Juliol del 1936. Una part de l'exèrcit es revolta contra el govern legítim de la Segona República. Però amb el recolzament fonamental dels grans nuclis urbans, dels partits polítics i de les organitzacions sindicals, el govern de la República resisteix i atura el moviment gairabé en tota Espanya, que resta dividida en dues, socialment i geogràficament: l'Espanya republicana i l'anomenada Espanya «nacional», que, a partir d'octubre, quan el general Franco és nomenat generalíssim dels exèrcits i cap del govern de l'estat, serà l'«Espanya franquista».

Allò que hauria pogut ser només un cop d'estat va esdevenir una guerra que va durar quasi tres anys. Una guerra que va acabar amb la democràcia republicana i va originar un nou estat, militar, autoritari i feixista, que es va anar gestant durant una guerra civil que ells anomenaven d'«alliberament contra el comunisme».

Els moments claus en la formació d'aquest estat van ser: juliol del 1936, la insurrecció amb el triomf parcial sobre mitja Espanya; octubre del 1936, nomenaments de Franco; gener del 1938, primer govern del nou estat. Un govern on Franco va concentrar tots els poders i totes les funcions, segons la Ley de Administración del Estado. Franco és cap del govern de l'estat, generalíssim dels tres exèrcits i comandant suprem del partit únic, la Falange (FET y de las JONS).

L'1 d'abril de l'any 1939 és la data en què es consuma la victòria de l'exèrcit que, tres anys abans, s'havia revoltat contra la República, que, així, deixa d'existir formalment, vençuda als camps de batalla i abandonada diplomàticament per les democràcies occidentals. Per a molts dels qui la varen defensar arribava l'exili o els camps de concentració. Espanya, formalment en pau d'ençà d'aquell 1 d'abril, quedava dividida en la pregonesa del seu ésser. Espanya tornava a una estructura social tradicional o de domini econòmic, de poder social i polític d'uns grups, classes i institucions que no havien acceptat les reformes democràtiques i progressistes de la Segona República.

La postguerra immediata va aprofundir la divisió entre els espanyols. La dictadura tenia dos objectius clars i concrets: restaurar el vell ordre econòmic i social i desarticular les forces socials, és a dir, els partits democràtics d'esquerra i les centrals sindicals que havien fet possible la República. Per a fer-ho va usar la violència amb voluntat destructora. Pot afirmar-se que la repressió és un dels fonaments i la medul·la de la dictadura franquista. Va ser duradora.

El punt de partida va ser la Ley de Responsabilidades Políticas que Franco va promulgar el 9 de febrer del 1939. L'article primer concretava la persecució política en dir: «Se declara la responsabilidad política de las personas, tanto jurídicas como físicas, que desde el 1º de octubre de 1934, y antes del 18 de julio de 1936, contribuyeron a crear o agravar la subversión de todo orden de que se hizo víctima a España y de aquellas otras que, a partir de la segunda de aquellas fechas, se hayan opuesto o se opongan al Movimiento Nacional con actos concretos o con pasividad grave».

Després d'aquesta llei en van venir d'altres per a mantenir el nou ordre polític creat, amb autoritat i domini absolut damunt tota oposició política i sindical. La darrera llei repressiva va ser la Ley contra el Terrorismo del mes d'agost de l'any 1975, tres mesos abans de la mort del dictador, que va provocar els darrers afusellaments signats per Franco, el setembre de 1975.

A més de la legislació repressiva, la dictadura va crear altres instruments nous, polítics i jurídics, que la van enfortir i que van pretendre el domini i el control de la població. Van ser el partit únic, la FET y de las JONS, el sindicat únic i vertical la Central Nacional Sindicalista (CNS), la Sección Femenina, el Frente de Juventudes i un gran aparell de censura, de premsa i de propaganda.