“Quan vinguia algun gabatxot,
o bé algun estrafalari
dels francesos partidari,
blasonan de valentot,
dient-vos que tot ho pot
Napoleón, y sas banderas
han de tremolar lleugeras
á las plassas més temibles,
reputan-las de invencibles,
responeu-los: Y Figueras? (…)

Quan vos díguian que Rovira
may ha sigut militar,
que no sap de guerrejar,
que es un capellà de fira,
que a l’atacar no té mira,
que sas líneas són groseras,
que no ha portat xarrateras,
que té principis de San,
y altres burlas que de ell fan,
responeu-los: Y Figueras? (…)

Si hos diuen que·ls catalans
són los mes cobarts soldats
y que, a l’últim, tots plegats
han de càurer a sas mans,
que som tontos o ignorants
en fer guerras tan severas,
que a las finicions postreras
tot per ells ha de quedar
y és per de més batallar
responeu-los: Y Figueras?”

(“La felís presa del castell de San Fernando…”de Josep Robrenyo.  Citat a:  CAHNER, Max:  Literatura de la Revolució i la Contrarevolució(1789-1849). Vol. II (1). Barcelona, Curial, 2002, pp. 435-436)