“En passar per Sant Feliu, hom notà que el poble estava inquietantment tranquil. No es veia ningú pels carrers i les portes i finestres de les cases eren totes tancades. En acabar de passar pel poble, no se sap qui tocà les campanes de l’església i la nostra artilleria, que passava per un petit congost i anava al davant, notà alguna remor. Al nostre “qui hi ha?” va respondre una salva de fuselleria sobre els artillers, mentre que els genets espanyols saltaven pel seu damunt a tot galop. El nostre capità intentà que es formés el quadre, però del poble van sortir per arreu bandades de pagesos armats i no tinguérem més remei que enfilar-nos pel coster d’una muntanya, mentre els espanyols ens escopetejaven pel darrere i pels costats (…). Al cap de poc temps els trets ja ens venien pels quatre costats. Els nostre capità va caure molt a prop meu, ferit al genoll, i la major part dels nostres havien caigut, morts o ferits, per entremig dels ceps. Quan aparegueren els espanyols al davant nostre, ja érem del tot encerclats. Deixàrem les armes suplicant que ens perdonessin, malgrat saber que els espanyols no donaven quarter als francesos  i els afusellaven. En preguntar-nos si érem alemanys, vàrem respondre afirmativament.

Van separar-ne  quinze del grup (…) i ens van prendre les nostres coses i els nostres vestits, que tot seguit es van posar ells, ja que els seus uniformes eren del tot esparracats (…). De la nostra potent unitat de 380 homes, només 15 foren fets presoners. Els altres jeien morts o ferits entre les vinyes i dos soldats pogueren fugir. Posteriorment vaig assabentar-me que, després del combat, després de retirar-se els soldats espanyols, les dones, les noies i els xicots del poble van anar al camp de batalla i acabaren a ganivetades amb els qui encara donaven senyals de vida »

(Fragment de “L’odissea del soldat Einrich Raaf ».  Citat a: VIRELLA, Albert: Vilanova i la Geltrú durant la invasió francesa. Institut d’Estudis Penedesencs, 1998, p. 163)