Les llargues jornades de treball i el conjunt de les condicions de vida no afavoriren l'existència d'un temps de lleure, ni de moltes ofertes d'oci i de cultura. Aquestes es limitaven, en un principi, al que oferia Educación y Descanso, organisme vinculat al sindicat vertical per tal de donar als treballadors unes possibilitats d'esbarjo. D'altra banda, el Frente de Juventudes, organització juvenil de la Falange, instituït l'any 1940 per tal d'assegurar la formació i la disciplina de la joventut, oferia als adolescents i als joves un espai per a l'esport i l'excursionisme.

Nogensmenys apareixen moltes entitats culturals, recreatives i esportives en tota la comarca -el Prat, Sant Just Desvern, Cornellà, etc.- que comencen un tímid camí d'independència associativa respecte a la Falange. Són entitats dinamitzadores de la societat i motor sociocultural. Es generalitza, també, l'esport i proliferen els cinemes. S'ha d'esmentar el ball com una de les diversions pròpies del jovent. Els dos balls que reuneixen més públic són, primer, el de l'Ateneo a Sant Boi i, mes tard, el Pati Blau a Cornellà. En aquests centres s'aparellaren molts nois i noies de la comarca.

Els centres de l'església, també, van tenir una incidència al lleure i a la cultura. Entre d'altres, recordem el Local de la Joventut Catòlica a Molins de Rei, el Centre Social d'Almeda a Cornellà i els Agrupaments Escoltes. Varen ser centres on es feien debats, conferències, actes públics i festius. Són llocs que marquen un cert trencament cultural i social que, després, serà ideològic i polític.

En aquests centres socials d'arreu de la comarca hi tingueren lloc, des de finals dels anys seixanta, Setmanes de la Joventut amb un gran impacte cultural i polític. S'organitzen recitals de cantautors com Paco Ibáñez i de la Nova Cançó, així com cine-fòrums. Són manifestacions culturals d'una generació nova de joves dels setanta que tindrà una presència política i sindical aquells anys i a la democràcia.

Paral·lelament a les associacions culturals i esportives, sorgeix un associacionisme reivindicatiu nou que neix, moltes vegades, en els barris de nova construcció i s'estén després a tota la població, impulsat, en un primer moment, per grups catòlics de la JOC, de les Comunitats Cristianes de Base i dels capellans obrers.

Després es concreta entorn de les Comissions de Barri, organitzacions clandestines de base, de caràcter unitari, en les quals s'organitzaven joves amb la finalitat de promoure les reivindicacions populars i les mobilitzacions que permetessin millorar i assolir unes condicions dignes de vida. Però les capdavanteres seran, sobretot, les Associacions de Veïns, que a partir de la Ley de Asociaciones de 1964 apareixen amb caràcter legal, i varen tenir un poder de convocatòria molt gran als últims temps de la dictadura i a la transició.

Comissions de Barri i Associacions de Veïns varen ser presents després de la riuada de 1971, a les peticions per a la canalització del riu Llobregat; al Plan Comarcal, a les demandes d'escoles públiques, d'instituts, d'ambulatoris, contra la carestia de la vida, etc.