Són anys d'una repressió fortíssima en els quals el règim es dota d'aquests nous instruments que ja hem dit per aconseguir els seus objectius, és a dir, el partit i el sindicat únics, i de lleis que garanteixin la seva estructura. Entre d'altres destaquem el Fuero del Trabajo, la Ley Sindical, la Ley de creación de las Cortes, el Fuero de los Españoles y la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado.

És el moment del desmantellament dels sindicats històrics, la Unió General de Treballadors (UGT) i la Confederació Nacional del Treball (CNT). Paral·lelament es basteix el sindicat que era conegut en el món del treball com el sindicat vertical. Fou creat amb l'objectiu de controlar les relacions laborals entre empresaris i treballadors, anomenats aleshores «productors». Empresaris i productors eren obligats a afiliar-se a aquest sindicat vinculat a l'estat. Era una institució jeràrquica, autoritària i totalitària. Els càrrecs directes eren nomenats de dalt a baix, és a dir, Franco nomenava el ministre, aquest els responsables dels diferents àmbits territorials i així successivament (línia de confiança política). Els únics càrrecs que eren escollits directament pels treballadors eren els enllaços i jurats (línia representativa). Les eleccions sindicals es duien a terme en condicions de total manca de llibertats i sense cap mena de garantia democràtica en l'organització i en el procés de les eleccions. És el temps en què, uns per por i d'altres per convicció, s'integren en el règim, mentre que d'altres passen a la lluita i a la clandestinitat, des de la «guerrilla» i des de les primeres vagues. Són els anys d'una economia precària i autàrquica que dóna pas a la fam i l'estraperlo. És l'època del nacionalcatolicisme, en la qual l'església fa costat al règim, però al mateix temps, també, s'insereix en el món del treball mitjançant la Germandat Obrera d'Acció Catòlica (HOAC), la Joventut Obrera Catòlica (JOC), l'Acció Catòlica Obrera (ACO) i els capellans obrers.