El moviment obrer (1939-1978)

Moviment obrer i popular
 
 
Empreses: conflictes i reivindicacions

La industrialització, sens dubte, va oferir llocs de treball i va contribuir al desenvolupament de la comarca. És cert que el treball va ser l'eina que va donar a la classe obrera els mitjans per a aconseguir els mínims necessaris per viure. Però els costos socials van ésser molt grans.

Les condicions de treball a les empreses eren molt dolentes. És, entre molts altres, el testimoni de Manuel, treballador de ROCA: «Hacía un frío enorme, porque eran naves muy grandes, desprotegidas. Estábamos trabajando con aire comprimido haciendo bañeras. El aire te daba en el pecho, el aire frío del pistolete, y además con alpargatas trabajando en la tierra mojada».

Hem d'afegir-hi els horaris, les hores extres, el cronometratge, l'autoritarisme i la jerarquia en les relacions laborals que no permeten el diàleg ni les reivindicacions.

Els treballadors, de mica en mica, lluiten per obtenir millores i comencen els conflictes. El primer gran conflicte va ser la gran vaga de la SIEMENS l'any 1962, que va tenir ressò a tota la comarca i es manté a la memòria de la gent, fins i tot dels qui aleshores eren nens. Són anys de vagues, aturades, tancaments, concentracions davant el Sindicat Vertical, etc., per obtenir les reivindicacions que es plantegen al conveni, per demanar el retorn dels acomiadats, dels detinguts, etc. «O todos o ninguno», era el crit de molts treballadors.

CCOO té una capacitat gran d'organització i arriba amb força al final dels seixanta. D'ençà de la mort del dictador hi hagué els anys dels grans conflictes a les empreses -ROCA, SOLVAY, ELSA, LAFORSA, PIRELLI, MATACAS, LA SEDA, CLAUSOR, FENIXBRON, etc.-, de les tres vagues generals a la comarca i de la col·laboració entre moviment obrer, moviment estudiantil i moviment veïnal.

Hi ha dues causes objectives que incideixen en la conflictivitat i en les vagues. D'una banda, la situació interna a les empreses, amb la implantació de noves tècniques de control del treball i de la productivitat, sense millores salarials, en un moment de crisi econòmica a causa de la davallada dels preus del petroli. D'altra banda, el règim comença a trontollar, amb lluites internes pel poder quan arribi el final del general Franco.

Els treballadors en llurs lluites demanen millores econòmiques: «un conveni que cobreixi les nostres necessitats, 650 ptes. de salari mínim, IRTP a càrrec de les empreses, 40 hores setmanals». Les dones començen a demanar, als convenis, la desaparició de la segregació als llocs de treball, la unificació de categories entre els homes i les dones que fan la mateixa feina i la igualtat salarial. Es demanen, també, les llibertats sindicals i les polítiques: dret a fer assemblees, dret de vaga i d'associació, no als acomiadaments i a les sancions, amnistia.



Portada de PRENSA OBRERA, Cornellà, núm. 10, desembre 1972


 

 

Pàgina següent
Col·lecció Descobrim el Baix Llobregat, núm. 4