d'il·luminar les naus, moure els motors o produir calor. A l'igual del conjunt de Catalunya, a la comarca van aparèixer companyies privades que produïen i venien electricitat a una clientela industrial abans de la creació de les grans empreses. És important citar-ne els noms perquè són encara molt poc conegudes. Les més matineres foren N. Mauri y Cia. i Electricista Catalana S.A. (1898). A aquestes les van seguir Eléctrica de Cataluña (1907), Eléctrica de Martorell (1917) o Fuerza y Alumbrado (1923). Companyies d'altres comarques, com la bagenca Gomis Soler, també van subministrar energia a fàbriques del Baix Llobregat. Amb l'arribada de les grans empreses catalanes (Riegos y Fuerzas del Ebro, Energía Eléctrica de Cataluña), l'electricitat, ara generada per les grans centrals del Pirineu, va cobrar un nou impuls. |
|
|
|
 |
|
Col·lecció Descobrim el Baix Llobregat, núm. 4 |
|