Els hàbits de consum, l'habitatge i els serveis

Als anys de la postguerra la població viu dominada per l'intervencionisme econòmic i per la imposició d'unes pràctiques polítiques i socials noves, que li arriben des de la Falange, la Sección Femenina, el Frente de Juventudes i Educación y Descanso, reforçades per pràctiques religioses obligatòries a les escoles, a l'exèrcit i a les institucions públiques. La vida quotidiana, l'anar fent de cada dia, per gran part de la població, tant a la feina com al lleure, era molt feixuc i trist.

Hi havia escassetat dels productes bàsics alimentaris (ous, oli, arròs, patates, pa) i energètics (carbó, petroli, benzina, electricitat), que, a la vegada, eren racionats. D'altra banda, els salaris eren baixos i no arribaven per a poder adquirir aquests productes. Tot això va generar la fam, les cues, l'estraperlo i, també, l'enginy i un miler d'estratègies de les famílies, i en especial de les dones, per a poder donar de menjar als seus homes i a la mainada.

Quines eren aquestes estratègies? A tall d'exemple, direm que per a poder cuinar i escalfar-se a l'hivern recollien la llenya que roman abandonada al moment de la tala dels arbres. Per menjar, si a casa hi ha un parell d'ous, es fa una truita a repartir entre tota la família. Moltes vegades, a la nit, per sopar, es menja el que li han donat a la mare a les cases on va a cosir o a fer feines. Quan es pot, es compra, directament als pagesos, llegums, moniatos o patates, que era el menjar normal de les famílies, i molt poques vegades s'hi afegeix el tall. La carn era molt escassa i a uns preus molt alts.

La ràdio era, per a les famílies que en podien tenir, un instrument de contacte amb el món, però, sobretot, de lleure en escoltar els programes musicals i els serials. Per a algunes persones va ser, també, l'instrument de conscienciació política i sindical en posar-se en contacte amb l'oposició, en escoltar La Pirenaica, emissora clandestina del Partit Comunista d'Espanya a l'exili. L'escoltaven de nit amb les portes i finestres tancades, per por de la repressió.

Els habitacles eren escassos i quan als anys cinquanta comença a arribar gent d'altres zones d'Espanya, es formen els barris de barraques, les coves i les cases autoconstruïdes, sense cap tipus d'infraestructures.

Els canvis estructurals que es produeixen després dels pactes amb els Estats Units l'any 1953 i, sobretot, als anys seixanta incidiran en els hàbits de vida i de consum de la població. És el temps en què es produeix al Baix Llobregat la gran industrialització, el creixement demogràfic, degut, en gran mesura, com ja hem dit, a l'allau migratòria i el desenvolupament de la construcció per empreses subvencionades oficialment, materialitzat en els blocs d'habitacles petits, sense serveis i de materials pobres, que canvien el paisatge de les ciutats i dels pobles de la comarca.

Malgrat això la vida de cada dia és difícil, encara que l'any 1954 es recupera el nivell de renda per habitant de preguerra. Per poder menjar i per comprar un pis s'han de fer jornades de treball de 12 o 14 hores i hores extres. Aquest treball de l'home era insuficient i s'hi havia d'afegir el de la dona, fora de la llar, d'anar a cosir o a fer feines i, també, el de tota la família, mainada inclosa, fent tot tipus de treballs a domicili amb un pagament molt minso. Això els permet començar a estalviar i comprar un pis, de 30 o 40 metres quadrats, als nous barris.

Com era un pis en aquestes noves construccions? A tall d'exemple descrivim un pis del barri de Sant lldefons a Cornellà. És el testimoni de la Josefa, que va arribar a la Satèl·lit l'any 1966, amb el marit, tres fills petits, els pares i un germà petit.

«El pis té dues habitacions, menjador, cuina amb galeria i bany. Quan hi vam anar a viure no hi havia ni llum, ni aigua, ni butà. Tot ho vam haver de contractar nosaltres. La cuina tenia un "poyete' petitó on hi havia una "hornilla" petita de dos focs que funcionava amb butà i una pica. No hi havia cap armari. Les rajoles eren només el trosset al voltant de l"hornilla" i no arribaven fins a dalt. La galeria tenia un safareig dels antics. No hi havia res per estendre. Al bany hi havia un plat de dutxa, el w.c. i una pica per a les mans. La rajola era només fins a mitja alçada. No hi havia instal·lació per a l'aigua calenta. Les finestres no tenien persianes. Eren de ferro.»

Al pis vivia el matrimoni amb els tres fills i els pares de la dona amb el germà. És a dir, vuit persones. Aquesta situació familiar i aquestes característiques dels pisos són les normals a tots els barris que es construeixen les dècades dels seixanta i setanta a diferents indrets de la comarca.

Des de mitjan anys cinquanta no manquen els productes alimentaris, no hi ha racionament, però es mantenen les dificultats per a les famílies treballadores. És normal menjar només un plat. El «potaje», el «puchero» (brou), els «guisaos», la «pringa» (carn d'olla aixafada i barrejada amb patates i cansalada de porc). El berenar de la canalla és pa amb oli i sucre. Per a la conservació dels aliments es compren barres de gel i es posen en un cubell o a la pica de la cuina. La roba i les sabates s'havien de comprar «de fiao», i eren moltes vegades els botiguers catalans els que oferien aquest tracte, en veure que les dones no podien comprar articles que necessitaven.

Ara bé, l'avenç tecnològic permetrà un millorament progressiu de les condicions materials de vida, que exigeix moltes hores de treball i molts estalvis. Primer es compra el pis, després arriba la nevera, la rentadora, i a vegades el televisor hi passa al davant. Es compra a terminis i amb lletres.

Es canvien els hàbits de consum i l'anomenat «consumisme» també arriba a la població treballadora de la comarca. Les fites, després, són el cotxe i la parcel·la amb el segon habitatge. Recordem que el boom automobilístic va ser quan la SEAT produí el 600, que aniria seguit d'altres models, cada vegada més moderns. Anteriorment, en temps de restriccions, havia sortit el Biscuter, la carrosseria del qual es fabricava als tallers CONSTRUCCIONES METÁLICAS RAÑÉ a Sant Just Desvern. Al costat de la ràdio, apareix la televisió. A tall d'exemple fou al 1959 quan a Cornellà i a altres pobles foren instal·lats els primers televisors. Al començament eren molt poques les famílies que podien comprar-los, i s'anava a casa dels veïns, al bar, a la parròquia o a alguna entitat cultural. Més tard arribà a les llars familiars.

Els nous barris -Sant lldefons a Cornellà, Cinco Rosas a Sant Boi, Sant Cosme a el Prat, etc.- són com nius d'habitacles de mala qualitat, tant pels materials emprats com per manca d'instal·lacions i de serveis. No hi ha escoles públiques, ni instituts, i això condemna infants i adolescents a una escolarització precària, la qual cosa obliga els pares a dur els fills i filles a escoles privades i acadèmies.

Hi ha, també, mancança de serveis de salut. Encara no es comptava amb els Centres de la Seguretat Social i les famílies havien d'anar a metges privats que cobraven 130 ptes. la visita. Això podia representar, aproximadament, més del 10% del salari d'un treballador. Finalment, hi havia pocs mitjans de transport i com a alternativa aparegueren els «busos pirates».