La immigració planteja, sens dubte, problemes tant a la societat receptora com a la població que arriba.

La població que emigra troba els següents problemes. En primer lloc, l'arribada. Es veuen obligats a fer mil estratègies perquè no els agafi la policia i els torni cap a casa seva, després de tenir-los tancats al Palau de Missions a dalt de Montjuïc. Arriben sense contracte de treball, ni vivenda i, alhora, se'ls considera indocumentats.

Andrés ho explica perfectament: «Yo me vine con un primo hermano que tengo y él había hecho un viaje antes y lo cogieron cuando se bajó en la estación de Francia y se lo llevaron a Misiones, o Montjuich y lo tuvieron ahí hasta que juntaron la expedición. Entonces lo montaron en el tren y lo mandaron otra vez a Extremadura. Esto fue a primeros del verano. Luego nos vinimos a últimos de verano, pero entonces ya, nosotros traíamos todo programado y estudiado, de manera que nos bajamos en Cornellá y además hicimos el trasbordo en San Vicente de Calders».

Una vegada arribats s'ha de buscar lloc per a viure. L'habitatge fou un gran problema, sobretot als anys 50, perquè no hi havia pisos o eren molt cars per a un treballador. Si els homes vénen sols viuen de mestressa. Si és tota la família, la que arriba, van, com a rellogats, a casa dels germans o germanes, parents o amics i, moltes vegades, han de viure en una sola habitació. Una altra alternativa era anar a viure a les coves.

Després, a poc a poc, a mesura que treballen i ja en els anys seixanta, quan apareix l'habitatge vertical en els grans blocs del barri de Sant lldefons, a l'anomenada Ciutat Satèl·lit a Cornellà, Sant Cosme a el Prat, Mau Mau a Sant Vicenç dels Horts i barris semblants a altres pobles de la comarca, podran comprar un pis, sempre en zones suburbials i perifèriques en situació de marginació, sense serveis i sense infraestructures.

La feina és un altre problema. No tant el fet de trobar-ne, perquè aleshores n'hi havia, sinó per la dificultat del pas d'una tasca rural a la fàbrica. Malgrat això, el treball és un factor d'integració, que la societat receptora ha de valorar socialment i econòmicament.

També des del punt de vista cultural troben dificultats. Les persones que arriben al Baix Llobregat, majoritàriament, no han anat mai a l'escola o bé només durant breus períodes de temps. Són autodidactes. Malgrat això accepten els costums i fins i tot la llengua, encara que no puguin parlar-la. Tot i això no abandonen mai la seva cultura ni els seus costums. D'altra banda, el Baix Llobregat ha estat enriquit per aquestes cultures. És, en realitat, una cruïlla de cultures.

«La identitat nacional de Catalunya, de tot el Baix Llobregat, de Cornellà, s'ha forjat i s'ha enriquit al llarg de la seva història per la pluralitat de cultures acollides democràticament al seu si... Cruïlla de cultures, urbanes, rurals, industrials, lingüístiques... la identitat de la nostra ciutat s'ha enriquit amb la saba que ha arribat d'altres terres, d'altres cultures. Abans van ser Andalusia, Extremadura, Galícia, Castella, Aragó... Avui, l'Amèrica Llatina, el Magrib, l'Àfrica negra volem que siguin de veritat els nostres germans de sempre,» (Cf. Joan N. García-Nieto i Paris, Pregó Cornellà Corpus' 94. Homenatge a la Piràmide, en Cornellà informa).

Hi havia, finalment, un perill de marginació, de sentir-se exclosos socialment i culturalment de la societat receptora, obligats a anar a viure primer de rellogats o als refugis-coves i després a les ciutats satèl·lit i zones perifèriques.

Al costat d'aquests factors negatius n'hi ha un altre de positiu. A desgrat de la constatació anterior, no és pas menys cert que amplis sectors de la població immigrada es vincularen a les reivindicacions de Catalunya a través de les organitzacions obreres i populars.

Pel que fa a això el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el partit dels comunistes a Catalunya, fortament arrelat al Baix Llobregat, encara que clandestí, va acollir i integrar a la problemàtica nacional els nous treballadors arribats a casa nostra. Es pot parlar de consciència de classe i nacional. Descobriren la identitat de Catalunya com a nació per mitjà d'un dels components esencials de la mateixa història i cultura catalanes: el moviment obrer i popular, tant en la seva dimensió sindical com política. A més del PSUC, hi varen contribuir altres organitzacions polítiques.

Hem esmentat factors negatius i positius en el procés d'integració tant de la població receptora com de la immigrada. Evidencien la necessitat de polítiques que facin possible el procés d'integració i que siguin capaces d'identificar-se amb els interessos primaris i més urgents amb què es troba encara avui un gran nombre de població d'origen migratori: atur, marginació, qualitat de vida urbana, oportunitats educatives i culturals.