Són les treballadores i els treballadors catalans arrelats al Baix Llobregat, però, en gran mesura, són els homes i les dones arribats al Baix Llobregat des d'altres zones de l'estat. Són homes i dones que van començar a treballar als sis, set o vuit anys, habitualment al poble d'origen, però igualment a Catalunya, fins a la jubilació, la invalidesa total, l'atur o una nova feina.

Hom pot dir que la feina és l'eix de tota la vida: instrument per poder menjar, instrument per obtenir un habitatge, instrument per millorar les condicions de vida i laborals. És, també, un mitjà de mobilitat social i d'integració a la nova societat receptora.

L'home, des que arriba a Catalunya, somnia en la fàbrica. Ho diu palesament l'Antonio: «La intención mía era cambiar pico y pala y encontrar una fábrica». Si no la troben, molts d'ells emigren a Alemanya i després tornen. Una novetat és la presencia creixent de les dones al sector del metall. Moltes dones, després de deu, quinze o més anys deixen la fàbrica i el treball en cadena per l'administració, l'ensenyament i la sanitat. Moltes es dediquen a fer feines.